08.06.2021 - 05:55
Magda Vila, Jordi Camp i Elisa Berdalet. L’oceà i el continent conflueixen en una línia molt estreta però d’una gran rellevància per a la salut, el lleure i l’economia de la nostra societat. La costa mediterrània ha experimentat un gran canvi durant els darrers cinquanta anys que es posa de manifest en una alteració en les espècies de microalgues que hi viuen. Ara les proliferacions de dinoflagel·lades són un component habitual de les comunitats d’organismes microscòpics d’aquest ecosistema modificat pels éssers humans i pel canvi climàtic. L’increment en la freqüència de detecció de proliferacions de microalgues tòxiques ha estat clau per agafar consciència d’aquest canvi.
Paraules clau: fitoplàncton, fitobentos, microalgues, toxines marines, Ostreopsis.
Microalgues marines i mobilitat en un món globalitzat
En un planeta globalitzat i altament comunicat com és aquest en què vivim, el desplaçament humà des d’una punta del món a l’altra es realitza en poques hores. Les mercaderies, tot i que solen tardar una mica més, en qüestió de dies, setmanes o mesos acaben en indrets ben allunyats d’on van ser embarcades. En aquest vaivé de persones i mercaderies, sovint transportem, de manera accidental i involuntària, alguns organismes vius, tant els que podem veure a ull nu com els microscòpics (Hallegraeff, 1998). En aquest article ens centrarem a mostrar com microorganismes marins, concretament les microalgues, estan modificant la seva distribució geogràfica, sovint expandint-se cap a latituds més altes, i la relació que això té amb l’escalfament global i amb les activitats humanes.
«L’impacte humà es tradueix en increments en la quantitat i qualitat de nutrients abocats als rius i al mar»
El problema es fa més aparent quan algunes d’aquestes espècies produeixen toxines que poden afectar la salut humana o l’ecosistema marí. En l’ecosistema terrestre, la pandèmia de COVID-19 que vivim actualment és un bon exemple de dispersió ràpida d’un patogen a partir d’un focus allunyat dels molts indrets que ha arribat a afectar. Aquesta redistribució d’organismes és un fet habitual en un planeta globalitzat. No obstant això, la problemàtica tan sols es posa de manifest quan s’expandeixen espècies que tenen repercussions negatives en la salut de les persones, l’ecosistema o l’economia.
Retornant a l’ecosistema aquàtic, les microalgues són els principals productors primaris de l’oceà. Les més conegudes formen part del fitoplàncton, que, com el seu nom indica, són el conjunt d’organismes fotosintètics que no tenen la capacitat de moviment suficient per superar l’energia física del mar i, per tant, són arrossegats pels corrents marins i les onades. Entapissant el fons marí, o més globalment, proper, entre o sobre els grans de sorra, hi trobem el fitobentos. Les microalgues marines, siguin planctòniques o bentòniques, estan experimentant en les darreres dècades una redistribució geogràfica de les seves espècies. Ens centrarem en el cas de la Mediterrània, aquesta mar semitancada envoltada per terres densament poblades, globalment considerada oligotròfica i amb un escàs forçament de marea.
Pressions humanes sobre la costa i proliferacions de dinoflagel·lades
La dinàmica estacional del fitoplàncton en les latituds temperades presenta un període òptim, a finals d’hivern i principis de primavera, en què les microalgues proliferen i assoleixen abundàncies elevades. Amb l’agitació hivernal de la columna d’aigua ascendeixen nutrients de les aigües profundes a les capes superficials i, coincidint amb l’increment de llum i temperatura, es produeix un creixement de les comunitats de microalgues, principalment diatomees. Durant la primavera, les diferents comunitats planctòniques es van succeint tot consumint els nutrients de les capes superficials fins a gairebé exhaurir-los. El sol escalfa la superfície del mar i es forma la termoclina, una estructura de densitat que separa les capes superficials de les més profundes. Aquesta barrera física no permet l’arribada de més nutrients del fons. Per això, durant l’estiu, trobem una baixa abundància de microalgues planctòniques en les aigües mediterrànies superficials, fet que les fa clares i transparents. A la tardor es produeix un altre pic de producció, més moderat, quan torna a coincidir un nivell elevat d’irradiància amb un increment de nutrients originat pel trencament de la termoclina i la barreja de la columna d’aigua.
La pressió que exercim els humans sobre la costa és rellevant. I en una mar semitancada i tan poblada com la Mediterrània, l’efecte humà és encara més notable. El turisme fa que, durant els mesos d’estiu, algunes poblacions costaneres multipliquin la seva població entre deu i cent vegades. L’impacte humà es tradueix en increments en la quantitat i qualitat de nutrients abocats als rius i al mar que no sempre poden ser del tot eliminats pels sistemes de sanejament. D’aquesta manera, les aigües costaneres esdevenen més riques en nutrients per efecte de la pressió humana del continent sobre la franja litoral. Els organismes fotosintètics (productors primaris) utilitzen aquests nutrients d’origen antròpic i creixen.
La urbanització de la zona costanera ha portat a una impermeabilització del sòl (Figura 1A). Les zones d’aiguamolls han estat pràcticament esborrades de l’ecosistema litoral, han estat pavimentades, i allò que en dècades passades actuava com un filtre natural de les aigües riques en nutrients que aporta el continent, ara són carrers i rieres pavimentades que no filtren, sinó que aboquen al mar costaner tot el que els arriba (Camp et al., 1998). Són meres canalitzacions d’aigua enriquida que fan que l’aigua del mar, a primera línia de costa, esdevingui més rica en nutrients. Els productors primaris utilitzen aquests nutrients i creixen.
«En confinar les aigües marines costaneres en ports, hem creat unes condicions òptimes per al creixement de microalgues formadores de “marees roges”»
La cimentació o rigidesa de la costa també té un efecte important al mar. D’una banda, la construcció d’embassaments en les lleres fluvials ha reduït molt significativament l’aportació contínua de sediments a la zona costanera, sediments que, anys enrere, eren transportats per corrents costaners i distribuïts al llarg de la costa de manera que abastien de sorra les platges. En les platges urbanes també s’ha trencat el ritme de la natura, ja que els sistemes de dunes i llacunes costaneres han estat substituïts per passejos marítims i edificis a tocar de platja. Els temporals d’hivern que s’emporten la sorra de les platges deixen una platja erosionada, que no pot ser restablerta amb la sorra del sistema dunar perquè aquest no existeix, ni pels sediments que transporten els rius perquè s’han vist molt reduïts. Part de la sorra que s’ha emportat el mar queda acumulada en els espigons, que, construïts perpendicularment a la línia de costa, tallen la circulació costanera.
Així doncs, cal fer grans moviments de sorres per recuperar unes platges que d’altra manera es recuperarien soles. Així, any rere any, els governs destinen una part dels pressupostos per dur a terme diversos projectes de regeneració de platges. Es tracta d’actuacions costoses tant des del punt de vista econòmic com de l’ecològic, que resulten efímeres, fins l’arribada del proper temporal. La previsió en un escenari de canvi climàtic és que aquests siguin més freqüents i intensos, tal com ens va fer recordar a començament de 2020 el temporal Glòria.
Els ports i espigons (Figura 1B), però, tenen un altre paper. En confinar les aigües per donar recer a les embarcacions, creen masses d’aigua amb elevats temps de residència que permeten el creixement i acumulació de microalgues. Aigües tranquil·les, poc profundes, riques en nutrients i amb un temps de residència elevat són condicions idònies per al creixement de les dinoflagel·lades, un grup d’organismes del fitoplàncton que produeix proliferacions i discoloracions de l’aigua, conegudes popularment com a marees roges i científicament anomenades proliferacions d’algues nocives. D’altra banda, les dinoflagel·lades són el grup d’organismes del fitoplàncton que tenen més representants d’espècies nocives o tòxiques.
Llig l’article complet a la web de Mètode.
Llig altres articles del número «Oceans: L’impacte del canvi global en el mar» de la revista Mètode.
Magda Vila és Doctora en Biologia i investigadora associada del Departament de Biologia Marina i Oceanografia de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona.
Jordi Camp és Doctor en Biologia i investigador ad honorem del Departament de Biologia Marina i Oceanografia de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona.
Elisa Berdalet és Doctora en Biologia i investigadora del Departament de Biologia Marina i Oceanografia de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) de Barcelona.
