Mikel Ayestaran: ‘Estat Islàmic és l’últim fill del trio de les Açores’

Mikel Ayestaran (Beasain, 1975) diu que escriu ‘marcianades’ sobre el Llevant. A l’esquena, però, carrega com a freelance les cobertures de mil i un conflictes: Síria, Líbia, l’Irac, el Líban, l’Afganistan… Ha vist la cara més crua (i mediàtica) de la guerra: les batalles, les bombes, els morts i la destrucció. Tanmateix, Ayestaran s’ha especialitzat en l’endemà. Quan les armes callen, els exèrcits es retiren i els civils han de fer vida de les ruïnes.

Arran de la derrota militar de l’autodenominat Estat Islàmic, publica Las cenizas del califato (Ediciones Península), un recorregut pels antics dominis del grup gihadista entre Síria i l’Irac. Ayestaran dóna veu a les víctimes de la tirania i relata les seves experiències en ciutats com Palmira, Alep, Mossul i Tikrit. El llibre també és una radiografia de dos països on la guerra ha convertit el futur en poc més que pols.

Ens trobem amb Ayestaran en un hotel cèntric de Barcelona. Arriba vint minuts tard. Entre fotografia i fotografia, no para de demanar disculpes. Abans de començar l’entrevista, demana un te negre amb llet.

—Arribeu de Gaza, la vostra última cobertura. L‘exèrcit israelià ha matat recentment desenes de palestins a prop de la tanca de la frontera. Quina és la situació?
—La gent es troba en un autèntic estat de xoc. Ningú no esperava una resposta com aquesta d’Israel. Havien avisat i advertit que ho farien, però quan ho veus és diferent. Les marxes de retorn s’havien d’acabar el 15 de maig amb la reivindicació de la Nakba, però Hamàs ha decidit continuar les protestes. Puntualment, anirem tenint mobilitzacions a prop de la tanca, però no crec siguin amb la mateixa freqüència que abans. Al final, és una part més del torcebraç entre Israel i Hamàs.

—I els civils?
—Estan atrapats enmig d’aquest torcebraç. Però deixeu-me dir una cosa.

—Endavant.
—Fa més d’una dècada que treballo a Gaza i, excepte en escenaris de guerra, no havia vist mai Metges Sense Fronteres i el Comitè Internacional de la Creu Roja fent crides d’emergència perquè els calen cirurgians. El sistema sanitari és a punt de col·lapsar pel volum de ferits que ha causat Israel. Els franctiradors no disparen ràfegues arbitràries, són tiradors d’elit i tenen un objectiu molt clar: crear un autèntic exèrcit d’amputats. I això signifiquen operacions, operacions i més operacions… Ara més que mai, l’ajuda exterior és fonamental.

—La situació és desesperada i falta personal mèdic, però no és immune al conflicte. Prop de la tanca han matat metges i metgesses.
—No hi ha filtre. Han matat metges, com bé dieu, però també periodistes, fotògrafs, menors d’edat… No hi ha filtre. I no és això i prou. Quan treballes allà, et gasen constantment. Jo no m’acosto a dos-cents o tres-cents metres de la tanca, com fan alguns nois joves. Jo sóc a un quilòmetre ben bo i, tot i això, et gasen. A tu, a les famílies, els avis… Tot s’hi val i no passa res!

—Parlem ja del llibre: ‘Las cenizas del califato’. La referència a les cendres és perquè se’n pot renéixer?
—Hem posat fi al califat com a entitat política, però el grup, Estat Islàmic, ISIS, Daeix, o com vulgueu dir-ne, continua viu. A més, en l’entorn on estan més adaptats, la insurgència, que l’han aplicada de manera magistral del 2003 ençà. Amb aquesta tàctica han arribat a posar contra les cordes l’exèrcit nord-americà a l’Irac. Ara els combats es focalitzen a la frontera entre Síria i l’Irac. Ja veurem què passa, però encara són molt perillosos. Ara bé, amb les cendres, també he volgut jugar amb el concepte de la destrucció física dels llocs. Si a Gaza he esmentat l’ajuda exterior, aquí cal un pla de xoc per a ajudar-los immediatament a reconstruir, però també a retirar ruïnes i cadàvers. Si no, això es convertirà en un camp adobat on pescar mercenaris per a la gihad. Penseu que a Síria, la gent d’Estat Islàmic lluitava per un plat d’arròs. En les condicions actuals, ho tornaran a fer.

—El califat ha estat un punt negre informativament. Només n’hem rebut propaganda. Què n’expliquen els civils que viuen en zones alliberades de la tirania d’Estat Islàmic?
—Les paraules que m’han repetit en les entrevistes que he fet són ‘terror’ i ‘por’. Nosaltres hem estat quatre anys informant sobre Estat Islàmic, però no hi teníem ningú sobre el terreny. Ens ha passat una mica com amb els talibans a l’Afganistan. Ningú no era a la seva zona. I per mi, informativament, era molt frustrant. Hem estat quatre anys informant amb la seva propaganda i les informacions dels serveis d’intel·ligència, que també són una forma de propaganda. I ara, per primera vegada, tens accés a la gent que hi ha viscut i et parlen d’un règim de terror pur. I al·lucines. Arribes a pobles com Dayr Hafer (nord de Síria) i encara tenen les gàbies a les places on empresonaven la gent. I t’expliquen tota mena d’històries i tortures. Algunes les hem vistes en vídeos, nosaltres, però ells han viscut i han sofert la barbaritat.

—Sorprèn la sinceritat i pessimisme d’alguns dels testimonis. No tenen cap dubte que Estat Islàmic acabarà tornant a casa seva.
—Parlem d’un joc de buits de poder. Quan Estat Islàmic emergeix, ho fa per omplir un buit de poder. A l’Irac, més que en l’afinitat de la gent pel grup, l’impuls és l’odi que té la població sunnita cap al govern de Bagdad. I a Síria, s’ha fet fort en les zones on ha eliminat les altres faccions opositores, inclosa al-Qaida. Però tot comença més enrere…

—El 2003, durant la invasió de l’Irac de Sadam Hussein.
—Exacte. Estat Islàmic és l’últim fill del trio de les Açores. El califat és l’última conseqüència de la decisió d’envair l’Irac. I del 2003 ençà, ha anat canviant de dirigents i sigles. També ha mutat ideològicament, però una cosa és ben clara. Cada seqüela que ha tingut sempre ha estat pitjor que l’anterior. I sempre han estat allà, amb més força o menys, però no han desaparegut. Per això crec que tornaran i, de fet, no tinc cap dada que em convidi a ser optimista.

—En aquest sentit, és preocupant com els polítics s’han volgut penjar de seguida la medalla de la derrota militar d’Estat Islàmic, sobretot després de les caigudes de Mossul i ar-Raqqà. Ningú presumeix d’invertir en la reconstrucció els milions que s’han gastat en armament per a eliminar el califat. Per què?
—Les potències regionals i mundials han estat bombardant el califat de manera sistemàtica en nom de la guerra contra el terrorisme. Si invertissin en rehabilitació una ínfima part del que han gastat en armament, parlaríem d’una altra cosa. Però tornem a ser víctimes del mateix error i això ho arrosseguem des de la invasió de l’Afganistan el 2001. Després han vingut l’Irac, Líbia, etc. S’aconsegueix la derrota militar d’aquesta mena de grups, però aquí s’acaba, no anem més enllà de les armes. El gran problema és l’endemà. ‘Hem guanyat!’ Molt bé. Però ara, què? No hi ha res a celebrar. Els polítics i l’OTAN es poden penjar les medalles que vulguin. No hi ha aigua, no hi ha llum, no tenen sostres ni parets… La gent no té res, què collons han de celebrar?

—Al llibre expliqueu que en ple auge expansiu d’Estat Islàmic, l’exèrcit iraquià es retira de moltes ciutats sunnites perquè no les considera seves. Abandona, a més a més, tot l’arsenal. Com s’entén això?
—L’estiu del 2014 jo era a Bagdad. Estat Islàmic acabava de conquerir Mossul. Miràvem un partit del mundial i, tot d’una, van interrompre la transmissió. Tot el bar al·lucinava, és clar. ‘El califa ha proclamat el califat’, va dir una veu. Semblava una broma, la gent es demanava qui coi era el califa. Des del principi, Estat Islàmic ha estat envoltat per l’element de sorpresa i, per part d’Occident, d’un desconeixement absolut. Jo, el primer, ho admeto. Sorpresa rere sorpresa. Hi ha moltes teories de la conspiració sobre la creació d’Estat Islàmic, però hi ha una resposta d’Efraim Inbar, assessor de Binyamín Netanyahu, que em sembla definitiva. En el moment que un grup com Estat Islàmic fa una crida dient que accepta voluntaris, esdevé el grup més infiltrable del món. Penso que fins a cert punt, ha estat una joguina en mans de les diferents potències i cada una ha fet la guerra contra Estat Islàmic com més li ha interessat. Podrien haver-lo derrotat molt abans.

—Us veig molt convençut.
—Sí. Aquests grups els llogues, però no els compres, i finalment t’acaben mossegant la mà. Penso que s’ha escapat de les mans, però a Occident els hem sobredimensionat mediàticament. Crec que militarment no eren tan forts.

—Llavors com s’ho fan per conquerir mig Síria i mig Irac?
—Jo tinc la mateixa pregunta. Com? Com pot ser que una caravana de dos-cents vehicles d’Estat Islàmic vagi de Mossul a Trikit, per exemple? On són els avions i els drons? I a Síria, igual. Com poden entrar a Palmira, que està al bell mig del desert? On són els russos? I la intel·ligència americana? Ara bé, per a bombardar ar-Raqqà, han anat casa per casa. Tenim moltíssimes preguntes que, fins ara, lamentablement no tenen resposta. Jo no sóc gens ‘conspiranoic’, no m’agrada, però és inherent a l’Orient Mitjà. Si la gent cerca respostes absolutes, en aquest llibre no les trobarà, però ofereixo algunes claus per a mirar d’interpretar millor què passa. Alguns diran que Estat Islàmic és fill d’Israel, uns altres, dels EUA, de l’Iran o dels països del Golf… No ens posem d’acord amb el nom, tampoc no ho fem amb l’origen.

—En relació amb aquest desconeixement, què sabem del seu dirigent, Abu Bakr al-Bahgdadi? És viu o mort? Perquè aquest home té més vides que un gat.
—Ha mort quinze vegades o més. Què en sabem? Diuen que hem liquidat el grup, però primer hauríem de liquidar el dirigent, i ara mateix no en sabem res, d’ell. L’última referència que he llegit és en un mitjà turc que deia que els americans el tenien en una presó kurda. Vés a saber. Com si els turcs no tinguessin interessos… No en sabem res. Quan s’ha mort algun dels seus dirigents, aquest grup ho han dit immediatament i n’ha cercat un substitut. Normalment, els substituts són molt pitjors que l’original. Fins ara, però, no han confirmat cap de les informacions sobre la seva mort.

—Sabem que va passar per Camp Bucca, Abu Ghraib…
—Sí, tenim la seva fitxa policial, feta per la CIA. És una persona vinculada a aquest grup pràcticament des de la seva formació. Però veure’l, només ho hem fet una vegada, quan va proclamar el califat des de la mesquita d’al-Nuri de Mossul. Tres anys més tard, quan la ciutat era a punt de caure, va fer un missatge de veu cridant a la resistència. Li diuen el califa invisible, amb raó.

—Per què van fer volar un símbol com la mesquita d’al-Nuri abans de perdre Mossul?
—Crec que cercaven dues coses. D’una banda, l’efecte mediàtic d’acusar els Estats Units d’haver destruït un símbol històric dels musulmans. Però, d’una altra, també per sectarisme. No volien veure les milícies xiïtes entrant al temple proclamant la victòria.

—Per ideologia, Estat Islàmic té dos enemics molt clars, Israel i l’Iran. Com és que han sortit pràcticament indemnes de les seves accions?
—Fa quatre anys que em faig la mateixa pregunta. A l’Iran hi va haver un atac l’estiu passat, però és ben estrany. A més, tenint en compte que els iranians són sobre el terreny i hi pot haver situacions de conflicte directe amb Estat Islàmic. En el cas israelià, ells tenien molt clar que el califat no era el seu objectiu. De fet, Efraim Inbar explica al llibre que ja els està bé que el califat continuï i que els àrabs es matin entre ells. Per què? Per tenir controlats els elements més radicals i per parar els peus a l’Iran. Cadascú defensa els seus interessos. D’altra banda, cal dir que els serveis de seguretat i intel·ligència de l’estat jueu i la república islàmica són molt potents. I això, possiblement, també ha evitat o frustrat atacs.

—Al llibre també dieu que els palestins no són una amenaça en aquest sentit.
—L’islam que practica la societat palestina no té res a veure amb la doctrina d’Estat Islàmic. Hi pot haver casos aïllats, però els palestins no em semblen un poble que combregui amb les tesis del califa. A més, ells ja tenen prou problemes amb l’ocupació per a fer-se càrrec de les reivindicacions d’Estat Islàmic.

—Amb el retorn d’Estat Islàmic a la clandestinitat, es poden intensificar els atemptats a Occident per a aconseguir ressò mediàtic?
—La victòria militar ha aconseguit dues coses. Primer de tot, és un cop moral. Els anomenats ‘guerrers sants’ ja no lluiten fins a la mort des de la caiguda de Mossul. Ara, quan es rendeixen, se’n van del camp de batalla amb autobús. I segon, han perdut el gran plató per a enregistrar vídeos i difondre la seva propaganda a tot el món. Ja no tenen territori ni ciutats. Això és un cop molt fort a la seva capacitat propagandística. Veurem com aixequen el cap, però el cop ha estat molt dur. Pel que fa als atacs a Occident, s’ha d’entendre que els gihadistes s’han actualitzat, i l’amenaça és constant, però desconec quina estratègia tenen. Ara no van a Algèria o l’Afganistan a camps d’entrenament per aprendre a fer explosius. Ara és un paio de Barcelona qui lloga una furgoneta i comença a atropellar gent a la Rambla. És una gihad de baix cost, no cal que entrenis. Enregistres un vídeo jurant lleialtat a Estat Islàmic i ja està. Aquesta gent no han estat mai a Síria ni a l’Irac. L’amenaça pot ser qualsevol i l’objectiu també. Ja no es trien llocs simbòlics o emblemàtics com les Torres Bessones, ara pot passar en un supermercat, una botiga de còmics o un passeig.

—Parlem una mica sobre el futur. L’Irac té un parlament extremadament dividit, molta corrupció, sectarisme, les milícies continuen armades, etc. No és un panorama gaire encoratjador.
—El dirigent de les milícies, de fet, ha quedat segon a les eleccions. I Muqtada al-Sadr, que ha estat el guanyador, també en dirigeix una, la milícia de la pau. El país és una ombra d’allò que va ser. De l’Irac, em preocupa sobretot –més enllà de la corrupció, que és obscena– que les zones sunnites on hi havia Estat Islàmic ara mateix es regeixen per les lleis tribals. No hi ha codi civil. Parlant d’un país que era laic, com Síria. Amb tots els problemes que comportaven les dictadures brutals de Sadam i Baixar, no mancaven coses bàsiques. No hi havia analfabetisme ni epidèmies mèdiques. L’Irac, després de quinze anys de guerra, ha retrocedit un munt. Aquells qui tenen familiars que han lluitat amb Estat Islàmic no poden tornar a casa perquè els tallen el coll. Estan condemnats a viure en un camp de desplaçats. Això no ho arreglen els jutges ni un ministre de l’Interior. És un tema entre tribus.

—A Síria ja fa vuit anys que hi ha combats i sembla que a poc a poc es van formant tres grans blocs: el règim, els kurds i Turquia amb la seva influència a Afrin i Idlib. Què presenta el futur?
—El concepte que teníem fins ara de la guerra crec que s’ha acabat i som en una altra fase. Tots els qui han participat en el conflicte volen la seva part del pastís. Hi ha tres grans focus, a part del règim. Un és Idlib i Afrin, que s’han convertit en un protectorat turc. Al nord-est, on hi ha els kurds amb el suport dels EUA. I al sud, a la província de Dera, hi ha la influència directa d’Israel i Jordània. Cal anar amb molt de compte. Cada atac o bombardament pot comportar problemes amb una potència exterior. D’altra banda, cal calibrar una altra cosa, l’Iran no pensa anar-se’n de Síria.

—No?
—No se n’aniran. I els israelians ho saben. Som en una fase complicada i la guerra va per llarg.

—Arran d’això, l’Iran i Síria donen suport al règim, però els civils només veuen amb bons ulls Moscou. Per què?
—Hi ha recels, certament. Síria era un país laic i les idees de l’Iran els fan por. A més, tenen més vinculació amb el que representen Putin i Rússia. El país va viure molts anys mirant cap a l’URSS. I identifiquen Rússia com una autèntica potència militar. Tanmateix, el govern sirià té un deute etern amb Teheran. Sense la seva ajuda, Baixar ja no seria al poder. En fi, ningú no dóna res de franc. L’Iran ha posat morts i molts diners, ho volen cobrar.

—Com?
—No ho sabem del cert, però quedant-se al país. Els iranians no són com els russos, que planten la bandera i ensenyen l’exèrcit. Són els reis de la guerra asimètrica. Què faran ben bé? No ho sé, però seran allà per garantir la sortida al Líban i mantenir el vincle directe amb l’Hesbol·là. I per, l’altra banda, bufar el clatell d’Israel.

—I una sortida a la Mediterrània?
—Estan més interessats a tenir un camí cap a l’Hesbol·là.

—Rússia té una cosa molt tangible a Síria, la base naval de Tartus.
—Sí, però l’Iran no és així. No fa aquesta mena de desplegaments. Organitzen milícies totalment sectàries. Recluten gent a l’Irac i l’Afganistan, recluten milicians xiïtes. I els distingeixes fàcilment perquè porten una bandera de Fàtima. En el cas dels afganesos, són hazares, una ètnia d’ascendència mongola. L’Iran és un expert a paramilitaritzar els conflictes.

—Al llibre citeu diverses vegades el corresponsal Robert Fisk. Què us sembla la seva cobertura de la guerra siriana?
—És un home que ha treballat tota la vida allà i té una visió molt clara de què passa a Síria. Ell no té cap dubte, com podem tenir els altres. És una persona estretament vinculada amb la presidència de Síria i això li dóna accés a tot. Per a mi, continua essent una referència. Molts pensen que després del que ha fet a Síria, ha perdut molta credibilitat, però crec que aquesta mena de veus, encara que en discrepis, les has d’escoltar. I tampoc no em sembla un mercenari del règim. Jo tinc molt de respecte per la seva feina i tota la seva obra.

—Com a periodista, com és que decidiu de treballar en zones sota control del règim?
—He anat moltes vegades a Damasc i conec molt bé la ciutat. Al principi de la guerra de l’Irac, quan necessitàvem descomprimir-nos, viatjàvem a Damasc. Hi tinc molts contactes i amics. I quan va començar el conflicte, sempre em va semblar que la història era la capital i qui la controlava era Baixar. Quan es van revoltar Homs i Dera, jo no ho veia clar. I quan la guerra va arribar a Damasc, vaig sentir que hi havia d’anar. Però bàsicament treballo en zones del règim per seguretat i perquè és la part de Síria que conec millor. I, sincerament, no em fiava del costat opositor.

—A Líbia, en canvi, sí que vau treballar al costat opositor.
—Sí, però Síria no és Líbia. A mi, Síria em feia por, molta por. De totes maneres, fins al 2012 podies treballar a tots dos costats. Un matí cobria la banda del règim i després a la tarda informava del costat opositor. Però això va durar molt poc i el conflicte es va radicalitzar molt. A més, cal tenir en compte que el règim veta de manera perpètua tots els periodistes que entren de manera il·legal al país per a cobrir les zones que no controla.

—Us retreuen la decisió de treballar sota els dominis del règim?
—Oi tant, des del primer dia. És gairebé com si fos informació de futbol. Baixar és el Madrid i l’oposició el Barça… Per favor! Per a mi, la prioritat és la seguretat i, anys després, crec que he encertat. La majoria dels sirians viuen sota els dominis del règim. I cal tenir clar que treballar a Damasc no et fa pro-Assad ni treballar a Idlib no et converteix necessàriament en membre d’al-Qaida.

—Quan torneu a Jerusalem d’una cobertura a Síria o l’Irac, com ho expliqueu als vostres fills?
—Ells em veuen treballar a casa, miren les fotografies i tenen moltíssimes preguntes. No hi ha res més difícil de respondre que una pregunta de la teva filla de nou anys. Qui són els bons? Qui són els dolents? Et mataran? Els nens ja van a l’escola? Cal respondre de seguida i improvisant, però sense mentir. Quan torno a casa sempre em demanen quan els portaré a l’Irac i a Síria. En tenen moltes ganes i a mi m’agradaria ensenyar-los-els quan s’acabi la guerra. Amb la meva dona havíem anat moltes vegades de vacances a Síria. Al final, però, qui acaba donant la tabarra als nens sóc jo. M’ajuden a descomprimir. Anem al parc, comprem un gelat… I ja he desconnectat de tot.

—Us influeixen en la vostra feina?
—Evidentment, en el moment que ets pare tot t’influeix molt més. Tens un punt més de sensibilitat. Calcules molt més cada pas que fas. I mira que jo sóc molt segurola. Ara m’ho penso dues vegades abans de fer certes coses: ‘Mikel, on vas? Has de tornar a casa, eh?’ [Riu]