Miki Núñez: “Les coses que volia dir amb aquest disc no les podia dir en castellà”

Miki Núñez acaba de publicar La partida, el seu primer EP íntegrament en català. Diu que el disc és una reivindicació de qui és realment, ara que sembla que s’ha atrevit a distanciar-se del producte i de la fama que va adquirir gràcies a la seva participació a Operación Triunfo, on es va fer conegut. “Començo a ensenyar les meves cartes, del que vull ser i de com vull ser”, diu.

Professionalment, aquest podria ser el seu any, perquè ha guanyat molta presència mediàtica gràcies al fet de presentar el programa musical de 3Cat Zenit. Ara té la mirada posada en les campanades de TV3, que tornarà a presentar juntament amb Laura Escanes; i en la quarta temporada d’Eufòria, tot i que no sap quan s’estrenarà. Ve de fer dues entrevistes i encara li’n queda una altra, després de la nostra, i tan sols són les 13.00. Però, malgrat la saturació, abans d’anar-se’n de VilaWeb encara té temps d’aturar-se a la botiga: “Teniu totes les samarretes que porto!”, riu, bo i assenyalant algunes peces de roba que tenim exposades, amb missatges independentistes i combatius.

—La partida és el vostre primer disc íntegrament en català. Esteu emocionat?
—Estic molt content! No és el meu primer disc en català –abans tenia una banda amb els amics que es deia Altercat amb qui vam fer un disc que es deia Instants–, però sí que és el primer disc com a Miki Núñez. Sí, molt feliç d’haver pogut fer aquest disc en català i d’expressar-me en la meva llengua materna.

—Per què no n’havíeu fet cap en català exclusivament fins ara?
—Jo tenia moltíssimes ganes de fer-ne un, però surto d’Operación Triunfo, vaig a Eurovisió i em deixo emportar una miqueta pel que crec que la gent vol, i no tant pel que jo volia fer. El que m’ha decidit a fer aquest disc és que les coses que volia dir no les podia dir en castellà, perquè la meva llengua materna és el català. No podia fer-ho en cap altre idioma que no fos el català, no tenia sentit. A banda que jo tinc dues discogràfiques, Universal i Música Global, i Música Global em va empènyer a fer-ho.

—Era més una qüestió d’estar lligat a un públic concret, a una discogràfica…?
—No, és a dir, jo surto d’OT, surto d’Eurovisió, i a mi qui em segueix gent d’Europa, i la gran part era castellanoparlant. De fet, quan proposava de fer cançons en català, a segons quins llocs em deien “De debò, però, per què?” Jo els deia que no havia cantat en castellà gairebé mai fins en aquell moment. I llavors em deien: “Mirem quin nombre de cançons podem fer, quines podem col·locar i quines no…”

—Fins a quin punt és diferent el procés de fer una cançó en català o en castellà?
—A casa meva hem parlat tant català, com castellà com francès, perquè la banda del meu pare va haver de marxar a França arran de la guerra. Sóc bastant trilingüe, de fet, però jo estimo en català. Llavors, quan vull fer cançons que siguin sentides i que expressin sentiments, com en aquest disc, en què gairebé totes les cançons són escrites per a una persona o per a un grup de persones, fer-ho en castellà era molt estrany. Les expressions que utilitzo, el vocabulari… tot pren sentit quan és en català.

—Fa poc que hem publicat un article sobre un estudi que explica que a les persones que parlem més d’un idioma ens canvia la personalitat segons l’idioma que utilitzem. Sou un Miki diferent en català que en castellà?
—Completament d’acord. A mi em canvia la personalitat, em canvia el timbre de la veu, també les melodies, que són completament diferents en català que en castellà. I tinc molts amics que em diuen que només els agrado quan canto en català, perquè diuen que la meva veu és la real.

—Recordo un clip viral de la influenciadora Maria Vallespí en què deia que no pot estimar plenament de veritat si no ho fa en el seu idioma, el català…
—Doncs igual! No recordo cap parella meva que hagi sortit bé que amb qui no hagi parlat en català. Però jo crec que és per la manera d’expressar-se, per la ideologia… una mica de tot.

—Ja havíeu fet unes quantes cançons en català, però hi ha gent que us ha dit que ara publiqueu el disc perquè us enfileu al carro del boom de la música en català?
—Ara hi ha molta gent que diu que de sobte faig gires en català arreu d’Espanya, però jo n’he fet des del 2018, saps? O sigui, no és que m’enfili al carro de res; crec que, de fet, vaig ser de les primeres persones… És a dir, no vull fer mèrits ni ser avantguardista de res, però tinc la sensació que, com que vaig ser el primer que va cantar en català a Operación Triunfo, que va fer la gira exactament igual a Banyoles que a Sevilla, he estat com un inici perquè la gent es desempallegui del prejudici que escoltar música en català no és escoltar música. Bé l’escolten en anglès o en italià, i no entenen què diu. I el català, forma part de l’estat, no?

—Teniu cançons com “Escriurem”, que, de tan conegudes, no sé si sentiu que ja són més del públic que vostres?
—Absolutament d’acord. Per exemple, l’altre dia en un concert per la gota freda, l’Orquestra de València va cantar “Escriurem”. I jo l’escoltava i fins, al cap d’un segon, vaig dir: “Calla, que és teva, eh?” Vull dir, és un orgull enorme. Perquè hi haurà molta gent que no em conegui o que no conegui la meva música, però sí que coneix “Escriurem”. I això és molt maco.

—Centrem-nos en el nou disc. Per què el títol de La partida?
—A mi m’agrada molt jugar amb paraules que siguin polisèmiques, o sigui, que tinguin diferents significats i que es puguin dir en català o en castellà, com el cas de “La partida”. I m’agrada perquè crec que és el punt d’inflexió en què ja dic com vull fer les coses, i sé cap a on vull anar. Començo a ensenyar les meves cartes, del que vull ser i com vull ser. I també és el punt de partida de deixar enrere aquell Miquel que es deixava portar més pel que deia la gent que pel que ell volia, que a vegades m’ha passat. No sempre, perquè he intentat ser fidel a mi mateix, però alguna vegada sí que m’ha passat.

—Són sis cançons, molt diferents entre si però amb el vostre segell inconfusible. Són cançons molt introspectives, parleu de vós, de la vostra gent… És una carta al vostre jo del passat?
—“Serem més forts”, per exemple, és una carta al meu jo del passat. O, més que una carta, una cosa que m’hauria agradat que algú em digués. Vaig tenir trastorns de conducta alimentària quan era adolescent. Bé, i m’hauria agradat que algú em digués que en un futur tot això ens faria més forts i sabríem com gestionar-ho. Bé, que així i tot a vegades encara no puc, eh? Però sí, com una cançó d’autoajuda.

—Les altres cançons també són cartes a les persones que estimeu…
—Per exemple, la de “Ens tenim a prop”, és una cançó que faig als meus millors amics de la colla, i fins i tot al final de la cançó sona la rialla d’en Gerard, que és el fill d’en Marc. De sobte, un dels meus millors amics és pare! “Pura vitamina” va dedicada a la meva mare, perquè és com la meva persona vitamina, és la persona a qui vaig quan tinc problemes i necessito carregar energia. “Tiraria enrere” és per a una ex-parella. No perquè ara senti que m’agradaria tirar enrere el temps, sinó perquè m’agafo a aquell sentiment i n’estiro el fil per aconseguir d’escriure una cançó que sigui de veritat.

—El 6 de gener fareu un concert al Teatre Apolo de Barcelona en què presentareu oficialment el disc, i coincideix amb el vostre aniversari, a més. Fareu res especial?
—Espero i desitjo que la sorpresa me l’hagin preparada els meus amics. La meva banda som els millors amics de tota la vida. Anem junts des dels tretze anys o catorze, i no hem pogut celebrar mai el meu aniversari perquè sempre tothom està amb les famílies. Llavors, com a excusa, he pensat de pagar-los perquè vinguin a tocar al concert que m’he inventat i així puguem celebrar l’aniversari junts! Al concert cantarem les sis cançons del nou EP. Hem preparat un nou directe, hi haurà sorpreses pel mig. Potser hi haurà jocs, recuperarem cançons que potser feia temps que no cantàvem, serà el primer dia amb el marxandatge nou…

—Parlem del disc de La marató, on versioneu “So This is Christmas”, de John Lennon. És la primera vegada a la història que algú la pot versionar. Com és això?
—Els drets d’aquesta cançó els té la Yoko Ono, i no els havia donat mai per poder-la versionar. I quan TV3 i La marató li van explicar com ho faríem i qui ho cantaria, va dir: “Aquesta vegada, sí.” Llavors, Yoko Ono sap que existeixo! És una cosa que em fa moltíssima il·lusió. I, a més, també em fa moltíssima il·lusió que comptin amb mi per al projecte de La marató. Enguany és com el Catalan Check: vam anar amb l’Escolania Montserrat a gravar a Montserrat una cançó de John Lennon traduïda al català per a La marató de TV3… Era com: “Veniu cap a mi, haters, veniu!”

—Estreneu disc, però fins fa molt poc us hem vist fent de presentador a Zenit…
—[Em talla] De fet, és “Zènit”, eh? [Ho pronuncia com una paraula plana, a diferència de com ho he fet, bo i seguint les indicacions de Jordi Badia, que explica que en català és un mot agut.] Ens han fet la guitza els lingüistes, però es va decidir que ni portava accent ni es pronunciava així. Perquè és una paraula francesa. Ve del Canadà, és quebequès, i és “Zènit”. Tots els lingüistes de TV3, juntament amb els del Canadà, van arribar a l’acord que la pronúncia “Zènit” era correcta. Bé, això és el que em van vendre a mi!

—I com us heu sentit presentant un programa en directe tot sol, sense Marta Torné?
—Bé, molt bé. Òbviament, la Marta l’he trobat a faltar moltíssim, sobretot els primers dies, perquè era com la meva àncora. Però que m’hagin donat aquesta oportunitat i hagin confiat en mi per presentar un programa tot sol, amb les dificultats que tenia, perquè era un programa en què no hi havia ningú allà dient-te cosetes… Òbviament, que portem l’orellera i hi ha un teleapuntador on més o menys hi ha el que s’ha de seguir, però he de dir que jo el guió…

—Improviseu?
—Una mica. Bastant. Per no dir tot. [Riu.] Excepte al començament i al final, tota la resta és improvisat. Perquè no ho sé fer de cap més manera, no tinc prou memòria per a estudiar-me el guió. I també perquè he tingut molta ajuda de tot l’equip, eh? Les floretes no són només per a mi, són per a tothom.

—Repetireu la fórmula Zenit? Creieu que ha connectat amb el públic com Eufòria?
—Jo espero que sí, però no ens han dit res. Ha funcionat bé i per tant jo crec que hauríem de repetir. Si us plau, que el plató de Zenit és a cinc minuts de casa meva, doneu-me feina el divendres a la nit al costat de casa! Les audiències han estat molt semblants a Eufòria. També és cert que Zenit ha connectat potser amb un públic més adult i Eufòria connectava molt amb els nens i el jovent té les xarxes molt per mà. Llavors semblava que hi havia molt de rebombori, perquè ho comentaven tot per allà. Amb Zenit hem arribat a un altre tipus d’edat, i aquest altre tipus d’edat no es comunica de la mateixa manera. O sigui, sí que és cert que pel carrer crec que m’han parat més gent gran per Zenit que per Eufòria. El que sí que sabem és que hi haurà Eufòria 4, tot i que encara no sabem quan.

—Enguany, a més, repetiu campanades amb Laura Escanes. És la vostra tercera vegada i la segona amb ella. Que us elegeixin per a repetir la fórmula, us fa sentir més responsabilitat?
—És una arma de doble tall, perquè penses que ho has fet bé i que per això volen comptar amb tu una altra vegada, però vols estar a l’altura, perquè si l’espifies potser ja no et tornaran a trucar mai més. Que tampoc no passaria res, fer-ho tres vegades és increïble! Tinc la sort que hagin volgut comptar amb mi una altra vegada, i fer-ho amb la Laura, amb qui ens avenim perfectament.

—Eufòria, Zenit, les campanades de TV3… Us sentiu còmode amb l’etiqueta de presentador de televisió?
—Sí! Saps què passa? Que si en parléssim als Estats Units, no hi hauria etiquetes. Jennifer Lopez o Ariana Grande, tant són en un musical com van a la televisió, com fan concerts… I aquí sembla que els cantants hagin de ser cantants i prou, i que els presentadors han de ser presentadors i prou. Jo trobo que sóc cantant, que em dedico a la música, i que m’agrada comunicar, i hi ha gent que pensa que ho faig mitjanament bé. Això sí, quan no hi hagi temps per a dedicar a la música, deixaré tota la resta. Jo sóc cantant. I a part de ser cantant suposo que aquest món de la faràndula m’agrada i faig altres coses. És una mica això, reivindicar la multitasca.

—Us sabria greu que en un futur se us recordés més per la vostra faceta de presentador que de músic?
—És com quan em pregunten si em molesta que em diguin “triunfito”. No, jo he sortit d’Operación Triunfo. És el millor aparador que he tingut a la meva vida. Jo sóc presentador, sóc cantant, sóc el que vulguis. Per tant, que em recorden per una cosa? Perfecte. Què em recorden per l’altra? Endavant. No em molesta.

—Quins nous projectes us esperen aquest 2025?
—El 2025 ja tenim gairebé vint-i-cinc o trenta reserves de concerts per a l’any que ve. Òbviament, hem fet el disc en català. Per tant, la gran majoria seran a Catalunya, que és una cosa que em fa molta il·lusió. Hi haurà coses de televisió i n’hi haurà que no puc dir.

—Finalment, què diu el vostre Spotify Wrapped?
—[Agafa el mòbil i ho llegeix, i va taral·lejant les cançons]. La més escoltada és “Baby I Love Your Way”, de Big Mountain; i després “Hoy”, de Gloria Estefan; i “Angry Virts”, d’OKDW. Llavors tenim Obrint Pas, Al·lèrgiques al Pol·len, Estopa, El Último de la Fila… i Juan Luis Guerra, que és el meu referent absolut. I el grup més escoltat, Txarango. “Txaranguejo” bastant.