Miki Esparbé: “Som uns esclaus de l’ostentació de la felicitat permanent”

Sou feliços? Qui mataríeu? Què us enduríeu a una illa deserta? Són preguntes que a tots ens han fet alguna vegada, i que ens han ajudat a reflexionar sobre la vida. Ara Marc Artigau les transforma en una obra teatral que vol reflexionar sobre les coses més bàsiques, com ara la felicitat, l’amor, l’amistat o la por. I ho fa posant el focus damunt una parella. Dues persones que resten tancades en un ascensor i un cúmul de casualitats que els pot canviar la vida, o no… De fet, tot dependrà de petits detalls. Artigau parla de tot allò que hauria pogut ser i que no ha estat. Ho escenifiquen Miki Esparbé i Maria Rodríguez, que interpreten diversos personatges de la història. Amb l’excusa de l’obra, ens trobem amb Miki Esparbé al bar de la Villarroel, on aquests dies interpreta L’illa deserta. Reflexionem amb ell de tot plegat.

—Sou feliç?
—Ha, ha, ha! Sóc feliç, eh? Sí, jo crec que sí, molt. No em puc queixar gens.

—Aquella felicitat d’arribar a perdre el nord…
—De perdre el nord, fer ràbia, de convertir-te en un imbècil… Sí, la veritat és que sí. Tinc molta fortuna a molts nivells. Primer de tot, en el personal, perquè puc fer feina, treballar a casa, amb un projecte com aquest, treballar amb amics. Ja havia treballat amb la gent de la Brutal, i és un plaer. Amb Marc Artigau ens coneixem des de la universitat. Vaig cursar quatre anys d’humanitats a la universitat, i ell va fer el primer any amb mi. Després se’n va anar. I amb Maria Rodríguez ens coneixem, però no havíem coincidit mai. I la veritat és que estem molt a casa. Amb la fortuna que agrada, de moment. Toquem ferro, que tot just acabem de començar, però que tenim la platea bastant plena. La gent surt molt emocionada, i amb moltes ganes de compartir-ho. Ens fa molta il·lusió. Per tant, sí, som feliços.

—Perquè, què és la felicitat?
—La felicitat deu ser la cosa més propera a estar en pau amb un mateix, sabent que és un estat totalment transitori.

—És sobrevalorada?
—La felicitat idíl·lica, sí. És a dir, no és que sigui sobrevalorada. Crec que, moltes vegades, la percepció que tenim de la felicitat és d’una felicitat inaccessible. La que veiem a les xarxes, la que ens venen en segons quins continguts… Llavors aspirem a una realitat impossible. Però realment, si fem balanç, podem estar ben contents.

—Segurament la idea que tenim de felicitat nosaltres és diferent de la dels nostres pares.
—Sí, som una generació que veu el got mig buit. La generació dels nostres pares es va menjar unes altres coses, i la nostra som uns esclaus de l’ostentació de la felicitat permanent. Sobretot a les xarxes. És molt complicat de compartir l’error o el fracàs. Si un és conscient del lloc on és i fa la feina corresponent… Estic molt a favor que tothom faci teràpia, però també entenc que jo tinc la sort de poder-me pagar un terapeuta. Hi ha gent que no hi té accés. Tant de bo tothom hi pogués tenir accés. Ens trauríem moltes coses del cap i podríem donar valor a allò que realment és important.

—Si algú llegeix aquesta entrevista es preguntarà què fem parlant de la felicitat. Té un sentit. Ara mateix interpreteu l’obra L’illa deserta, on comenceu preguntant-vos sobre tot això…
—Sí, tranquils, no m’he tornat Paulo Coelho. En l’obra parlem d’això: de la felicitat, les pors, els dubtes… Tot allò que ens acompanya a la nostra generació. És interessant, perquè, a vegades, depenent de quin públic tinguis, la gent hi participa molt. Sobretot quan els preguntem això de la felicitat. És meravellós. És un símptoma que potser tenim més a dir del que a priori pensem.

—Dalt l’escenari hi sou vós i Maria Rodríguez, però el públic hi fa un paper clau.
—Totalment. El director i creador de l’obra, Marc Artigau, sempre diu que el públic és el nostre millor amic. És a dir, el que fem és explicar un conte al nostre millor amic. Necessitem la seva complicitat, que ens acompanyi i ens donin amor. I ho tenim. No és cap reclam. Al revés: és molt bonic veure la predisposició de la gent només d’entrar.

—Al meu costat hi havia una senyora que us ho responia tot. Fins i tot quan no li ho demanàveu.
—Ah, sí, eh? Era ella. A cada funció hi ha algú que ho fa…

—I l’obra canvia segons el públic que ve a veure-la?
—Sí, tot i que al final, com que el ventall d’espectadors és tan ampli, queda el mateix color. Pots tenir públics que riuen més o menys, però el viatge de la funció és molt evident. Toquem coses que ens afecten a tots: l’amor, l’amistat, l’ambició, el fracàs, l’èxit… Són aquelles preguntes que et torturen el cervell eternament. Ja pots ser feliç, que si vols sempre podràs acabar torturant-te per alguna cosa. Per tant, és igual l’edat que tinguis, que acabes empatitzant amb aquestes petites coses. I això fa que al final de l’obra tot es tenyeixi una mica del mateix color. És molt interessant.

—Aquells “I si… “.
—I tant, a l’obra parlem molt d’això. És un gran tema. Almenys amb el meu entorn ho és. Té a veure amb tot, amb la vida, amb les coses professionals i personals. És aquest condicional bucòlic, no? És aquell projecte, que no has viscut, i de cop i volta penses que allò seria millor que el que tens. És molt pertorbador. Pot arribar a fer mal.

—En cada decisió descartes una cosa.
—Aquesta és la manera de veure el got mig buit, no? L’altra és pensar què guanyes amb el camí que esculls. Potser és més complicat.

—No podem explicar gaire sobre l’obra de teatre, perquè si no, no tindrà gràcia.
—L’obra tracta sobre com les casualitats et poden canviar la vida…
Sí, i fins i tot et diria que va més enllà. Per què diu que darrere aquest “i si…” la vida continua i continua bé. Això és el que m’agrada més del text. Que no et diu “al final tot ha de sortir bé”. Les coses poden sortir millor o pitjor. La vida té moltes etapes, però estigues tranquil. Si no és aquesta la teva, ja en vindrà alguna altra. I això m’agrada. I no és un missatge en positiu de “tot anirà bé”, ni de bon tros… En l’obra ens plantegem què hauria passat si els dos personatges acabessin junts. I si no? Haurien estat feliços, igualment feliços? I sí, sembla que sí.

—Com dèiem, en l’obra interpel·leu en tot moment el públic. Hi ha un moment que demaneu que apaguin els telèfons mòbils. I malgrat tot, continuen sonant…
—És molt complicat fer entendre a algú que no es dedica a això la incomoditat que significa tot plegat. Desconcentra molt, és complicat. Són les pantalles, els sons… Fa anys, a Madrid, feia una funció al teatre Pabón-Camigata, i sempre sortíem i dèiem el següent missatge: “Qui no sigui capaç de viure sense el mòbil durant una hora i mitja, potser no ha d’estar aquí.” És la manera més trash de donar el missatge. Però crec que és una suma de factors. Hi ha gent més gran a qui potser li costa… Pensa que té el telèfon bloquejat o amb silenci, i no. Hi ha aquest pudor d’haver de demanar ajuda algú. Però he de dir que els companys de sala sempre et poden donar un cop de mà. Encara que crec que no només és la gent gran, també hi ha gent jove que pensa que ho ha fet quan ha entrat, i no. He estat en molts muntatges en què s’ha dit abans, s’ha dit després, s’ha dit durant, fins i tot s’ha aturat la funció per culpa dels mòbils, i no ha canviat res. Jo mateix he aturat una funció sense dir res, només aturant i mirant el públic. Dient amb els ulls: “Si us plau, ja n’hi ha prou, és el tercer o quart que sona.” Però no hi ha manera. No tinc una solució per a això, de debò.

—Curiosament, crec que ho visc al revés. Al teatre m’asseguro d’apagar el mòbil, així no em molesta res. Perquè després, mirant una sèrie o un film a casa, em costa molt no mirar-lo.
—Cert, ha canviat la nostra experiència amb l’audiovisual. No tens ningú que et miri, no tens el poder de pensar: “Em miraran malament.” Fins i tot al cinema. Però, és clar, en un teatre hi ha l’actuació en viu, et veuen. Si tens ganes de poder-ne gaudir al 100%, has de ser igual de respectuós amb els que tens al costat. És complicat… Recordo un muntatge fora de Catalunya, en què de cop vam veure algú a la platea amb un iPad! Tots vam pensar: “Tu vols ser a casa teva, no vols ser aquí!” L’actor que li va tocar sortir en aquell moment, va parar el muntatge i va dir: “Faci el favor d’anar-se’n de la sala, és una falta de respecte.” No ho sembla, però les pantalles també molesten molt. De cop s’il·luminen les cares. I més en un espectacle com el que faig ara, en què ens adrecem molt al públic. Es fa molt evident.

—En l’obra, no queda gaire bé la vostra professió.
—[Riu] Sempre, està bé picar l’ullet a la professió, si us plau!

—És tan complicat ser actor? El vostre personatge ho vol ser, i viu moltes penúries…
—Sí, i tant, és molt complicat. I t’ho dic jo, des del privilegi més absolut. Tinc feina, i he pogut encadenar feina els últims anys. Em sento molt afortunat, però és molt complicat! Tinc molts companys que tenen un talent excepcional i que potser no han tingut les mateixes oportunitats. No saps a què es deu això. Hi ha variables que les saps, però n’hi ha que no… No és tan sols una cosa de casualitat. La casualitat és un factor, és evident, però no crec que sigui l’únic. Quan vaig a fer alguna xerrada sempre dic: “Un no pot tenir el control sobre les variables de la indústria. Mai. Sí que pots controlar com has d’estar preparat quan t’arribi una oportunitat.” En realitat, això és l’única cosa que pots controlar. Si tu t’entrenes, llegeixes, mires sèries, vas al teatre… O, encara més, intentes aixecar els teus projectes encara que sigui un curtmetratge amb dos duros i amb els col·legues… Tota l’experiència que tinguis serà benvinguda, només suma. Has d’estar tan preparat com sigui possible perquè quan arribi l’oportunitat grossa surtis d’aquella prova i estiguis tranquil perquè has fet tot allò que podies. Això sí que depèn de tu; la resta, no. I és molt frustrant. Perquè malgrat estar preparat, no sempre surt. Poden passar milers de coses.

—Com dieu, ara sou un afortunat, teniu feina. Però penseu que això un dia es pot acabar?
—I tant, pot passar. I això causa un cert neguit. Hi insisteixo, dono la meva opinió des d’aquest privilegi que és poder tenir projectes a la vista. Llavors la perspectiva és molt diferent. Jo ara em puc passar uns mesos sense treballar, però perquè sé que l’any vinent tinc coses planificades. El problema és quan fa un temps que no tens cap projecte a la vista. Malgrat tot, has de pagar un lloguer i unes despeses, com tothom. Viure val diners. Quan et trobes en situacions com aquestes és quan ve l’ansietat. La feina fluctua. De vegades en tens més i de vegades menys. I això pot fer que de vegades t’atabalis molt fàcilment.

—Com tothom, també vau tenir un primer dia. Us en recordeu del començament?
—[Riu] I tant que ho recordo. Treballava servint copes aquí al Mediterráneo. I vaig començar a fer projectes per al Terrat, la productora. Amb molta il·lusió i moltes ganes, i amb la tranquil·litat de tenir una altra feina que em pagava el lloguer. Així anava fent. És complicat, sobretot al principi. I segurament al principi vaig rodar coses que ara potser ni tan sols em veuria amb cor de fer. El començament és dur, però vas amb les ulleres de la il·lusió posades, i l’única cosa que vols és mirar de fer-te un lloc i passar-t’ho bé.

—I recordeu quan vau deixar la feina al bar i vau dir: “Ara sí, puc viure de ser actor”?
—Sí, la primera vegada que vaig poder pagar el lloguer únicament i exclusivament amb el que havia guanyat treballant com a actor. Fins aleshores em costava dir que era actor. Sempre deia que estudiava interpretació…

—Vau començar tard en el món de l’actuació?
—Sí, vaig fer humanitats primer i després vaig saltar a interpretació. Amb la fortuna que el primer any d’estudi d’interpretació vaig començar a tenir feines.

—Dues carreres amb molt de futur, eh!
—Sí, ja ho veus, sóc un visionari, és claríssim. Si entro a borsa et diré que hi posis calés. Vaig estudiar humanitats perquè a casa tampoc no els feia gaire gràcia que estudiés exclusivament art dramàtic. Volien que fes una carrera més convencional. I jo vaig decidir humanitats… Encara que he de dir que em va encantar, eh! La tornaria a fer.

—Si algú que ens llegeix vol ser actor i tot just comença, què li recomanaríeu?
—Jack Nicholson deia que el millor consell era que estalviéssim. Em sembla un molt bon consell. Com que som fills d’una generació molt concreta en què les xarxes i altres fan que de vegades perdem una mica la perspectiva de les coses en realitat. Crec que ara la gent jove pensa que si es vol dedicar a la interpretació necessita molts seguidors a Instagram i tenir un bon representant. I no necessàriament ha de ser així. D’acord, aquestes poden ser dues variables que, segons en quin mena de projectes, et poden ajudar, però en realitat el millor consell és el que t’he dit fa una estona. Tu no pots tenir el control sobre les variables de la indústria, però sí que pots tenir el control sobre les teves variables per quan arribi una bona oportunitat. El consell que donaria és: entrena’t, confia i sigues molt perseverant.

—Les noves generacions malinterpreten la fama?
—No tothom, ni de bon tros. Però sí que veig que molts nois joves es pregunten si necessiten gaires seguidors per a arribar a guanyar-se la vida d’això. I no. D’acord que seria molt ingenu de dir que no es té mai en compte. En segons quins projectes ho tenen en compte, però no sempre. És molt aïllat. En realitat, la resta de la indústria no es nodreix d’això.

—És difícil de conviure amb la fama?
—De vegades sí, és clar. Hi ha espais més íntims que d’alguna manera es vulneren. Jo tinc la sort i la fortuna que la gran majoria de gent que se m’acosten ho fan d’una manera molt educada. Però de vegades és complicat. En el meu cas, molt de tant en tant, hi insisteixo.

—I finalment, què us enduríeu a una illa deserta?
—Home… Aquesta havia de sortir!

—Us ho ha demanat tothom, no? La responc jo? Crec que diria un desig!
—Mira, m’agrada molt la resposta. Un desig, que bé. Sempre he pensat que era una pregunta una mica trampa. És com aquesta: “Què demanaries si poguessis demanar un desig?” I dius: “Mil desitjos més, no?” Això és una mica igual. En les entrevistes sempre dic que a una illa deserta, m’hi emportaria la possibilitat de poder-ne marxar. Suposo que, en aquest cas, si m’hi hagués de quedar, m’emportaria la gent que estimo.

—És clar.
—Contra la seva voluntat, t’imagines? [Riu] Tots dient-me: “Però què collons hi faig aquí?”

—Potser val més no anar a l’illa deserta.
—Cert, val més que ens quedem aquí! No els forçarem!