Mikko Kärnä: ‘Si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida’

Mikko Kärnä (1980) és diputat al Parlament de Finlàndia. Milita en el partit que actualment governa, el Partit de Centre. El diputat Kärnä ha presentat mocions sobre Catalunya dins el parlament finladès, vol promoure-hi debats. Des del seu compte de Twitter explica el cas català al món, ha penjat texts explicant la declaració d’independència en català en el seu bloc, i també ha presentat mocions a més països nòrdics per explorar si podrien fer el rol de negociadors. Diu que tot ho fa mogut pel respecte cap a les llibertats que s’han guanyat a Europa. En aquesta entrevista telefònica amb VilaWeb, Mikko Kärnä explica la seva posició personal, i com es veu el cas al seu país.

—Què passa a Catalunya, des del vostre punt de vista?
—Ara tothom espera les eleccions del 21-D. I veig que els separatistes han dit que respectarien els resultats. Però jo estic preocupat per la reacció d’Espanya. I crec que la majoria dels mitjans fan les preguntes equivocades a Rajoy. Perquè aquí la pregunta és què farà si els independentistes guanyen les eleccions. Respectarà els resultats? Respectarà la consolidació de la República Catalana? O afegirà més 155 a l’equació? I fins quan? Fins que aconsegueixi els resultats que vol?

—Us esperàveu una reacció violenta per part de l’estat espanyol?
—Feia un mes que seguia el cas català, des d’abans del primer d’octubre. I ja em preocupava. Jo esperava que la Unió Europea i els països europeus es pronunciessin. I que ho fessin abans del referèndum. I que diguessin que la violència no seria acceptada. Però la intensitat, això sí que em va agafar per sorpresa. Va ser realment terrible. Era violència organitzada. I va atacar els valors centrals i les llibertats polítiques que portem tan endins a la UE.

—Com és que ens segueix tant de prop? Té amics catalans, coneix Barcelona, com és?
—De fet, mai no he visitat Barcelona. Sí que tinc un parell d’amics catalans. Però així com ho veig, aquesta és una qüestió molt important per a la Unió Europea. Crec en la UE. Crec en els valors , els drets humans, la democràcia i el principi de subsidiarietat que hem creat. Per això estic tan entristit amb el silenci de la UE. I tan orgullós del govern del meu país, que va tenir la valentia de condemnar la violència que va tenir lloc durant el referèndum. Em va alegrar. Insisteixo: no veig aquest afer com un afer intern espanyol. És un afer intern de la UE. Si hagués passat a Turquia, per exemple, hauríem estat els primers a condemnar-ho.

—Per què dieu que és un afer europeu?
—La gent que diu que l’afer és espanyol i que la UE no hi té res a veure, ho diu perquè vol fer les coses fàcils dins els estats nacions. Jo crec en Europa. Una Europa que concep diferents menes d’àrees. Una Europa en què les decisions es prenguin a prop del ciutadà. Com més a prop, millor. Entendreu que si aquest és el meu punt de vista, cregui que el tema català és importantíssim per a la UE. Què som, una unió federal, o una unió d’estats nacionals independents? A mi em preocupa molt l’escalada de la tensió que podríem veure en les eleccions del 21-D. Hem d’assegurar-nos que les eleccions són justes, i que Espanya en respecta els resultats.

—Què temeu de la reacció espanyola?
—No tinc por del govern català, ni dels catalans. Sempre he vist que els catalans estaven disposats a negociar i parlar amb Espanya. Sempre. I en canvi, segons que sé, encara hi ha Guàrdia Civil i policia a Catalunya. Crec que veurem, efectivament, unes eleccions lliures, i uns vots lliures. Però, i després? Què passa si els partits independentistes guanyen? Continuarem en el mateix atzucac? No ens en podem sortir si els catalans i els espanyols no seuen a la taula i negocien. El més important és tenir-los negociant a la mateixa taula. De moment Espanya ha estat molt inflexible, i diuen que no tenen res a negociar, pel que fa a la independència de Catalunya.

—Veurem el govern finlandès fent de mediador, doncs?
—Tenim una llarga experiència com a mediadors. I molts dels mediadors internacionals més exitosos són finlandesos. Per tant, és possible. Des del meu punt de vista, el primer pas a fer és el següent: un procés actiu i obert de negociació entre Espanya i Catalunya. Però, ai amic, si Espanya diu que no vol negociar, doncs serà molt difícil que nosaltres puguem intermediar en res. Però si les dues bandes ens ho demanessin, crec que nosaltres estaríem preparats per a ajudar. Ho crec.

—El govern espanyol, o el català, han trucat a la vostra porta per a demanar-vos que féssiu de mediador?
—Aquesta pregunta no us la puc respondre.

—Vós sou diputat del Partit de Centre. Un partit de liberals. És el partit que mana a Finlàndia. El govern, o el vostre partit, és previst que prenguin mesures?
—Vull deixar clar que les opinions que expresso són meves. No parlo en nom del govern. Parlo com a diputat. I sé que molts més partits em donen suport. També dins el parlament. A Finlàndia, tradicionalment, hem vist els afers exteriors no com si fóssim jutges, sinó com si fóssim metges. Volem ajudar, no jutjar. I nosaltres estem disposats a ajudar si les dues parts volen que ajudem. A intermediar. A negociar. És del tot inacceptable allò que va passar durant el referèndum. I em preocupa molt què pugui passar el 21-D. Entenc del tot la decisió final del govern català, que va decidir de declarar, però no forçar la independència, a causa de l’amenaça de força, o de violència.

—Vostè és sami i independentista?
—No. Jo sóc ètnicament finlandès, però amb arrels sami, això sí. Del tema sami necessitaríem quatre dies per a parlar-ne. Per fer-ho curt: tenim quatre tipus de sami, pobles indígenes, a Finlàndia. És un tema que s’ha de resoldre. De moment, els hem acceptat com a pobles indígenes. I tenen tot el meu respecte. Però el tema sami, per a mi, no té res a veure amb el tema català. D’entrada, no tenen un moviment independentista com vosaltres. En qualsevol cas, i que quedi clar, si un dia el poble sami vol votar la seva independència, tindran tot el dret de fer-ho. Només faltaria. I després ja negociaríem el govern central amb ells. A Finlàndia no hauria passat res d’això que va passar a Espanya. Però res de res.

—A Finlàndia no s’hauria prohibit el referèndum ni s’hauria enviat a la presó mig govern.
—Exacte. Hauríem acceptat el referèndum, i el seu resultat.

—La meitat del govern català és a la presó. Què hauria de fer la UE?
—És un tema complex. Segons el govern espanyol, han trencat la llei. Està clar. Però des del meu punt de vista, això vol dir que a Europa tenim presos polítics. És vergonyós. Per sort, em fa molt content que molts premis Nobel, com el nostre antic president, Martti Ahtisaari, ho hagin condemnat. I que reclamin que Espanya permeti que els polítics catalans tornin a casa i puguin participar en les eleccions del desembre lliurement.

—Què haurien de fer els independentistes, si guanyen?
—Això és molt difícil de respondre, per a mi. D’entrada manifesto el meu respecte per les decisions del govern català, escollit lliurement. Jo no tinc totes les dades a la mà per a saber què s’ha de fer. Dit això, com a observador exterior, si els independentistes guanyen les eleccions, voldrà dir que la República es consolida. Voldrà dir que la gent creu en la independència i en la República Catalana. I aleshores Espanya haurà de negociar.

—Ara voldria saber la reacció no només dels polítics, a Finlàndia. Per exemple, els diaris. O la gent del carrer.
—El tema català no és només un tema dels polítics. La premsa i la gent també en parlen. Jo estic molt orgullós de la premsa finlandesa perquè ha seguit el cas molt de prop. I si segueixes el meu Twitter veuràs que penjo molts ninotaires dels principals diaris que simpatitzen, com molta gent del carrer, amb el cas català. La premsa ha fet una bona feina. No tots els periodistes, és clar, estan a favor de la independència, i alguns creuen que mai no passarà. És la seva opinió. Uns altres pensen el contrari.

—Sou d’un partit de centre. Els d’esquerres i de dretes també tenen opinió sobre Catalunya?
—Amb els meus companys en parlàvem, i ho trobàvem divertit. Per a aquesta causa trobarem suports en el meu partit de centre, a l’esquerra, a la dreta, a la dreta ben dreta, i als verds. No és un tema partidari. Va més enllà. Com deus saber, enguany Finlàndia compleix cent anys. El desembre. Jo he intentat apuntar-ho: quan nosaltres vam votar per la independència en el nostre parlament, fa cent anys, teníem dos-cents diputats. Els independentistes eren la meitat. Cent diputats. Un 50%. Nosaltres veiem que vosaltres teniu 135 diputats. I em sembla que van ser setanta, els qui van votar a favor de la independència. És a dir, el suport a la vostra independència és més gran.

—Fixa’t. I què va passar, després de la votació, a Finlàndia?
—La nostra independència no va ser pacífica. Vam declarar la independència i Rússia, de fet la URSS, va estar-hi d’acord. Però just després va esclatar una sanguinolenta guerra civil. Blancs contra vermells, que volien romandre a l’URSS. I la història diu que els blancs van guanyar i Finlàndia va arribar a la independència per mitjà d’una guerra civil. Molt dolenta. Finlandès contra finlandès. Els blancs van tenir l’ajuda de l’Alemanya imperial, i els vermells, de l’URSS.

—Sense acord, i sense exèrcit. Així volem arribar a la independència, els catalans.
—Hauria de ser possible. Som a l’any 2017. I si la humanitat ha entès alguna cosa és que, amb les guerres civils, sobretot dins Europa, no hi ha res a guanyar. Hem de ser capaços de negociar. És evident que si algun dia Catalunya és independent, i la República és reconeguda pels altres estats, haureu de tenir els requisits necessaris. I això vol dir control de fronteres i que sigueu capaços de defensar-vos vosaltres mateixos. Però aquesta és una tasca que heu de gestionar més endavant. No ara. Ara, la primera cosa, és debatre. Que la UE, Espanya, i Catalunya decideixin com han de continuar avançant, què s’ha de fer.

—Si la UE no fa de mitjancera, no crec jo que Espanya s’assegui a cap taula…
—I això és exactament allò que el nostre antic president i Premi Nobel, Martti Ahtisaari, va dir: la UE hauria de posicionar-se sobre el cas de Catalunya. I intermediar-hi. I una altra antiga presidenta, Tarja Halonen, també va dir que no podia entendre què feia la UE. Que la UE hauria de ser capaç de negociar.

—La seva moció al parlament finlandès, com ha acabat?
—La moció és dins el parlament. Està en marxa. Té dues parts. La primera part diu que Finlàndia hauria de promoure dins la UE les llibertats polítiques i les solucions negociades a Espanya i Catalunya. La segona part diu que quan Catalunya pugui demostrar que té els requisits necessaris per a ser un estat independent, el govern de Finlàndia haurà d’estar disposat per a presentar-se al president i reconèixer la independència. Però, com tothom, entendreu que el govern finlandès no pot reconèixer una independència que encara no ha tingut lloc. Ara els vostres polítics són a la presó, i el govern espanyol ha aplicat el 155. I jo reuneixo  signatures, i encara hem de veure si la moció anirà al comitè d’Afers Exteriors o no. També considero de fer una moció per a fer un debat polític dins el parlament de Finlàndia sobre la UE i Catalunya.