24.10.2019 - 21:50
Aprofito la breu pausa abans de la pròxima batalla per fer un exercici d’allò que els estructuralistes en deien passar de l’anècdota a la categoria. Començo, com és de precepte, per la primera.
L’anècdota. No sé si és micro o és macro, però estic segur que és masclisme. Disfressat de mer egoisme, però masclisme, en una forma tan inadvertida com empipadora. Hi vaig topar per telèfon i em va desconcertar: ‘Ei, que vaig cinc minuts tard, arribo de seguida, estic a prop’, va dir la veu. Em va estranyar perquè la cita era amb tots dos, amb la parella. Bé, potser al final puja tot sol, em diguí a mi mateix. Però no, del cotxe en van baixar tots dos. Durant la visita, anava dient: ‘Aquesta paret la pintaré blanca, i a dalt a la terrassa hi voldria posar un tendal, puc, oi? El garatge el buidaré, també, i al pati, si no hi tens inconvenient, m’estimaria més treure aquestes rajoles…’ Com si ella no hi fos. Era un projecte col·lectiu, una casa per a la família (parella hetero amb filla petita), però ella semblava no comptar gens. Absent de totes les conjugacions, dues passes enrere tota l’estona, gairebé muda. I quan expressava algun parer era immediatament estroncada: ‘No, això no, com vols que ho posem aquí? Què dius, ara?, però si aquest llum és horrible…’ Les propostes d’ell no es discutien, senzillament eren exposades, per absurdes o de mal gust que fossin; les d’ella, automàticament escarnides. Qui sap si seran dutes mai a la pràctica.
Per això devia callar tant, ella. Perquè, a més a més, el micromacromasclista és (podia ser d’altra manera?) dels que ho saben tot. Dels que tenen explicacions per a tot. Vine, que jo t’ho explico, que jo sé com va, que ara aprendràs com funciona el món. I t’aferra el braç, tot estirant-te lleugerament, amb aquella pressió mínima però tan molesta, en aquell gest de suposada complicitat (absolutament inexistent) perquè no tinguis escapatòria i hagis d’entomar tant sí com no la revelació de la veritat que es disposa a propinar-te. Revelació que sovint comença amb una frase de vici (‘Mira, et vaig a dir una cosa’) i que la immensa majoria de vegades, no cal dir-ho, és una estupidesa colossal, una banalitat penosa, un lloc comú suat i rebregat. Suposo que quan estàs condemnat a tenir algú així al costat, callar deu ser una de les formes adaptatives més eficaces.
El que em va xocar més és que els espècimens que jo coneixia de ‘nenatucallaquenosapsdequèva’ (adreçat a l’abnegada esposa, no pas els mansplainistes en general) eren de la generació de mos pares. Ja sé que continua essent una patologia, per desgràcia, molt estesa, però en el meu entorn no. O no gaire. Les coetànies que freqüento, posem per cas mes germanes, no tolerarien un individu així al costat. Ni com a company, ni com a amic, ni tan sols com a parent. En farien xixines. Per això em va sobtar la naturalitat, la convicció amb què aquest ‘jo’ s’arrogava la veu de la parella i era acceptada per l’altra part. Dic mentida: més que sobtar, em va irritar.
Passo a la categoria. Per què el destí em va voler sotmetre a aquesta prova? Per què em va ensenyar un fragment de realitat (segurament més nombrós del que la meva ment adoctrinada en la igualtat vol creure) tan enutjós? Rumiant-hi, no vaig poder no associar-ho a un estupor recent. Aquest dia m’havia quedat encantat davant l’enèsim vídeo dels bàrbars que agredeixen impunement pels carrers. Observava com saltaven antiavalots de les porqueres (*) i vaig pensar: com és que no hi ha brimes? Com és que no hi ha infiltrades? Com és que totes les porres extensibles surten de mans masculines? Els que ens atonyinen són tots mascles?
No devia ser l’únic. Moltíssima gent s’ha tornat a preguntar aquests dies el que ja es van demanar arran de l’estossinada del Primer d’Octubre: d’on surt tanta agressivitat? Són només les amfetes amb què els emboteixen o ja vénen així de casa? Tots els brimos, i els seus equivalents dels cossos espanyols, són tarats que es fan ultres perquè tenen algun trauma i després s’apunten a la poli per poder esbravar aquesta mala bava? I no s’ho tracten? No fan teràpia? Anabolitzants a part, es mediquen? I encara: què fan quan no treballen, a més d’anar a musculació? Poden dur una vida normal? Tenen relacions socials? I parella? En cas afirmatiu, com la tracten? L’aferren amb superioritat del braç i li diuen ‘vinenenaquejothoexplico’ o li claven mastegot directament? O tal vegada, segons suggereix la psicoanàlisi tradicional, va a l’inrevés, i resulta que és la companya, o el company (si és que hi ha homosexuals entre tant de masclot), qui els maltracta a ells, i per això després s’han de venjar amb els manifestants?
‘Les novel·les de l’Amela també són violència’, deia una de les pancartes més perspicaces d’aquests dies. Òbviament, fer callar l’altre, no tenir-lo en compte, menystenir-ne els parers en públic o excloure’l dels plans comuns no tenen l’efecte immediat d’un cop de porra; però són l’adob on maduren futurs maltractaments. Són formes no violentes de maltractament, per dir-ho en la terminologia de moda. I no sempre, és clar, d’ell envers ella. Cadascú té les seves estratègies. Però aquesta del ‘jo vull, jo crec, jo dic’ brandat a manera de porra extensible, en aquests dies de violència desfermada (com la del vergonyós segrest de la Laura Solé) resulta particularment sospitosa.
[*Ara en diuen furgones, sense necessitat, perquè en català ja tenim furgó o furgoneta, però a la meva època en dèiem porqueres. Igualment, no calen ni sentada ni asseguda: això que fem al mig de la Via Laietana és una seguda. Finalment, un prec als companys redactors de mitjans: fer que arrenqui la combustió d’un objecte inflamable per tal de provocar un incendi es diu calar foc, no pas prendre foc. Recordeu que després la canalla repeteixen tot el que dieu. Moltes gràcies.]
