Microfeixismes

Per poc que visquem al món real haurem sentit parlar dels ‘micromasclismes’, aquelles actituds d’inferiorització de les dones considerades ‘de baixa intensitat’, perquè la societat les té normalitzades i les legitima, a diferència de les accions més evidents que sol condemnar i repudiar. Ara no entrarem en les discussions sobre la idoneïtat del terme –en el sentit que el masclisme és o no és, sense atenuants–, però, com deia aquell: oi que ens entenem?

Anàlogament, i sense haver de remuntar-nos a Mussolini, podem parlar de microfeixismes atenent a la tercera accepció de ‘feixisme’ del Gran Diccionari de la Llengua Catalana: ‘Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s’imposa a una persona o a un grup.’ Us en ve cap exemple al pensament? (D’un en un, si us plau.) Doncs el ‘micro’, en primera instància, faria referència a la penetració capil·lar d’aquestes pràctiques en el teixit d’un ‘estat de dret’, normalitzant-les i legitimant-les. El resultat seria, doncs, l’acceptació més o menys gradual per part d’una societat ‘democràtica’ de les maneres autoritàries, arbitràries i violentes com a sistema legítim ‘per a imposar-se a una persona o un grup’. És com aquell exemple de la granota posada a bullir a foc lent i que no repetirem.

Val a dir que en aquesta columna no som gaire partidàries de forçar el significat de ‘violència’, vull dir d’interpretar-lo metafòricament a la manera de la lírica o dels eslògans polítics (violència bancària, ecològica, cultural…), perquè comences estirant el terme a conveniència, estirant-lo, estirant-lo, i al final et surten les novel·les del Llarena i que algú les hi compra sense parpellejar. Aquí som més d’entendre la violència tal com a la majoria ens ve al cap si de sobte ens demanen pel carrer: un, dos, tres, pensa en un acte violent! Oi que hi sortiria la força? Doncs això mateix. I què té a veure tot això amb els ‘micro-el que sigui’? Saltem al paràgraf següent:

En aquesta columna, dèiem, preferim parlar de violència quan hi ha violència, i si de cas d’insults, amenaces, coercions, intimidacions, assetjaments, o el terme específic que sigui abans que no recórrer a la combinació ‘violència + etcètera’ –verbal, psicològica, tal, tal– per donar gravetat a les mateixes accions, o per elevar-les de ‘categoria’ dins de l’escala del dany i el perjudici. Perquè resulta que aquestes accions ja ho són prou, de perjudicials per elles mateixes. Per tant, en el context actual, en l’ara i aquí, es tractaria de reivindicar com toca aquests danys que no es valen de la força física per doblegar l’altre. Dit d’una altra manera: a aquestes altures de la pel·lícula, ja seria hora d’abandonar l’ancestral escala testosterònica de la força bruta (la por física dels hòmens) per mesurar la importància de tal o tal perjudici sobre les persones, els col·lectius, els pobles amb dret d’autodeterminació, i etcètera.

Dic tot això, i ja ho enllaço amb els microfeixismes, pensant en el conflicte Catalunya-Espanya i en els sectors ‘moderats’ que consideren que, com que als catalans rebels ja no ens afusellen com al segle passat, ni passegen el cap dels nostres dins d’una gàbia, ni ens continuen fotent hòsties com abans de la trucada de la Merkel el primer d’octubre, que ‘no estamos tan mal’. Parafrasejant un intel·lectual del PP: ‘Que Estremera no és al Vietnam, hombre.‘ I com un dia t’empasses que en tanquin un parell per haver-se enfilat a un Patrol de la benemèrita, l’endemà dónes per bo que els amenacin i els segrestin mig govern, i l’altre sents que n’han citat un per haver-se negat a reparar un cotxe d’un ‘agente’, i arriba el moment que ni alces la cella quan sents que la Guàrdia Civil ha identificat els Xiquets de Valls perquè aixecaven pilars a Soto del Real.

Perquè el problema ja ha deixat de ser Soto del Real, Alcalá Meco o Estremera. El problema ja han deixat de ser els innocents retinguts sota el dret penal de l’enemic, i per extensió l’aplicació arbitrària de la llei sobre els adversaris polítics, i per extensió de l’extensió l’operació deshumanitzadora gràcies a la qual l’estat autoritari té carta blanca sobre ells, les seues famílies i els seus votants. Ara el problema és una colla castellera que va a ‘provocar’ a la presó, el problema és que hi ha massa llaços al carrer i que els cartells són una plaga, tan bonics que eren els carrers quan no en penjava ningú. (Bonus track: victimistes, heu despertat el feixisme, ara no us queixeu si us vénen amb cúters i navalles!) El triomf del microfeixime quotidià fa el ple amb la ‘magnanimitat’ dels moderats, els que consideren un ‘gest’ demanar l’acostament dels ‘polítics presos’, normalitzant-ne i legitimant-ne el segrest.

I així és com aquesta democràcia ‘per barris’ absorbeix el degoteig microfeixista, a falta d’un terme alternatiu que s’entengui igual de bé: un feixisme en versió ‘micro’ perquè ja no necessita la violència, perquè ja no li cal, perquè sense morts no es nota ni traspassa, perquè ha penetrat fins al moll de l’os dels sectors moderats que mai no haurien tolerat aquestes ‘actituds autoritàries, arbitràries’ per ‘imposar-se a persones o grups’ que no fossin els independentistes catalans.