Bloomberg · Samy Adghirni i Ania Nussbaum

Michel Barnier, ex-ministre d’Afers Estrangers francès i ex-alt comissari europeu, s’ha mantingut allunyat de la política francesa d’ençà que fou derrotat a les primàries del seu partit per a les eleccions presidencials del 2022.

Però en un parlament profundament dividit i amb escasses perspectives de grans avenços polítics, aquesta manca de reclam polític és un dels trets que han convertit aquest polític conservador, de setanta-tres anys, en un candidat més que viable per a esdevenir el nou primer ministre francès.

El president Emmanuel Macron s’ha trobat sotmès a una pressió creixent per a trobar un primer ministre que no sigui enderrocat immediatament per la constel·lació de faccions polítiques aliades en contra seu, d’ençà de les eleccions parlamentàries d’aquest estiu. Ahir, finalment, Macron va optar per Barnier.

Mentre rivals com l’ultra Marine Le Pen proven de situar-se per a les presidencials del 2027, el fet que Barnier no s’hagi pogut obrir pas en la política francesa significa, precisament, que no serà considerat com una amenaça seriosa. Això li hauria de permetre de reunir prou suport per a posar fi a la crisi institucional que s’ha apoderat de França d’ençà de les eleccions anticipades del juliol.

“Michel Barnier no fa somiar ningú”, explicà ahir Sébastien Chenu, vice-president del Rassemblement National de Le Pen, a la cadena BFM TV. “Però –afegí– com que sabem que el pròxim primer ministre no coincidirà amb els nostres punts de vista polítics, ens tocarà fer balanç.”

El nomenament de Barnier evidencia també la desintegració creixent del projecte polític de Macron.

El president va assumir el càrrec el 2017 com a referent d’una nova generació, tot presentant-se com algú capaç de dur França més enllà dels dogmes dels partits tradicionals i com a baluard contra l’ascens de l’extremisme al país. Set anys després, la ultradreta de Rassemblement National té més legisladors que qualsevol altre partit a la cambra baixa del parlament, i Macron es troba obligat a recórrer a l’ajuda d’un antic rival polític per a garantir un bri d’estabilitat a la política francesa.

Barnier va entrar en política als anys setanta; fou, llavors, el legislador més jove de França.

Tot i que, fins fa poc, ell mateix demanava a la seva pàgina web la fi del macronisme, la seva reputació com a polític de centre-dreta moderat i experimentat li dóna possibilitats de formar un govern amb prou suport entre els partits de dretes per poder sobreviure a una moció de censura a l’Assemblea francesa, on cap bloc no té majoria absoluta.

Le Pen ha indicat que acceptaria el nomenament de Barnier, si més no a curt termini –”Com ja vam dir al president, exigim que el nou primer ministre respecti els onze milions de francesos que van votar Rassemblement National”, va escriure a X. I afegí: “Estarem molt atents a les seves polítiques, i vigilarem que les aspiracions dels nostres votants, que representen un terç dels francesos, siguin escoltades i respectades.”

Soixante jours après le second tour des élections législatives, Michel Barnier est nommé Premier ministre. Comme nous l’avions annoncé au président de la République, nous exigerons que le nouveau chef du Gouvernement respecte les 11 millions de Français qui ont voté pour le…

— Marine Le Pen (@MLP_officiel) September 5, 2024

El partit d’extrema dreta, en canvi, sí que va dir amb claredat que donaria suport a una moció de censura contra altres aspirants proposats per Macron, com ara l’ex-primer ministre d’esquerres, Bernard Cazeneuve, i el cap conservador de la regió dels Alts de França, Xavier Bertrand.

Tot i haver-se convertit en una figura clau per als inversors com a negociador en cap de la Unió Europea per al Brexit, Barnier continua essent molt desconegut a França, si més no fora dels cercles d’elit. Triant-lo, Macron demostra que l’estabilitat és la seva prioritat principal, encara que també hagi trobat un primer ministre que manté algunes de les mateixes prioritats econòmiques.

Macron, sota l’espasa de Dàmocles

Qualsevol nou primer ministre no en tindrà prou amb el suport del partit de Macron. Per a sobreviure, al govern li caldrà el suport –o, si més no, la tolerància– d’una proporció significativa de l’esquerra o la dreta.

La coalició de partits progressistes ha insistit reiteradament que tan sols farà costat al seu candidat a primer ministre, cosa que ha convertit Rassemblement National en clau per a la votació de qualsevol candidat.

Però el suport de l’extrema dreta podria convertir-se en una espasa de Dàmocles sobre Barnier.

El 2018, Le Pen va criticar-ne la gestió de les negociacions del Brexit com un intent “de castigar el poble britànic per la seva temeritat”, i va titllar Barnier de sinistre.

Ahir Jean-Philippe Tanguy, diputat de Rassemblement National, va qualificar-lo de “fòssil”. “Això és com Parc Juràssic“, va dir en declaracions a la ràdio France Inter, en al·lusió al film de ciència-ficció dels anys noranta.

En el llibre La gran il·lusió, Barnier parla amb detall dels alts i baixos de les negociacions del Brexit, que van acabar amb un acord però que no van resoldre qüestions com ara els drets de pesca dels pescadors europeus en aigües britàniques.

Aquests darrers anys, el nou primer ministre ha anat endurint la seva posició sobre la immigració i els vincles amb la UE, tot reclamant més sobirania per a França.

En una entrevista al diari britànic The Telegraph al juny, Barnier va arremetre contra la decisió de Macron de convocar eleccions anticipades. “Sempre és arriscat prendre una decisió que no entén ningú”, digué. Ara serà el nou primer ministre.

• Subscriviu-vos a The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb