04.11.2018 - 21:50
‘Com hem arribat fins aquí? Com dimonis en podem sortir?’, es demana Michael Moore quan comença el film. Per què va guanyar les eleccions l’energumen de Donald Trump? No s’ho esperava pas ningú; tothom feia guanyadora Hillary Clinton quan el ’11/9′, la nit electoral del 9 de novembre de 2016, la victòria de Trump va congelar les il·lusions dels demòcrates a la cara. Tots van restar de pedra.
Ara ja es compleixen dos anys de gestió d’un psicòpata que es mou entre el racisme, el masclisme, la xenofòbia, l’ultracapitalisme i la corrupció. Un pallasso egòlatra addicte a Twitter i al McDonald’s que ha fet retrocedir tant com ha pogut els drets cívics, polítics i socials de les classes mitjanes, els migrants i les minories, cosa que ha causat violència i misèria. És un home que creu que té el dret d’insultar, menysprear i ofendre i que alguna vegada ja ha posat el món al límit de l’abisme. Un home que amenaça de canviar la constitució per eternitzar-se en el poder, com ha dit, seguint l’exemple del dirigent xinès, el seu admirat Xi Jinping. Trump sembla l’exponent màxim, o bé el més visible i sorollós, d’una onada internacional populista, ultradretana, que, anant molt malament, podria ser comparable al feixisme.
L’any 2004 Michael Moore va obtenir la Palma d’Or al Festival de Canes i vint minuts d’aplaudiments del públic dempeus per Fahrenheit 9/11. Era un treball rigorós que desmuntava les mentides i silencis de l’administració Bush sobre els atemptats de l’11-S, il·lustrava les relacions comercials de la família del president amb els Bin Laden i la monarquia saudita, i el frau de la guerra contra el dimoni, o sia, Saddam Hussein i l’Irac. Aquell documental, un èxit de taquilla, va internacionalitzar la veritat sobre el gran engany de Bush. És evident que, fent servir la mateixa fórmula per al títol, Fahrenheit 11/9, Moore pretén de sensibilitzar el món i, sobretot, els ciutadans nord-americans, que vol que reaccionin, aturin Trump i ‘acabin aquesta bogeria’.
Estrenar-lo divendres vinent, just dos anys després de la victòria de Donald Trump, és tot un esdeveniment. I més encara perquè tres dies abans, el 6 de novembre, hi haurà hagut eleccions al congrés i al senat americà. La crítica i l’anàlisi de Moore sobre la degeneració de la democràcia americana, els partits polítics i els grans mitjans de comunicació és demolidora i provocativa, com és habitual. Tot i això, alhora és ben documentada, encara que no pot evitar la provocació àcida i, com sempre fa, dedicar alguna seqüència a les seves accions-espectacle de protesta personal.
Tot és amanit amb la ironia i el sarcasme que el caracteritzen o fins i tot amb l’humor més simple i efectiu, però en el fons hi ha una gran preocupació, una angoixa política, un desesper que intenta commoure l’espectador i estimular-lo vers l’acció, fer-lo sortir de la passivitat o la resignació. Les aspiracions són elevades; l’objectiu, honest, militant i necessari. Només per això ja paga la pena de veure’l. Algú podrà dir que hi ha paranys i exageracions, potser sí. En el muntatge Moore fa servir les mateixes armes que el seu enemic. Ara, de mentides, d’això, no n’hi ha.
El dia de l’estrena a Toronto (Canadà), el director va afirmar: ‘No necessitem il·lusions en aquest moment; necessitem acció. Estem en guerra per recuperar el nostre país.’
Si Trump és Frankenstein, els americans són el doctor Frankenstein
Michael Moore, sempre irònic, ens descobreix aspectes desconeguts d’aquesta història. A parer seu, no va pas ser Putin ni Steve Bannon qui va contribuir a catapultar Trump a la Casa Blanca, sinó la cantant Gwen Stefani de No Doubt. El dia que va saber que la noia cobrava més que ell en el seu espectacle televisiu, va decidir de presentar-se a les eleccions per demostrar a la NBC la seva popularitat. Una vegada ja havia començat la pallassada, i vista la reacció de la gent, que omplia estadis, ja no va parar fins que no ho va aconseguir de debò. Tal qual.
I com va arribar a la Casa Blanca? Moore acusa documentadament els grans mitjans de comunicació i el Partit Demòcrata. Els mitjans perquè es van fer ressò del personatge fins que van crear un Frankenstein mediàtic i popular. Potser van començar a fer-ho per captar audiència, per uns altres interessos inconfessables o perquè no els agradaven els plans del vell socialdemòcrata Bernie Sanders, l’autèntic, també entrevistat per Moore. D’entrada va ser el demòcrata més votat a les primàries i el va ser fins que la cúpula del partit, en un procés evident de dretanització del projecte, van impulsar Hillary Clinton com a candidata amb tota mena de maniobres, fins al punt de manipular el resultat de les primàries, com apunta el documentari.
Hillary tenia algun punt fosc. Havia donat suport a la guerra d’Irac i algunes altres posicions de Bush. Trump la va atacar per aquí, simulant situar-se més a l’esquerra. Tot plegat barrejat amb el ‘Make America Great Again’, l’exaltació desmesurada del patriotisme americà i el desencís de molts votants arran de les actituds dretanes del Partit Demòcrata, li van donar la victòria. Per tant, els mitjans de masses i el Partit Demòcrata o bé la dretanització general de tots plegats van crear el buit que van saber omplir Donald Trump i els seus assessors, encapçalats per l’ultradretà i supremacista Steve Bannon. No tan sols era això, és clar: el multimilionari Trump tenia el suport d’importants poders fàctics de l’empresa, la banca o la judicatura que ja ha recompensat generosament.
El retrat de Moore d’aquelles eleccions i la creació del personatge mediàtic impacta i fa riure, no pas sense deixar el regust amarg de veure com els pilars de la democràcia comencen a fallar de ben aviat. I de la manera més simple, frívola i estúpida. Sobta de veure com riuen les gràcies en públic a totes les bestieses que se li acudeixen. Bromes sexuals en directe a la filla gran, insults masclistes i xenòfobs o bromes d’exaltació patriòtica. Michael Moore ens vol dir que el paio era capaç de delinquir en públic i encara l’aplaudien.
En la seva crítica, el documentarista subratlla la responsabilitat de tots plegats, entre els quals s’inclou. Reconeix que fa anys el van convidar a un programa de televisió matinal amb Trump. Però, aquest, en adonar-se in situ de l’ensarronada, es va negar a anar-hi. Moore va accedir a les súpliques dels productors i no va ser gaire dur, però ara es penedeix d’haver-lo tractat amb una certa condescendència humorística.
I així, de mica en mica, s’anava formant el Frankenstein. Uns el consideraven un pallasso i uns altres un babau, però ell tenia un objectiu ben clar entre cella i cella. Aviat ja podria parlar i caminar pel seu compte.
El microcosmos de la ciutat de Flint, reflex de tots els mals
Michael Moore va néixer l’any 1954 a Flint, Michigan, de fa temps una ciutat durament castigada per la crisi i la pobresa. Avui l’exèrcit pot arribar-hi per sorpresa i, sense avisar ningú, posar-se a fer maniobres de guerrilla urbana amb foc real, com mostra el documentari. Hi ha moltes cases i fàbriques abandonades que faciliten aquesta mena d’exercicis.
Ja el 1989 el cineasta va filmar Roger & Me sobre l’impacte del tancament d’unes quantes plantes de General Motors a la ciutat. Flint és el seu microcosmos, el seu referent íntim, la seva Amèrica. En aquest cas, Moore la fa servir com a exemple dels efectes terribles de la política i la corrupció ultracapitalista dels EUA als indrets més deprimits.
El documental explica la crisi de l’aigua potable, el màxim responsable de la qual, el governador, va minimitzar. Això va fer augmentar terriblement les malalties i les morts per ingestió de plom a l’aigua. És estremidor el testimoni d’una infermera que es va negar a falsejar l’índex alarmant d’aquest metall en les anàlisis de sang dels nens de la ciutat. Moore denuncia una situació d’apartheid social, un abandó inhumà de Reagan a Trump, passant pels Bush i Barak Obama.
Sí, segons Moore, Obama també n’és responsable, de l’ascens de Trump, perquè va alimentar falses esperances entre la gent. Un viatge a Flint per parlar de la crisi de l’aigua resulta definitiu. La gent l’espera amb els braços oberts i el somriure a la cara quan Obama els decep absolutament adoptant una posició pròxima a les mentides del governador. A més a més, hi ha el gest: les dues vegades que beu aigua de Flint només es mulla els llavis, una escena que les càmeres i el muntatge posen en evidència.
La degeneració de la democràcia i el fiscal de Nuremberg
En el film hi ha dos advertiments ben clars: la democràcia no és un sistema etern i inamovible, és ferida de mort i cal regenerar-la. I podria ser, aventura el director, que tot plegat preparés el camí al feixisme. I és aquí on, seguint el seu to provocatiu habitual, compara Donald Trump amb Adolf Hitler. Els discursos patriòtics que al principi enfervorien la gent, la seva popularitat perquè són vists com babaus pròxims al poble baix o, la cosa més inquietant, la responsabilitat de la premsa en el seu ascens i èxit. Tant els diaris jueus com el New York Times, quan Hitler i els nazis van aconseguir tot el poder, van afirmar que estaven convençuts que mai, de cap de les maneres, no arribarien a complir tot allò que havien dit.
És commovedora la intervenció del centenari advocat nord-americà d’origen romanès Benjamin Ferencz, fiscal en cap del Judici de Nuremberg. L’home compara els nazis amb la política de Trump de separar els immigrants il·legals dels seus fills. ‘És un crim contra la humanitat’, afirma emocionat.
L’esperança del futur. Una crida a la lluita
Però Michael Moore no perd pas l’esperança. Veu indicis de recuperació i ens en mostra, reductes de la lluita social i política que resten inexpugnables a la corrupció o que són encara a les mans de joves combatius i prometedors. Reivindica el vell sindicalisme autèntic dels rednecks i les noves menes de lluita.
Els testimonis clars i contundents dels joves d’institut que es manifesten contra la venda d’armes, els metges dels racons més pobres que lluiten en solitari per la salut dels seus veïns o l’important moviment de mestres que han fet vagues indefinides per aconseguir condicions salarials més dignes i humanes són una esperança. Tal com els candidats més joves a les eleccions del Partit Demòcrata; ètics, convençuts i aparentment incorruptibles.
El documental té alguns alts i baixos narratius que poden fer dispersar el tema central i una densitat de muntatge de fragments de noticiaris que de vegades és un pèl atabalant. A banda, fa difícil de pair i reflexionar sobre allò que sents i veus; Moore dispara en moltes direccions i costa de seguir-lo. Tot i això, aconsegueix un crescendo fins que sembra la inquietud amb el fantasma d’un possible retorn del feixisme. I aquí és on apel·la a la consciència i responsabilitat de tothom. Quan vam deixar de fer allò que modestament podíem fer per impedir tot això? Fa una crida al compromís i l’acció. Ell voldria que l’estrena del film fos ‘el principi de la fi de Donald Trump i potser molt més important, la fi del sistema podrit i corrupte que ens ha donat a Trump’.
En un escrit a la seva web en motiu de l’estrena als EUA, Moore acaba proclamant: ‘Tu i aquests dos-cents estranys que s’asseuen amb tu a les fosques per mirar Fahrenheit 11/9 sou l’esperança entre els desesperats. En això, hi som tots plegats. Aquest film és la meva contribució. Posarem fi a aquesta bogeria.’
Un documentari per a enriquir el debat mundial antipopulista
Fahrenheit 11/9 pretén de posar contra les cordes Trump i el sistema democràtic americà, en fallida lliure. Per extensió i sense pretrendre-ho, també dóna moltes pistes per a la situació lamentable arreu del món, inclosa a la vella Europa, dels sistemes que anomenem democràtics.
Per a la nostra perspectiva i les nostres inquietuds també és un documental que pot ser molt efectiu per a incitar a pensar sobre algunes de les coses que veiem, sentim, sofrim o amb les quals vivim.
De fet, les dues preguntes de Michael Moore (com hem arribat fins aquí i com podem sortir-ne) són a la boca de la gent de molts països en què cada dia són més els qui se senten traïts i enganyats pels polítics. Especialment on ha pres el poder l’autoritarisme d’extrema dreta, antisocial, racista i xenòfob: Hongria, Polònia, el Brasil, Turquia; i en alguns altres on avança perillosament, com Itàlia, Àustria, França o Alemanya, per citar-ne uns quants. Sembla un complot universal i organitzat que avança dia a dia.
No és en absolut un detall menor que l’ultradretà i supremacista Steve Bannon, cervell de la campanya de Donald Trump, s’hagi instal·lat a la Roma de Matteo Salvini per impulsar una mena d’Internacional Populista, un macro taller d’estudis polítics i religiosos que aspira a consolidar les bases per a conquerir una Europa en bona part ja predisposada.
Presenciem el naixement d’un nou moviment feixista internacional? Això pot semblar. La ineficàcia de l’esquerra, el seu gran fracàs, la manca de projectes i arguments i l’infantilisme dels nous moviments polítics i socials podrien estar-li aplanant el camí amb catifa vermella.
A més, cada dia és més habitual allà, aquí i arreu, la ficcionalització de la realitat, l’engany i la manipulació dels votants que, o bé se’n desentenen o bé, una vegada desorientats del tot, acaben esdevenint fidels al líder i, per tant, per comoditat renuncien a ser ciutadans lliures que pensen i actuen pel seu compte. Són manipulables a voluntat. Carn de desfilada. Titelles a les ordres de Twitter i de la doctrina que imparteixen ràdios i televisions.
Aquests ingredients, més o menys evidents en el documentari, poden ser introduïts per extensió en el debat general a partir de la crítica demolidora de Michael Moore sobre la degeneració del sistema democràtic i de l’amenaça futura, possible o imaginària, d’un moviment ultradretà, patriòtic i supremacista internacional que potser podrà acabar contaminant-ho tot.
