Mig any després, la República és el canvi

El sentiment que tenim moltes persones, com a mínim moltes d’aquelles amb les qui he parlat és semblant al d’algú que sent que s’ofega, però té la salvació a tocar. A una sola braçada. I l’Espanya que ens vol ofegats no té prou força per enfonsar-nos. Per això lluitem; per arribar a la vora que ens garanteix la vida. I, vist on hem arribat i com, es pot garantir que ens salvarem. El monstre es quedarà dins del seu propi llac sense fons. A poc a poc, el seu propi odi els va ofegant.

Trobo a faltar per part dels polítics catalans un discurs clar sobre la interpretació de la declaració d’independència.

Els pregaria que s’apuntessin la frase de l’article: “dir al món que Catalunya es vol constituir en un estat independent en forma de república”.

Res de “declaració simbòlica”. La voluntat del poble no és mai simbòlica. A partir de la declaració de quina és la voluntat del poble, l’estat només té dues opcions; Respectar-la o deixar de ser una democràcia. Espanya ha optat per la segona. Ara ja no som una autonomia espanyola. Ara som un país ocupat i Espanya ja no tornarà a ser una democràcia mentre no deixi de dominar Catalunya per la fora contra la voluntat de la majoria dels catalans.

I com que tard o d’hora els règims no democràtics cauen i la democràcia s’imposa, tard o d’hora serem lliures. Ara es tracta de robar les tàctiques per fer que sigui més aviat d’hora que no pas tard.

‘Una part de la decisió sobre com ho hem de fer, això, sobre com hem de rematar la feina, resta avui en mans de la classe política.’ Si es veritat, Vicent. Peró una altre part resta en mans de nosaltres mateixos. Com? En forma de resistencia. Per exemple: anem a pagar els productes amb monedes cryptografíc, fora de les transferències bancaris i fora dels controls estatals. Crear cricuits de pagaments tancats amb productes de proximitat, fets en el nostre país i venuts en botigues en els nostres pobles i ciutats. Si el govern en exili crearà l’hisenda Català, pagarem els impostos allà, tot amb una cryptomoneda Català que és nostre. I així anar fent, debilitant l’estat i enfortir la Repùblica.

La moneda ja existeix: és la cryptomoneda (no lucratiu) FairCoin i ja esta funcionant en botigues de la cooperació FairCoop. Una intiativa Catalana peró ja s’utilitza en paísos diferents, com Suissa, Austria, Alemanya, Holanda, Kuridstan, Argentinia etc. Només hem de ampliar-lo i participar amb aquesta iniciativa.

Digueu-me pessimista, però jo no veig que fem res de res.
Els polítics no fan res de res, pot-ser amagar-se i intentar dissimular.
La gent del carrer no fa res de res per que necessita lideratge i no n’hi ha.
Les tertúlies parlen i parlen i no diuen res de res, només parlen de
legalitats quan tothom veu que la justícia fa el que vol
independentment del que hi ha escrit buscant lògica a les
arbitrarietats continues que veiem als mitjans per justificar-les.
Madrid ho fa tot, segurament a favor i en contra de Catalunya, però
son els únics que far res.
M’agradava aquest editorials optimistes que sempre treuen la part
positiva d’una anecdota o altre, però al final ja cansa.

Tant de bo tingui raó Sr. Partal, però francament la resistència no la veig enlloc. En canvi les llums curtes, travetes, disensions i altres problemes en l’independentisme els veig molt evidents. Apart del clima de tensió, por i violència que han imposat.

Que l’estat espanyol està podrit? Sí, ben clar i obvi. Ja ho era el 27 d’abril del 2017 d’altra banda, no ha calgut proclamar la república per veure-ho. Però el veig tant o més fort que mai. Crec que aquesta no, sinó una altra generació de catalans proclamarà i implementarà la república. I probablement, si ho volen fer, haurà de ser amb uns costos personals i col•lectius enormes

M’indigna, i molt, el comentari de Jordi Pedemonte. Quina alternativa proposa? que ens rendim? Vol que diguem que hem perdut? Es tracta d’això? El fa feliç això? Perquè jo recordo perfectament editorials que per a mi varen ser importants als mesos d’octubre i novembre. Aleshores aquests ‘editorials optimistes que sempre treuen la part positiva d’una anecdota o altre’, s’escriu ‘altra’, em varen fer reflexionar i em varen convèncer de que havia de lluitar i resistir, amb les conseqüències més que positives que això ha tingut. Què ha canviat ara excepte que Espanya està enfonsada en la seva pròpia bilis? D’una anècdota o una altra vols tirar d’un pessimisme injustificat? O vols que et diguem que sí, maco, que estem molt malament i pam-pam al culet? Si et cansen aquests editorials potser que te’n vagis a llegir El País.

Ho sento, però jo tampoc veig que fem res gaire efectiu per consolidar la República, ni ho fan els polítics, amb qui he perdut tota la fe i que n’estic ben tip de que ens tractin a tots com criatures, ni ho fem al carrer que és on s’hauria de fer la feina!
Fa temps que no sento gaire les paraules República, independència, lluita ciutadana, desobediència efectiva…, i sí massa vegades les paraules, judici, querelles, “govern efectiu”, por, amenaça, defensa, ampliar base…, que fan molt de mal perquè ens estan desviant de l’objectiu únic de tot això, que és poder assolir de la manera més ràpida possible la República Catalana per sortir d’aquest mal són i viure en pau i llibertat d’ina vegada per totes! Al final ens canviarà el marc mental i llavors sí què haurem destruït tot el que hem fet fins ara!
No deixaré mai de lluitar per la llibertat plena i crec fermament que podem ser un país lliure sense haver d’esperar anys, com ens han venut els politics per la seva manca de decisió en els moments que calia.
Però si ho hem de fer no serà de la frustrant manera com ara mateix es fan les coses, amb por, amb poca claredad i veient tristament que tots parlem i elucubrem molt però, a l’hora de la veritat, seguim pencant, pagant i callant, que és la millor manera de que no canvii res!

Cert que el 27 d’octubre es va cometre un error monumental en no proclamar formal i jurídicament la República però em temo que aquest error quedarà petit devant del que es pot cometre ara investint un president a mida del jutge Llarena, del TC i de Rajoy. Serà sens dubte la derrota més dolorosa. Torrent i tots els diputats han de reflexionar molt sobre si tenen el mandat del poble per cometre aquest nou error. Per cert, pels que parlen d’investir un president efectiu: hi ha algun diputat disposat a ser el cap de turc sabent que serà reconegut com a president pel clan del 155 però no per la majoria dels que vam votar República?. Ho dic perquè seria bo que ens ho facin saber aviat. Potser no hi ha pla D.

Es molt agosarat dir que si s’hagués proclamat la República el dia 3 , avui seriem independents. No podem fer “wishful thinking” . Ens ha fet molt mal. Els fets d’octubre segurament no podien anar d’una altra manera, les inèrcies que portavem deixaven un marge molt estret. Tot i així, Vicent, no controlavem ni les finances, ni cap força coercitiva important que ens permetés controlar fronteres, ports i aeroports, ni teniem cap suport internacional prou rellevant per poder sostenir la posició. No ens enganyem més. Ni tant sols som una majoria molt clara del 60 o 70%. Hi hagués haugut una forta resistència interior en contra. I ara ni tant sols som capaços de fer un govern que controli pes poques estructures d’Estat que ens queden i que pugui reconstruïr les que ens han destruït. Hem d’anar endavant, però per això ens cal ser sincers amb nosaltres mateixos, fer recompte de forces i traçar una estratègia realista i guanyadora. Espanya està molt podrida i segurament caurà. Aprofitem-ho amb intel.ligència.

Proclamar la República el 3 d’octubre i avui seriem independents? Per què?. Com es pot sostenir aquesta teoria?, és veritat que havíem arribat a un clímax extraordinari i pot ser que el ritme dels esdeveniments havien trobat l’estat una mica desorientat, però al capdavall la repressió, potser més dura, hauria arribat igualment amb el recolzament dels estats europeus. Tot el que ha passat havia de passar. La República ja està proclamada, estem immersos en un clima de repressió terrible i el temps ens afavoreix. L’estat espanyol es va debilitant, la opinió pública dels països europeus es va decantant a favor nostre, perquè el comportament antidemocràtic de l’estat espanyol cada cop és més insuportable, finalment els estats hauran de respondre a la opinió dels seus electors. El deute de l’estat espanyol és impagable, pot col·lapsar. Europa sap que Catalunya pot pagar la part que li correspon, és solvent. els independentistes seguim al peu del canó i no podem fer més que créixer. La cocció pot ser lenta, però té un final, el plat serà extraordinari.

Sí, tot això és prou cert, però jo encara espero gestos per part del Parlament de clar desacatament a les decisions de Madrid. Veig contorsions, dilacions, esquivaments, protestes, etc., però no insubmissió, desobediència. En els dies i setmanes que venen confio en què es pugui veure, viure aquestes. Per part de la gent, diria que de fa unes setmanes vivim en un estrany estat d’espera, en la latència de no sabem exactament què, com si esperéssim alguna consigna determinant o una nova provocació espanyola. No puc traurem de sobre el sentiment de que la majoria som massa passius i reactius, i encara poc imaginatius. Tants anys de paternalisme autonomista (en perfecta continuació amb els d’obediència franquista) ens haurien estovat i atomitzat més del compte? Sort tenim dels CDR i de la gent amb nervi moral del país (nombrosa però malgrat tot una minoria?): sense ells no sé si no estaríem ja desbancats.

Fart, tip i cuit de sentir la pregunta de: “Que no us ho pensàveu que l’estat espanyol reaccionaria de la manera que ho ha fet?” No. No ens ho pensàvem nosaltres ni vostè tampoc. Ningú amb dos dits de front es pensava que un estat de la Unió Europea que proclamava que era un estat de dret preferiria fer-se l’Harakiri abans d’asseure’s a parlar. Detesto aquest pessimisme fàcil que sempre té més possibilitats de tenir raó que l’optimisme en aquest país. És molta la feina que es va fer, i també és molta la que s’està fent. La República només cal proclamar-la, però tots els tràmits preparatoris estan fets. Les lleis per a la separació de l’estat espanyol també. Tots els serveis que necessitarà per funcionar, estaven en marxa. Som més que quan va començar el cop d’estat espanyol, i amb una organització que per a ells voldrien els nostres enemics.
Contra la clàssica pregunta dels descreguts amb la que he començat aquest comentari, jo voldria fer-ne una altra: De debò us crèieu que amb dos anys de lluita incruenta, ja tindríem una República instaurada i en ple rendiment? Aquestes coses són més difícils i complexes que això, i si a algú se l’ha de titllar d’il·lús, no és pas als que seguim amb l’entusiasme del primer dia, sinó als augurs del mal temps de sempre.

L’estat espanyol, per raons històriques, està absolutament segur de que podrà, una vegada més, mantenir Catalunya dins d’EspañaUna.
I n’està convençut perquè considera que SEMPRE hem ‘format part d’Espanya’ (segons la seva interpretació de la realitat).

A més saben que per Dret de Conquesta som propietat seva amb tots els drets que comporta per ells.

Ells des de segles porten la iniciativa dels bons colonitzadors. És un fet del qual no ens en sabem sortir.

Per mi només fent veure al món [Espanya inclosa] que hem estat sotmesos per la força bruta.
Ho he dit moltes vegades aquí mateix. NO hi ha CAP altra alternativa per a poder alliberar la nostra Pàtria catalana de la submisió per part d’una potència extrangera i corrupta.

Qui ho vegi com una cosa pessimista és que té por a analitzar amb profunditat la situació des de la imposició de les lleis i llengua de Castella.

Totalment d’acord amb Salvador Aregall i Albert Miret. Es cert que jo ens pensàvem que l’Estat espanyol traspassaria certs límits, ni que la UE li permetria. Però la realitat és que ho han fet. Però això és una cursa de fons, i haver emprès aquest camí d’autoritarisme i repressió els està començant a passar factura, i més que els n’hi passarà. A llarg termini no és sostenible, i la opinió d’alguns Estats i de la UE està canviant, quan se’n adonen de quina mena d’Estat és Espanya. Nosaltres ja ho sabiem, però ells ho estan descobrint i constatant ara. Paciència i perseverança.

COM EN LA CIÈNCIA, AVANCEM AMB ELS “ERRORS”

La crònica dels fets fins el 27-O constaten l’enorme complexitat de l’embat amb l’Estat. Si ens és difícil definir cap on hem de tirar, també ho hauria de ser a l’hora de parlar d’errors comesos jo més aviat parlaria de situacions de decisió complexa que per la pressió i la pressa es podien haver fet d’una altra manera. I en cap cas l’”error” històric només es pot computar en el cantó de la classe política.

M’agrada l’expressió de l’Albert Miret que faig meva: “estic fart, tip i cuit” d’aquesta simplificació reduïnt-t’ho tot a una sola diagnosi i una solució total i definitiva. En aquest sentit, m’afegeixo a alguns comentaris (Salvador Aregall, Víctor Serra) que s’interroguen sobre la conveniència de la frase repetida moltes vegades per en Vicent: “S’hauria pogut proclamar la independència el 3 d’octubre, i avui segurament seríem un estat independent”, perquè dóna per feta la victòria en l’enfrontament entre les forces militars i la ciutadania en defensa de la república i les institucions i el seu reconeixement internacional, que és el que segurament hagués passat després del 3-O. Deixem ja de discutir el que hauria pogut ser. Les lliçons haurien d’estar ben apreses.

Ara toca als pessimistes. Si ho poden ser, és perquè estem dempeus, no ens han derrotat, si no, seriem vençuts i no pas pessimistes. És més, hem creat una crisi a l’Estat que se’n farà estella. Constatar això és combregar amb l’esperit de l’1-O, del 21-D i d’ara mateix perquè alguns encara no valoren el difícil que és mirar de fit a fit al règim neofranquista. Ara jo pregunto: “Que no us ho pensàveu que Catalunya plantaria cara a l’Estat i declararia la república com ho hem fet?

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

La Republica ja es perque es el poble qui va decidir. Aquest discurs de perdedors d’ampliar majories es una estafa a qui va votar ERC. O no es veritat que el PP governa en minoria a Ñ i a Cat? Va, tants doctors i catedratics i no saben que els la massa critica ja la tenim i que els indecisos, la majoria de la gent sempre, s’apunten al cavall guanyador perque ni saben ni volen decidir? Se sumaran si fem, no si ens mostrem esporuguits. Comparteixo l’idea d’en Gerber. En reslitat l’enemic son els bancs que financien la dreta. La nostra moneda,la nostra llibertat.

“Miro endavant i no veig clar on anem. Llavors, miro endarrere i veig clar d’on fugim”. Això era el que és llegia en una pancarta d’algun dia d’aquests en alguna manifestació.
Cada dia que passa i passen moltes coses, que cada cop està mes clar la darrera part de la frase.
En canvi la primera part i ha cops que t’agafa vertigen, t’agafa suor, t’agafa per una sortida d’estudi plena de adrenalina i acabes ben marejat i ple de tensió.
Hi ha gairebé tres milions de persones que sabem on anem, i aquesta es la gran força i la gran revolució de Catalunya!, però els vehiculadors d’aquesta energia pel que sigui, quant no son naps son cols, fa que tot plegat al final diguis no veig clar cap on anem.
I arribat aquest punt, ja no podem perdre mes temps, per tant, que tothom que no estigui en la direcció de lluitar amb determinació per la llibertat de Catalunya que faci un pas al costat.. Deixeu pas als gairebé tres milions de catalans que volem implementar plenament la República…I ho dic en honor de tota la gent que va morir defensant Catalunya, i també per tots els que actualment pateixen presó i exili, per a tots els seus familiars i amics i per a tots els encausats civil i penalment.
Davant d’aquesta repressió no podem dubtar ni podem vacil·lar ni un instant, jo també soc i quant convé seguem cadenes!
Acabo amb les darreres línies de la editorial, “ dir al món que Catalunya es vol constituir en un estat independent en forma de república i que farà tant camí com calga per a arribar-hi. Per més revolts i giragonses que trobem al davant”.

El que estem vivint ho vivim perquè necessitàvem viureu com a colectiu. Res és fortuït a la vida. Hi ha molts graus de consciència i la República es construeix primer en el pensament de la gent i després formalment, com a tot a la vida.
Està essent un camí difícil i de patiment, sí, però necessari.
L’important és mirar endavant, mirar enrere paralitza, ens volen distreure amb els seus jocs de repressió.
Recordeu no apartar la mirada de la meta, i no ho oblideu tenim molta força, molta i tota força.

Per tenir éxit a la propera oportunitat de ruptura que és presenti, hem de tenir el país preparat i aixó vol dir anar guanyant la nostre sobirania des de a baix, la ciutadania s’ha d’empoderar i practicar tot alló que debiliti a l’estat espanyol i ens enforteixi a nosaltres…aneu pensant…. més de 2 milions de persones canviant els seus patrons de consum per altres que facin la economia catalana més potent, més solidaria, més ética, més arralada al país..els ciutadans podem capgirar moltes coses si massivament ens enfoquem a un consum responsable i conseqüent amb les necessitats del país..Ja som un país mobilitzat i en xarxa ara cal que apliquem adeqüadament la nostre capacitat de consum

El que estem vivint ho vivim perquè necessitàvem viureu com a colectiu.
Res és fortuït a la vida. Tots tenim diferents graus de consciència i convicció i la República es construeix primer en el pensament de la gent, tant dels catalans com el estrangers, i després es construeix formalment, com a tot a la vida.
Està essent un camí difícil i de patiment, sí, però necessari.
L’important és mirar endavant, mirar enrere paralitza, ens volen distreure amb els seus jocs de repressió.
Recordeu no apartar la mirada de la meta, i no ho oblideu tenim molta força, molta i tota força.

La editorial és engrescadora, com gairebé totes les d’en Vicenç.

Però em quedo especialment amb el punt que diu que si s’hagués materialitzat la República el 3 d’Octubre, moment de màxima força de Catalunya, avui seríem independents.

Jo també ho he vist així sempre, i va ser una oportunitat perduda, ja sigui per porugueria, per manca de convenciment, de tots o bona part dels nostres polítics (tal com s’estan desenvolupant les coses aquests darrers mesos tan ERC com PdCat els veig com a principals responsables de la frenada, on PdCat no vol dir el que avui dia és JxCat, si no els exconvergents)

Tambe va tenit molt a veure cert bonisme vers Europa quan es van creure les paraules dels Tusk, Junkers, Tajanis,…. de mediació a una situació negociada, que, com hem vist després, era només per donar temps als amiguets del PP-PSOE-C’S per a ocupar l’espai que, per inacció, estaven deixant els polítics catalans.

S’ha dit moltes vegades, ningú ens reconeixerà si no demostrem nosaltres mateixos que som els primers que creiem en la República independent, i això te un preu inicial que hagués estat mes barat que tot el que ens han fet fins ara i el que ens faran si tornem al autonomisme.

Cal anar a la República, per a evitar la sagnia econòmica i la extinció cultural.
El retorn a l’autonomisme no és futur.

Comencem per Puigdemont President.

Editorial digníssim del semianiversari de la proclamació de la República del 2017 (més breu però, que la de Macià al 1931). Especialment digne trobo el reconeixement de l’error de no haver proclamat i defensat la Independència el 3 o el 10 (és clar que un cop ja ho ha reconegut Puigdemont ja és més fàcil); particularment trobo que el millor dia era el 10, per això va ser justament aquell dia que van haver de treure el santcristogros i fer quedar al Donald Tusk com un immens caragirat (per dir-ho suau, diria altres qualificatius però no m’atreveixo), perfectament representatiu de la integritat moral de la UE; et recordarem sempre Tusk (a tu Juncker també però, no et pensis). M’agrada també molt la afirmació de que “Una generació de polítics catalans no tingueren l’encert de rematar el procés d’una manera definitiva”; quan parles d’algú com a membre d’una “generació” en aquests termes, el que estàs insinuant és que a aquesta generació ja se li ha passat l’arròs! Al tanto però, a la generació que diuen que els prendrà el relleu: avui mateix acabo de llegir a ElNacional a l’Enric Vila (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-sense-govern_262512_102.html) i m’ha cridat enormement l’atenció una frase que sembla desemmascarar una actitud de “futurologia wishful thinking” molt semblant a la de la generació que pretenen substituir: “amb Ciutadans a la Moncloa Espanya es col•lapsarà”… quina clarividència!, espero que aquesta bola de vidre sigui de millor credibilitat que d’altres ja desestimades, i no cal personalitzar. Amb aquesta afirmació, el trident grauperista queda perfectament enfocat al bell mig de la pantalla: t’agafo la paraula Enric Vila, te la agafo eh! Tot el meu respecte, gratitud i admiració però, a la generació de l’arròs passat.
Una altra frase de l’editorial que trobo per emmarcar és aquesta: “Una Catalunya resistent, encara, però ja republicana, que per això mateix no projecta il•lusions en un futur indeterminat i llunyà, ans vol crear un present tangible tan aviat com li siga possible.” Chapeau escriure això des d’una tribuna tan potent, quan “altres veus ressonen també al seu voltant” (com diu la lletra de la cançó d’en Maurici d’en Llach), demanant de renunciar al present, resignant-se a “il•lusions en un futur indeterminat i llunyà”.
L’alliberament del nostre país passa indefectiblement per una mediació internacional, i aquesta mediació s’afavoreix també amb el progressiu descrèdit internacional de l’estat Ñ; i aquest descrèdit de l’estat es veu afavorit també pel descrèdit del seu poder judicial; en això ho estem fent be, i ells hi ajuden, només cal veure l’efecte de la sentencia a la manada d’homínids pre-cerebrats. Ànims.
(No m’he llegit encara els primers 37 comentaris, me’ls llegiré ara, gràcies)

Ja m’he llegit els comentaris; admirablement positius els de Ramon Martínez, Salvador Aregall, Albert Miret, Víctor Serra, Pep Agulló i Joan F.Ruiz, subscric majoritàriament les vostres opinions, gràcies per saber trobar les paraules justes!.
Quan abans he dit que la mediació internacional passa indefectiblement pel descrèdit de l’estat Ñ, he sigut molt indulgent amb els possibles mediadors: hauria d’haver canviat la paraula “descrèdit” per “insolvència”; el que acabarà forçant Ñ a seure a la taula no serà el seu descrèdit sinó seu deute impagable, espero. Però mentrestant ho estem fent prou bé de posar en relleu el seu descrèdit.

compte sr. Usó, que a mi em poden la compassió ila pena. No parli d’Espanya en termes tràgics o romàntics que podria tocar el cor d’algú i en l’últim moment i això podria resultar fatal encara que es tractés d’algú molt independentista.
El 9N 14, jo anava amb una papereta de si si i va acabar en una paperera, vaig haver de viatjar en tren per poder-la dipositar i la compassio i la pena em van vèncer pel camí i vaig dipositar ne una de si no. I encara hi sou molts amb lligams més forts amb espana, jo al cap i s la fi no en tinc gaires.
Compte amb les paraules i les “imatges”. Perquè ens podríem derrotar tots sols.
Si us plau prou de feres ferides i de llacs sense fondos etc etc.
En fi perdoneu però cal saber on estem i no és davant de cap animal ni tant sols monstre sinó d’un PODER que es comporta arbitraria i injustament. No volem desgràcia per minú per més que a cops sembli wue ens busquem la pròpia.

Totalment d´acord amb Salvador Aregall. Ni el 3, ni el 10 ni el 27! en aquell moment Éspanya encara no s´havia tret la carota, només nosaltres i els bascs sabíem que el feixisme no havía mort. Ningú ens hagués recolzat, i sense més d´un 50% demostrable encara menys. Ells tenien el poder de la força, de la diplomàcia, dels mitjants, de tot. En què us baseu en dir que avui seriem independents? No tinc cap problema en fer auto-crítica, però estic convençuda que es va fer el millor, encara que en aquell moment no s´entengués. I la història ho explicarà així, perquè encara ens falten moltissímes coses per saber d´aquells díes, i no només del nostre govern, sinó del que es coïa a l´Estat Espanyol i a la mateixa Europa. Ho estem fent molt i molt bé, i ens n´en sortirem. És qüestió de temps (i no tant com pot semblar). Seguim!

Jo ja ho he dit varies vegades, hagues preferit una roda de premsa conjunta el 26S amb Junqueres-Puigdemont-Gabriel explicant la situacio i informant a la poblacio i estic segur que el moviment independentista ara estaria molt mes reforçat i madurat internament i externament que es el que cal, i sense nous enemics que es el que van aconseguir basicament (dins i fora).

La independència era inviable fos el dia que fos entre molts altres motius per la llei “de fireta” de transitorietat. La propera vegada sera acordat tipus Scotland, i en cas de guanyar un referèndum d’autodeterminació la famosa “desconnexio” sera sincronitzada i ben planificada (anys de negociacio) o no serà.

El 9N del 2014 erem uns 2 milions, si gairabe mitja decada despres i amb el que hem vist els darrers messos ara a les eleccions del Juliol no som entre 2,3 i 2,5 milions, es que l’estrategia independentista ha de buscar un altre cami (la bifurcacio que no es va agafar el 27S) i crec que tot el que ha passat en la darrera legisCUPtura haurà fet molt de mal…

Falta fer molt pais, ara toquen moviments (no flipades) a dalt que convencin mes gent a baix… Si ni ara ni fa 6 mesos no van ser capacos de fer una roda de prensa conjunta per enfortir el moviment, en seran algun dia?

I deixeu-me que critiqui una mica a la CUP des del meu punt de vista del 08027 “clase treballadora” de Barna (no comarques ni poblets on la historia es molt i molt diferent) perque crec son els grans responsables d’on som ara… perque van xulejant d’haver decapitat a Mas (i si no recordo malament va ser Turull qui despres va decapitar 10 o no se quants palestins, com a represalia esclar..) van xulejant de fer declaracions de sobirania mes que inutils quan encara no hi havia nio govern… PERO LA CUP se’ls hi va donar la clau el 27S i no va saber o no va voler o la van manipular o encara esta manipulada per a no dirigir el moviment independentista (i de pasada les esquerres del pais) cap el bon cami que venia marcat per les entitats socials i altres partits que es “reagrupaven” o “solidaritzaven” desde feia 10 anys o mes reforçant i solidificant el petit/gran moviment independentista… Per mi CUP no sou dignes de tenir l’estelada al logo, sou uns bronques cridaners rebotats, i com a ells moltes vegades se us escapa el somriure fals… tampoc sabeu llegir qui us vota i perque us vota i us aseguro que no us he votat mai perque ja us veig a venir… us falta habilitat i us sobra embat… aixi anueu… i com no, no-rectificar es de CUP…

Home, una generació de polítics que si bé no han aconseguit la independència de catalunya, sí han posat el “proceso anticonstitucional encubierto” de l’estat espanyol al descobert i en tensió. Davant un colp d’estat que ve de lluny, han tingut la fermesa,valentia i fins i tot heroïcitat d’aixecar la llebre i ensenyar les vergonyes. Senyors, el postfranquisme va nu. I la seva força, tant com la seva feblesa la veiem molt millor.
Ens agradi o no és aquest, la força i la feblesa de l’estat espanyol un element que juga com si d’un ying-yang es tractés, influenciant el nostre camí de llibertat. La tendència sembla clara, l’espai una incògnita, un fil per on transitarà el sender.

Jo agraeixo al Sr. Partal les seves lectures tan benèvoles. Podem plànyer els polítics que van afrontar tan durs esdeveniments i han acabat a la presó o l’exili. Tanmateix als polítics professionals no se’ls ha de plànyer. Els votem i els paguem perquè treballin pel país intel·ligentment i eficient. Però ells van intentar avortar el referèndum el matí de l’1 d’octubre (dit per en Partal per escrit i en xerrades), i va ser la ciutadania qui el va mantenir fins al tancament, va fer el recompte i va complimentar i signar les actes. Molts hi vam estampar la nostra signatura i DNI, arriscant-nos a multes i represàlies. I els polítics intentant aturar-ho perquè sabien que no tenien res preparat per al dia 2 o, pitjor, van començar a barallar-se entre ells perquè sabien que no tenien res a oferir a la ciutadania. Als polítics els paguem perquè apliquin programes. Si no era possible fer efectiva la república, ho haurien d’haver explicat a temps i no deixar que les coses acabessin així. Ha estat una irresponsabilitat. Ara, un cop fet i guanyat el referèndum, no hi havia excusa: el dia 3-O, aprofitant la gran aturada, calia declarar i començar a implementar la república. La marxa enrere només ens ha debilitat. Ara l’estratègia d’internacionalització ens ha situat al mapa, però cap estat no mourà un dit fins que no recuperem el control del nostre país (i no em refereixo a una generalitat pseudo-autonòmica). Quan el tinguem, tot serà diferent. Ara hem de mobilitzar-nos permanentment: actes i assemblees a les places, fires republicanes, ANC, Omnium i CDRs de manera imaginativa han de fer la república visible a tots els racons del país. Avui s’ha fet un acte a Granollers per la llibertat d’expressió durant tota la tarda, i s’hi ha aplegat molta gent. Aquest és el camí: els carrers són nostres perquè els neofranquistes borbònics no tenen res a oferir ni cap poder de convocatòria.
P. S. Ara JxCat diuen que no desobeiran el TC. N’hi ha per llogar-hi cadires. O ho fem nosaltres o els partits acabaran de destruir el poble de Catalunya.

Creure q era possible una declaració d’independència sense violència x part d’Espanya em sembla d’il.lusos. Tenen massa a perdre, i ho fan “todo por la pasta”. Es creuen q Catalunya és una gallina d’ous d’or, però no saben que hi ha molta gent fent aquests ous, gent a qui no respecten. Sense mines d’or, ni petroli, ni recursos naturals especials, el valor d’una terra està en la gent. I ells la tracten a coces. Això té un nom: demència.

Estic amb en Joan Pagès.

Avui ha estat un dia trist.

Algú hauria hagut d’explicar a JxCat una regla psicològica elemental: si tens 500 ó 600.000 persones que surten al carrer a favor de l’alliberament dels presos, de la República i de la investidura de Puigdemont com a president, uns dies més tard (12 per a ser exactes) no pots prendre una decisió política que no estigui en CORRELACIÓ, en consonància, en línia directa amb el que et demana el sector independentista mobilitzat de la població (que t’ha votat i que representes), i més quan en aquesta dotzena de dies entre un fet i l’altre NO HA PASSAT RES RELLEVANT que obligui a canviar de rumb dràsticament, radicalment. D’això se’n diu COHERÈNCIA, sentit de la realitat i fidelitat al mandat popular.

Per què, en què es tradueix allò que es va “demanar” a la manifestació del 15 d’abril? Doncs en resistència, en desobediència, en desacatament. Tothom és molt conscient que això no és garantia d’èxit, però em sembla que tots tenim bastant clar que la claudicació, l’obediència, l’acatament encara menys. La docilitat, és ben evident, no fa més que donar carta de ciutadania al 155, normalitzant, estenent i interioritzant els seus efectes, les seves repercussions.