Parlem de microviolència sociolingüística?

Els efectes de la pandèmia en els aspectes sociolingüístics es van coneixent i estudiant de mica en mica i és que és natural que el confinament hagi tingut també conseqüències en l’ús de les llengües en diferents grups i entorns, atès que hi ha hagut canvis considerables en la manera com ens relacionem els grups i els individus. Segurament, molts hem tingut la sensació que en entorns en línia on sovint hi havia presència tant de català com de castellà, en alguns casos, s’han tornat espais on quasi regna el castellà. És el que s’ha anomenat diglòssia digital (Massaguer Comas, Flors Mas, i Vila 2020), caracteritzada per la tendència a adoptar el castellà com a llengua per defecte en alguns entorns virtuals. En aquest article tractem dues situacions que es relacionen amb aquestes noves dinàmiques, que no són del tot noves sinó que amb la pandèmia s’han fet més evidents. Ens referim a la difusió d’informació a internet i a la interacció en cursos en línia. Ho concretem a partir de dues situacions adaptades basades en casos reals.

Situació 1. Sou una organització petita que tot just abans de la pandèmia havia començat a fer cursos de cuina vegana a Barcelona. Eren cursos presencials i mai s’havia plantejat fer-los en línia. La difusió dels cursos es va fer mitjançant la web, que estava escrita en català i incloïa informació bàsica sobre els primers cursos que s’impartien. Arriba el confinament i de sobte es comencen a fer les classes de cuina vegana en sessions síncrones en línia. La cosa va bé i a l’inici del curs actual es decideix fer tots els cursos en format no presencial i en sessions síncrones. Ara la web ha de donar més informació detallada i és per a un públic més ampli perquè, de sobte, se’ls ha obert la finestra del món per a oferir els cursos de cuina vegana! Les tres persones de l’organització es reuneixen per decidir en quina llengua posaran la informació a la web. No s’acaben de posar d’acord perquè uns diuen que amb el castellà n’hi ha prou i que així arriben a un públic més ampli. Els altres diuen que no es pot renunciar a la presència del català a la web. Què s’hi pot fer?

Els arguments a favor de fer servir només el castellà a la web són, d’una banda, de tipus economicista: amb el castellà podem arribar a un públic potencial més gran i traduir el contingut val diners i esforç. De l’altra banda, es basen en una fal·làcia sociolingüística: totes les persones que saben català també saben castellà.

Pel que fa al primer argument, és cert que el públic potencial d’una informació en castellà és més gran que el d’una informació en català, perquè el nombre de parlants d’una llengua i l’altra és del tot diferent. Ara bé, esborrar el català de la nostra web també pot tenir conseqüències que potser no havíem previst, com ara que algunes persones, alumnat potencial, no se senti reconegut en els cursos i no opti per fer-los. Si a l’organització que fa els cursos només li interessa tenir “números alts”, pot ser una bona estratègia tenir la web només en castellà, però l’èmfasi en la quantitat i no la qualitat dels serveis als clients pot tenir conseqüències negatives, com ara que els alumnes no vegin l’organització arrelada al territori d’alguns dels alumnes o que es vegi l’organització desconnectada de temes de diversitat, sobretot si la competència ho fa en més d’una llengua. Donar informació només en una llengua global també pot donar la imatge que l’organització no té en compte els arguments d’ecologia lingüística. Recordem que sovint apel·lem a la diversitat animal, vegetal, etc., però que molts consumidors també tenen en compte la diversitat lingüística i no els importa pagar una mica més sabent que contribueixen al benestar de les persones i del planeta.¹ Per a alguns consumidors, la diversitat lingüística és un element més a l’hora de triar un servei, perquè valoren que al món hi ha molts tipus de diversitat i que no és necessari excloure’n la lingüística. Sí, la diversitat lingüística també pot ser cool. L’esforç que significa fer la traducció també és cert, perquè cal invertir-hi el temps de fer la traducció i tenir el coneixement de les dues llengües. Amb tot, avui dia hi ha eines que ens poden ajudar, com ara els traductors automàtics, que ja sabem que no substitueixen una traducció professional i que requereixen una edició acurada, però que per a una organització petita que comença pot ser útil. En general, esborrar el català pot dur més inconvenients que beneficis, sobretot si el volum de traducció no és gaire alt. Al món empresarial és ben sabut que és millor no perdre pistonada i adaptar-se al màxim als possibles clients. Per això les empreses sovint parlen de globalització, internacionalització i localització. Oferir un servei en català significa dirigir-se a un mercat més petit però també és possible que tingui menys competència si la llengua és un factor que valoren els clients, la qual cosa pot repercutir en més oportunitats i guanys. A més a més, plantejar-se un lloc web amb més d’una llengua també significa poder adaptar el missatge de l’organització a aspectes culturals i socials de l’entorn, aspecte que cada vegada es valora més des del punt de vista de la globalització i la internacionalització de les organitzacions.

Pel que fa al segon argument, que totes les persones que saben català també saben castellà, és una fal·làcia perquè parteix d’unes premisses falses. Primer, hi ha persones que saben català que no saben castellà. Solen ser persones que han après català a una universitat a l’exterior i fan una estada a Catalunya o s’hi quedaran a viure. O potser són persones de Catalunya Nord que s’acaben d’establir a Catalunya i no saben castellà. O persones que han arribat a Catalunya i han començat a aprendre el català i han deixat per més tard el castellà. No incloure el català és excloure aquestes persones i perdre’ls com a possibles alumnes. Algú pensarà: és millor perdre aquests alumnes que no perdre’n molts més si la pàgina està escrita només en català. Per això defensem que la millor opció en temps d’ensenyament en línia és que s’ofereixi la informació, almenys, en català i castellà.

Segon, cal desmitificar la idea que tots som bilingües. Una cosa és tenir competència en dues llengües i tenir-ne un nivell alt –tot i que sabem que el bilingüisme equilibrat és bastant rar– i l’altra és sentir-se o identificar-se amb totes dues llengües. Segons l’Enquesta d’usos lingüístics a la població del 2018, duta a terme amb vora 9.000 persones de més de 15 anys a Catalunya, la majoria de la població no té totes dues llengües com a inicials, ni s’identifica d’igual manera amb totes dues llengües ni les utilitza indistintament. En concret, el 31,5% té el català com a llengua primera, el 52,7% hi té el castellà i només el 2,8% diuen que tenen tant el català com el castellà com a llengua primera. I pel que fa a la llengua amb què s’identifiquen, els percentatges no varien gaire: pel que ens interessa, només un 6,9% de persones diuen que s’identifiquen amb el català i el castellà (comparat amb el 36,3% amb el català i el 46,6% amb el castellà). Sí que és veritat que la població a Catalunya sap més castellà que català, però hauríem d’usar aquest argument per fer que encara menys persones sàpiguen català? Com que hi ha menys gent que sap català que castellà, fem-ho tot en castellà i s’ha acabat. Un pèl pervers, oi? En conclusió, no és veritat que la població de Catalunya sàpiga de manera equilibrada les dues llengües ni que la gent s’identifiqui amb les dues llengües. Per tant, qui som nosaltres per pressuposar que tant és si fem la web en català o castellà perquè tothom que sap català també sap castellà?

El tercer argument està relacionat amb el segon i té a veure amb les causes del desequilibri entre les dues llengües de què parlem. Per què hi ha aquest desequilibri? Tal com han documentat Rosselló, Galindo i Bernat (2020) aquest desequilibri parteix sobretot dels inicis del segle XX i la dictadura franquista, és a dir, d’una conjuntura sociopolítica en què la repressió va ser considerable. Això ens pot quedar molt lluny, però quan esborrem una llengua, d’alguna manera també contribuïm a actes repressors, és a dir, nosaltres estaríem imposant una manera de fer que ens lliga amb una activitat repressora vers la diversitat lingüística.

El quart argument també està relacionat amb els anteriors i té a veure amb els aspectes legals. A Catalunya hi ha legislació –aprovada per un parlament que representa tots els ciutadans– relacionada amb els serveis que es donen i els drets dels consumidors a rebre informació en una de les llengües que s’han establert com a oficials. El pilar d’aquesta legislació és que no es pot discriminar els consumidors per la llengua que parlen i que tots han de poder ser atesos en qualsevol de les llengües oficials de Catalunya.²

En conclusió, si ens cenyim als arguments, és veritat que només en castellà arribarem a més públic, però arribar-hi no vol dir que tindrem directament més alumnat i també ens podem trobar amb conseqüències inesperades, com ara que ens vegin com una organització poc arrelada al territori i que no té en compte temes del trio EDI (equitat, diversitat i inclusió), cada vegada més present a les empreses i institucions que vetllen per la responsabilitat social de les seves organitzacions.

Situació 2. D’acord, al final s’ha fet la pàgina web dels cursos de cuina vegana en dues llengües, català i castellà. Tots contents? Comencen els cursos en línia. Quan els cursos eren presencials, els docents que impartien les classes de cuina vegana empraven a vegades el català, a vegades el castellà i, fins i tot, alternaven totes dues llengües. En general, no hi havia hagut conflictes relacionats amb la llengua. Amb la pandèmia els cursos s’han obert al món i el públic que s’hi inscriu també és global. Al grup de vint estudiants, n’hi ha de Catalunya, Espanya, Itàlia, els Estats Units i Holanda. Comença un nou curs i els alumnes es presenten:

—Alumna 1: Hola, me llamo Ana y me conecto desde Oviedo. Encantada de estar aquí.
—Alumna 2: Hola, em dic Maria i és el primer curs de cuina vegana que f…

La Maria no pot acabar la frase, perquè una de les organitzadores del curs l’interromp:

—Organitzadora 1: María, ¿puedes presentarte en castellano? Es que en la clase hay gente que no entiende el catalán…

(silenci)

—Alumna 2: Hm, Hm, ay… disculpas… lo siento. Me llamo María.
—Organitzadora 1: Gracias. ¿Quién quiere continuar?

Què ha passat? Hi ha diferents maneres de veure i interpretar aquesta situació. La primera és pensar que tothom ha d’entendre el que es diu a l’aula, i com que hi ha gent que no entén el català, es demana a la Maria que es presenti en castellà. I com que “tothom que sap català també sap castellà”, tots contents. O no! Perquè potser la Maria no es vol presentar en castellà, perquè potser no s’identifica amb el castellà o potser no en sap! Algú l’hi ha preguntat? Cal afegir, també, que el que es fa a la situació 2 no és impartir la classe sinó que és el moment previ –un moment socialitzador– en què els alumnes comparteixen qui són i per què fan el curs. El cas de la llengua d’impartició de la classe és diferent: és del tot comprensible que el docent faci servir la llengua que podran entendre tots els alumnes i que en aquest cas, amb alumnat de diversos països, sigui en la llengua que tria el docent, probablement el castellà (o que es faci un grup en català i un en castellà). També és veritat que el docent podria triar fer-ho en part en català i en castellà perquè així ho desitja, perquè és com ho sent.

La segona manera d’entendre la situació 2 és que hi ha hagut un episodi de microviolència, que podem anomenar microviolència sociolingüística. L’Observatori del discurs de l’Associació d’estudis sobre discurs i societat defineix la microviolència lingüística de la manera següent:³

“Amb la denominació microviolència lingüística ens referim a tots els tipus d’agressions quotidianes que pateixen els parlants de determinades llengües pel simple fet de voler viure en aquestes llengües; és a dir, de fer-les servir –o desitjar fer-les servir– en tots els àmbits de representació i comunicació que comporta la vida social. Mantenim el prefix micro, que hem emprat en les denominacions micromasclismes i microracismes, per insistir que el que volem observar no és tant allò obvi com allò subtil, allò que és gairebé imperceptible, que s’ha “naturalitzat” i que, per tant, passa desapercebut. Volem, per exemple, observar com els processos d’infravaloració de certes varietats lingüístiques, i de deslegitimació dels parlants i les seves competències lingüístiques, no es produeixen únicament de dalt a baix, des de les polítiques institucionals i els òrgans de govern, sinó que també es produeixen a través d’interaccions quotidianes en què diferents individus en diferents posicions produeixen i reprodueixen valoracions negatives, imposen normes lingüístiques i exerceixen mecanismes de poder.”

Efectivament, a la situació 2, una alumna que es va presentar en català acaba disculpant-se per fer-ho. La disculpa és un senyal de vergonya, de repressió exercida i de càstig, en aquest cas infligit de manera natural i subtil quan se li va demanar que es presentés en una llengua que no era la que ella havia triat. És clar que l’organitzador no va premeditar ni tenia mala intenció demanant-li que es passés al castellà (i que es disculpés pel que havia fet), per a l’organitzador era natural fer la demanda. Es tracta de comportaments naturalitzats que, com sabem, no es justifiquen per si sols sinó perquè sovint les persones que els exerceixen els han interioritzat per raons diverses.

Quina proposta fem per a la situació 2? És més senzill del que sembla. Primer, seguint el principi de transparència, aplicat per organitzacions com les universitats, caldria deixar clar en quin llengua s’imparteix el curs donant informació explícita a l’aula i també donant informació sobre altres temes de caràcter lingüístic. Transparència vol dir que s’anuncia en quina llengua o llengües es farà un acte i, sobretot, que es respecta el que s’ha acordat. Si no es respecta el que s’ha acordat, es crea una sensació de frustració per als assistents que hi han anat refiats que es faria en la seva llengua de preferència. També cal evitar, seguint la transparència, fer un canvi del que s’havia anunciat fent preguntes del tipus: “Hi ha algú que no entengui el català?”. Si l’acte o curs s’havia anunciat en català, aquesta pregunta no té sentit. De fet, aquesta pregunta sovint provoca efectes perversos, perquè es dóna la responsabilitat (i culpabilitat) de la tria de la llengua a persones del públic quan en realitat hauria de ser una decisió premeditada dels organitzadors, segons els seus objectius, valors, etc.

Segon, cal distingir entre la llengua d’impartició del curs, gestionada per l’organització, i la llengua de preferència de l’alumna, que com a consumidora d’uns béns té alguns drets. En aquest cas, caldria respectar la llengua que trien els alumnes i deixar que l’alumne triés com vol fer la presentació. Potser l’alumna havia pensat traduir la seva presentació. Potser l’alumna és traductora i vol visibilitzar la llengua. Potser… Deixem que les persones triïn en lloc de decidir per elles. I encara més si es tracta d’una situació socialitzadora com és el cas de les presentacions a l’inici d’un curs.

Tercer, hi ha persones a qui els agraden les llengües i volen sentir com sonen. Per això en la situació 2, els organitzadors podrien haver donat indicacions a l’inici de les presentacions, com ara: “Aquesta classe s’imparteix en castellà però si en algun moment voleu fer servir una llengua que preferiu, ho podeu fer i entre tots segur que ens en podem sortir. A l’aula tenim diverses llengües representades i segur que ens agrada sentir-les totes.” O fins i tot: “Per què no ens presentem cadascú en la llengua que volem i si algú no ho entén ho traduïm?” Una altra possibilitat és fer servir l’estratègia de la complementarietat planificada per a les llengües que es faran servir; és a dir, per exemple, es fan les explicacions orals en una llengua i la presentació amb suport audiovisual (PowerPoint, etc.) en una altra llengua.

Quart, podem fer servir estratègies d’assertivitat lingüística com les que donen Ferran Suay i Gemma Sanginés al llibre Sortir de l’armari lingüístic, adreçat a persones que volen fer un canvi de llengua (sovint, persones que utilitzen el català però ho passen malament quan es troben en una situació en què han de canviar al castellà). Suay i Sanginés donen una llista de consells que ens poden ser útils quan hi ha tensió entre les llengües que emprem o volem visibilitzar:

1. Prepara els teus arguments. Recomanen que els arguments siguin subjectius, positius i que s’evitin els arguments en termes ideològics, històrics o de drets. És molt més empàtic un argument com ara “és que em fa il·lusió fer servir el català perquè vull compartir aquesta llengua amb tu” que no pas “és llengua cooficial a Catalunya i la llei de política lingüística em dóna el dret a expressar-m’hi”.

2. Estableix el diàleg en lloc de la confrontació. És millor dir “em sembla que entre tots ens podem entendre perquè les nostres llengües s’assemblen bastant i potser fins i tot les podem aprendre; si no ens entenem, ja passarem al castellà” que no pas “ja estic tipa de no poder fer servir el català ni quan pago un curs. Ja n’hi ha prou, sou uns repressors”.

3. Evita l’atac i l’escalada, que només perllongarà la discussió i el desgast emocional.

En conclusió, gestionar situacions com les que hem descrit no és fàcil i no són noves, però sí que segurament tenen més relleu en el món en línia en què convivim avui dia i que és probable que perduri. Si som els organitzadors de cursos com els que hem descrit, intentem de buscar i promoure la tolerància i la diversitat en general (de gènere, ètnica, socioeconòmica) i la lingüística també! No és o tot o res, sinó que els éssers humans tenim la capacitat de gestionar diverses llengües alhora i això no ha de ser cap inconvenient si pensem una mica d’antuvi com ho gestionarem i no ens deixem endur per inèrcies.

Llorenç Comajoan-Colomé
Grup de Recerca en Educació, Llenguatge i Literatura, https://mon.uvic.cat/grell, @GrupGRELL, Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, GELA

Sandra Rius Cruz
Universitat de Barcelona

–––

¹ Sobre les relacions entre ecologia, lingüística i estructures socials vegeu, per exemple, la revista Language Ecology, de l’editorial John Benjamins, o l’obra d’Albert Bastardas.

² Per exemple, la llei de normalització lingüística (1998) i el codi de consum de Catalunya (2010). Vegeu també el document “50 raons per fer marca en català”.

³ Per a informació detallada sobre què són les microagressions, vegeu el capítol “Everything you wanted to know about microaggressions but didn’t get a chance to ask” (2019) de Gina C. Torino, David P. Rivera, Christina M. Capodilupo, Kevin L. Nadal, i Derald Wing Sue.