31.05.2020 - 21:50
|
Actualització: 01.06.2020 - 23:39
Mia Couto (1955) és avui dia un dels escriptors més importants del món en llengua portuguesa. L’autor de Moçambic s’ha fet conegut darrerament a casa nostra gràcies a les traduccions dels seus llibres publicades a l’editorial Periscopi, on han aparegut La confessió de la lleona i Terra somnàmbula, que va ser la seva obra de debut. Couto va ser el pregoner de la diada de Sant Jordi del 2019 i el 2016 va protagonitzar una de les sessions més multitudinàries del cicle La meva Àfrica al CCCB. Actualment és un dels escriptors més interessants i compromesos del continent africà, a més d’un biòleg molt reconegut. És amb ell que parlem de la incidència que hi ha tingut la covid-19.
―Com heu viscut personalment aquests dos darrers mesos de pandèmia intensa a Europa i als Estats Units i el Brasil?
―He viscut aquests mesos de pandèmia a Moçambic. Estava a la meva ciutat, Maputo, la capital. Aquí els primers casos d’infecció varen aparèixer relativament més tard que a la resta del món perquè no es van començar a produir fins a l’última setmana de març i varen tenir una progressió lenta i localitzada. Malgrat tot, el govern, ja de bon començament, va prendre mesures per a evitar-ne la propagació. Jo formo part de la comissió científica d’assessorament del govern moçambiquès per a la covid-19.
—Com és la crisi del coronavirus a Moçambic? Què passa al vostre país, del qual no ens arriba pràcticament cap informació?
—Els casos encara són pocs (avui eren 215 en un país de 28 milions d’habitants). Només hi ha hagut un mort i tres ingressos sense gravetat. La gran majoria d’aquests dos-cents casos i escaig són asimptomàtics. El drama és que no sabem on som. No sabem si encara som al principi del recorregut i tot plegat s’anirà tornant més dramàtic o si no anirem més enllà.
―Com funciona aquesta comissió científica?
―Aquesta comissió va entrar en funcionament el dia que es va detectar el primer cas. La comissió és formada de metges i epidemiòlegs, però també la integren persones que treballem en l’àrea cultural i social. Vàrem tancar les fronteres, vàrem crear quarantenes obligatòries per a tothom qui entrava al país, a banda d’establir les regles de distanciament social i d’higiene personal i col·lectiva que ara són comunes a tot arreu. L’ús de les màscares es va generalitzar molt abans que no pas en la major part de la resta de països.
―Algunes de les principals veus crítiques asseguren que a Occident ens ha perjudicat força la burocràcia i el protocol…
―La cosa que més ens ha perjudicat ha estat un sistema econòmic que s’ha mundialitzat i que ha agredit i empobrit l’estat i els sistemes de salut públics. La cosa que avui encara ens debilita són polítics com ara Trump i Bolsonaro que pretenen de polititzar la pandèmia i volen substituir el paper de la ciència per les seves agendes d’interessos personals. També ens debilita un desconeixement relatiu d’un món on circulen els virus. Ara paguem per una certa arrogància, per no haver centrat el nostre coneixement i la nostra recerca en aquest centre vital de la vida mateixa que és el microcosmos. Els bacteris i els virus són els directors d’aquesta gran orquestra en què nosaltres som un membre minúscul i tardà.
―A l’Àfrica, en general, sembla que es reaccioni molt millor contra situacions sanitàries complicades com aquesta, que hi ha molta més capacitat de reacció. Hi esteu d’acord?
―Ja he explicat les mesures que va prendre a Moçambic la nostra comissió de seguiment de la malaltia i com es va fer en el moment adequat, però és que aquestes mesures es varen adoptar de manera generalitzada a gairebé tota l’Àfrica. Quan expliquem que el patró de transmissió del virus és més contingut i és menys dramàtic al continent africà sempre se cerquen raons d’ordre natural: n’hi ha que ho atribueixen al clima, uns altres a les radiacions solars i els de més enllà es basen en el fet que l’estructura poblacional és menys envellida que no pas a Europa o als Estats Units. I és clar que tot això hi pot contribuir, però en realitat, la cosa més sorprenent de tot és que no es posi damunt la taula aquesta altra explicació que és òbvia: els governs africans van prendre les mesures necessàries en el moment adequat. Es pot argumentar que l’Àfrica va tenir temps, potser més que no pas molts altres territoris. Però sabem que hi ha governs de països rics que van tenir temps de preparar-se i no es van organitzar amb l’anticipació que calia.
―De tota manera, aquí continuem tenint molt poca informació sobre què passa als països africans, es manté l’ocultació sistemàtica del continent…
―No em sorprèn gens. Si la gravetat d’una malaltia es mesurés per la quantitat de víctimes que causa, ja fa molt temps que la malària hauria causat una alarma de proporcions mundials. Passa que els qui en moren viuen a l’altra banda del món, més enllà de la cortina de la visibilitat.
―Quin paper han de tenir els intel·lectuals com ara vós en vista d’aquest fet? Han de provar de donar veu a tota aquesta gent que es vol invisibilitzar?
―Jo sóc un escriptor molt implicat amb el seu país. La meva obligació avui és la mateixa de sempre, és a dir, rescatar aquestes veus que sustenten el món, que creen històries i que produeixen esperança.
―Es va produir una gran polèmica quan, fa unes quantes setmanes, els metges francesos Jean-Paul Mira i Camille Locht van proposar a la televisió que es provés la vacuna a l’Àfrica. Aquesta mentalitat colonial és impossible d’eradicar?
―Aquesta mentalitat colonial amb prou feines s’amaga, només està mig avergonyida. A mesura que els règims d’extrema dreta van guanyant més poder, aquestes veus també van guanyant una dimensió més gran. Però cal que ens adonem que sota aquesta remor hi ha una màquina colonial, una relació de desigualtat entre els països que ha estat políticament debilitada durant aquestes darreres dècades i que, a escala econòmica, es manté pràcticament inalterada.
―Creieu que Europa aprendrà res d’aquesta pandèmia?
—No puc respondre per Europa. Però crec que se sobreestima com aquesta pandèmia ens sotragarà profundament quant a les nostres conviccions, les nostres maneres de pensar i viure. Hi ha qui defensa que tot canviarà i que la humanitat i el món no seran els mateixos. No sóc optimista. Sobretot, perquè ho hem viscut per la via de la por i d’alarmes no sempre confirmades. Ningú no canvia per la via de la por i, si es canvia, es canvia cap a pitjor. La meva esperança és que els polítics donin més valor a la ciència. I que se senti més la necessitat de qüestionar el neoliberalisme amb la bandera que el mercat ens pot salvar. Vindran més pandèmies (i n’hi ha de menys visibles de les quals poc se’n parla) i totes ens enganxaran desprevinguts si no es produeixen canvis estructurals en la manera de pensar els sistemes de salut i d’educació i de gestió de la cosa pública.
―I ja per acabar, hem vist com les màfies es reorganitzaven i arribaven a cobrar 5.000 € per persona per fer el trajecte per l’estret de Gibraltar, d’Espanya al Marroc, per fugir de la pandèmia. És com el món al revés, però on guanyen sempre els mateixos?
―La societat que hem creat, en tots els continents, premia els oportunistes i els sense escrúpols. Ja fa molt de temps que és així, a Europa i a l’Àfrica. Cada vegada que el continent africà ha estat objecte de crims històrics com ara l’esclavitud i la colonització, han existit elits africanes que s’han enriquit.
