Travessar la mar: què espera als migrants que arriben en barca?

L’estiu és una de les èpoques més favorables per a la migració marítima provinent de l’Àfrica. La proximitat de la costa algeriana i el sud del País Valencià i les Illes fa que de tant en tant hi arribin barques carregades de persones. D’ençà que ha començat el mes, la policia espanyola ha detingut 124 persones que han aconseguit de travessar la Mediterrània. Tanmateix, enguany n’han arribat menys que no pas els anys anteriors. Ho explica mossèn Enric Abad, president d’ASTI Alacant, una organització d’ajut als migrants que depèn del Secretariat Diocesà de Migració Oriola-Alacant.

Les barques amb què fan la travessia són habitualment petites embarcacions inflables en què s’amunteguen entre vint persones i trenta, però dilluns a Formentera en van trobar una de fibra de vidre. Si aconsegueixen d’arribar a la costa sense ser interceptats, els migrants desembarquen al cap de poc per evitar de ser detinguts i continuar el viatge.

‘Molts arriben sense documentació i amb la voluntat de trànsit, perquè l’estat espanyol té unes lleis migratòries molt restrictives’, explica Abad. A més, afegeix que molts tenen familiars en algun altre país, per la qual cosa intenten acudir-hi per les facilitats que això ofereix a l’hora d’arrelar-se a l’estranger.

Si són interceptats, la policia avisa la Creu Roja. ‘La nostra atenció és sociosanitària’, explica Patrícia Compañ, responsable de salvament marítim d’Alacant. ‘Tenim intèrprets que vénen amb nosaltres i ens ajuden a crear un clima de confiança’, diu. La primera cosa que fan és prendre les dades de cadascun –anotant-ne nom, nacionalitat i edat– i fer-los una atenció de primers auxilis. És habitual, diu Compañ, que arribin amb hipoglucèmia i hipotensió, i alguns amb cremades de segon grau a causa del contacte de la pell amb el combustible barrejat amb aigua salada. A més, els donen menjar, roba eixuta i, si cal, mantes.

Després divideixen els migrants en dos grups. Als qui necessiten una atenció hospitalària, les embarassades i els menors els donen una polsera vermella i els atenen de manera personalitzada. A la resta, els posen una polsera verda i passen a disposició de la policia.

Ingrés en un CIE

Una vegada ho autoritza un jutge, els migrants són ingressats en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE). Tots els arribats al País Valencià van a parar al CIE de Sapadors, a València. Com que a les Illes no n’hi ha, els envien a CIE de la península. S’hi poden estar, a tot estirar, seixanta dies, que no sempre es compleixen. ‘És com una presó’, diu Xavi Torregrosa, portaveu de la plataforma CIE No València, ‘però a la presó, si més no, hi ha coses; allà han d’estar-hi tancats fins a seixanta dies sense poder fer res’.

Al CIE, denuncia Torregrosa, viuen en condicions ‘lamentables’. Han de dormir en una cel·la amb cinc o sis persones sense bany, que són fora i el comparteixen amb encara més, per la qual cosa a la nit no hi poden anar. Homes i dones estan separats en dos pavellons diferents i només es troben al pati i tampoc no poden estar amb els familiars. A més a més, cal sumar-hi el mer fet d’estar tancat sense haver estat condemnat per cap delicte.

Els interns tenen dos destins possibles: o bé ser deportats al país d’origen o bé sortir al carrer amb una ordre d’expulsió. ‘Normalment depèn de si hi ha un vol al país d’origen o no. Depèn de la sort; se suposa que totes les persones tancades han de ser expulsades, però no és així’, diu Torregrosa. Aquestes deportacions poden ser en vols comercials ordinaris o en ‘vols de la vergonya’, com els anomenen a CIEs No, que són macrodeportacions en què concentren molts migrants d’una mateixa nacionalitat en un únic avió.

La vida al carrer

Si finalment acaben al carrer, poden provar de continuar el viatge o bé restar al país per a guanyar més diners. Això fa que sovint una cosa que havia de ser una estada temporal abans de continuar la migració s’allargui anys. Malgrat tot, continuen sense tenir permís de residència, així que poden tornar a ser detinguts, internats en un CIE i, ara sí, deportats.

‘Aconseguir els papers és molt difícil; cal haver-se empadronat, tenir un precontracte laboral i l’informe d’arrelament social’, diu Torregrosa. És aquí on entren en joc associacions com ara l’ASTI, que presideix Enric Abad. Allà assessoren els migrants i els donen ajuda jurídica per a tramitar el permís de residència o la nacionalitat. També els assessoren en aspectes com ara la sanitat, l’educació, l’habitatge o el món laboral.