Microbis per a guarir

En les últimes dècades del segle XX, la incidència i l’impacte de les epidèmies infeccioses s’ha reduït enormement. Aquest «miracle» no és fruit de la intercessió divina sinó dels progressos de la medicina i la sanitat, que ens han proporcionat vacunes i antibiòtics, millores sanitàries en la potabilització de l’aigua i en les condicions higièniques dels hospitals, i mesures estrictes de control en la seguretat alimentària. El 2010, la taxa de mortalitat per malalties infeccioses en els països industrialitzats es va reduir al 3 %.

En la dècada dels quaranta, els antibiòtics es van des­envolupar inicialment per al tractament de malalties infeccioses en persones. En els últims 75 anys, les rela­cions entre els bacteris i els humans han canviat enormement. Cada vegada que una persona és tractada amb un antibiòtic, la microbiota normal d’aquesta (comensal o simbiòtica) «pateix» els mateixos efectes que el patogen objectiu del tractament. Al mateix temps, hi ha un altre canvi entre els mateixos microbis: s’hi fan resistents. Hi ha casos descrits de resistència a la penicil·lina el 1941 i a l’estreptomicina el 1946, pocs mesos després que començaren a emprar-se.

L’augment dels nivells de resistència dels bacteris als antibiòtics constitueix un dels principals reptes en la medicina actual, de manera que hi ha gran interès per trobar altres agents antibacterians. Els virus bacterians, o bacteriòfags, són una possible alternativa per a combatre alguns bacteris patògens multiresistents. A diferència dels antibiò­tics, els bacteriòfags poden multiplicar-se en el lloc de la infecció mentre estigui present el seu bacteri hoste. A més, els bacteriòfags són molt específics i infecten només certes varietats d’una espècie determinada. Aquesta gran especificitat és un avantatge i un inconvenient. Com a avantatge, tenim que un cop es disposa del bacteriòfag aïllat, aquest tindrà un efecte específic sobre el bacteri, sense alterar la microbiota normal. Com a inconvenient, hi ha la necessitat d’identificar de manera precisa el bacteri infectant per tal d’obtenir el bacteriòfag apropiat. La teràpia amb aquests virus bacterians (fagoteràpia), però, ha de superar encara els controls científics, financers i reguladors necessaris perquè es pugui adoptar en la pràctica clínica.

Una altra alternativa en el tractament d’algunes malalties infeccioses seria la utilització de bacteris depredadors d’altres bacteris. Un dels més coneguts és Bdellovibrio (etimològicament, «vibrió sangonera»). S’ha suggerit que s’utilitzi en el tractament d’infeccions locals on aquests bacteris depredadors tinguin accés directe als bacteris patògens, com en les infeccions per cremades, la queratitis o la periodontitis.

Llig l’article sencer en la web de Mètode. 

Carles Puche, Ricard Guerrero i Mercè Berlanga.

Què és Mètode?