Mia Couto, cartògraf d’absències

Aquest estiu, Edicions del Periscopi ha publicat El cartògraf d’absències, de Mia Couto, traduït per Pere Comelles. És una obra important, excel·lent com totes les de l’autor, atès que, mitjançant la ficció, però basant-se en personatges, fets i escenaris reals de Beira, Couto explora el seu entorn més íntim, familiar, polític i personal, en uns anys decisius a Moçambic.

De fet, ja l’escrivia quan hi va haver el desastre del cicló Idai, el pitjor que ha caigut mai a l’hemisferi sud. La ciutat pràcticament va desaparèixer sota l’aigua. Beira, el personatge principal de la novel·la que escrivia, va ser la gran víctima de la catàstrofe. De retruc, amb la ciutat on ell va néixer l’any 1955, eren sepultats per la mar i els aiguats la memòria infantil de l’escriptor i els llocs, personatges i vivències de la seva educació humana, política i sentimental. La matriu del seu univers literari.

Mia Couto, que aquell any 2019, vingué a Barcelona a fer el pregó de Sant Jordi, aleshores escriví una carta que apel·lava a la solidaritat internacional. Entre més qüestions, deia: “Com tothom sap, la ciutat de Beira i tota la regió central de Moçambic han patit els efectes d’un cicló d’una intensitat excepcional que ha causat inundacions catastròfiques, que s’han endut moltes vides i han causat danys materials encara impossibles de quantificar. La ciutat de Beira, la segona més gran del país, ha estat gairebé destruïda i en aquests moments és aïllada, sense carreteres, sense refugis, sense energia, sense sistemes administratius i sense comunicacions. La ciutat sembla condemnada a la foscor, al dol i al silenci. Els qui ja tenien poca cosa, s’han quedat sense res. On hi havia rius, ara hi ha una mar sense fi. I ja no queda terra per acollir la pluja que continua caient.”

Ell, personalment, també estava enfonsat i desorientat, almenys així ho reconeixia en un correu electrònic al seu editor portuguès, Zeferino Coelho, amb aquestes paraules: “Estimat: gràcies pel missatge. De fet, estic gairebé tan destruït com la meva ciutat. Estava decidit a anar a Beira per amarar-me de l’esperit del lloc, i ara em diuen que gairebé no hi ha lloc. És com si m’haguessin arrencat una part de la meva infantesa. Zeferino, en la teva primera avaluació, m’havies alertat que Beira era el personatge central del llibre. Confesso que estic una mica perdut. Aquest matí he rebut fotografies de l’església de Macuti, que és en ruïnes. Aquest edifici apareix profundament dins la meva història. És com si escrivís la història d’un amic que, mentrestant, s’ha mort. I el problema és molt més gran que Beira. Tot el centre de Moçambic és sota l’aigua: carreteres, cases, torres d’energia i telecomunicacions estan destruïdes. No tinc notícies dels meus amics que viuen a Beira. En fi, la teva abraçada em fa bé. Mia.”

En origen, hi ha la pèrdua i el dol

Em sembla important de descriure, d’entrada, l’estat d’ànim de l’autor quan va crear aquesta obra, com si li haguessin arrencat part de la seva infantesa, com si escrivís sobre un amic que es mor mentre escriu. En origen, a la seva ànima, quan escriu, hi ha la pèrdua i el dol. No obstant això, en la narració, la reacció humana i literària al dolor esclata lluminosa, juntament amb la recuperació i la recerca del passat perdut.

Ho he dit més vegades, crec que en l’obra de Mia Couto la vida i la mort estan tan relacionades que són inseparables –així com la ficció i la realitat–, que ell les considera filles bessones i intercanviables de la vida. Diuen que en les llengües de Moçambic no hi ha un concepte que designi el futur. El temps i la història són circulars, la imaginació i la fantasia són la sang i l’oxigen de la realitat, els morts continuen essent entre els vius, res no desapareix mai del tot, la cultura i la identitat són múltiples i es fan presents tant en l’acció com en la paraula. Oral i escrita.

Cal tenir en compte la funció que aquesta novel·la compleix com a cartografia de les absències i reacció a l’oblit i la devastació del passat, en sentit literal i literari. És una ficció amb pinzellades autobiogràfiques profundes. Tot i això, malgrat la tragèdia recent i la tristesa personal, El cartògraf d’absències és, per damunt de tot, com totes les seves obres, senzillament una bella celebració de la vida i de la literatura. Amb el cor, la imaginació, la fantasia i la interpretació de la realitat –i la irrealitat– del món que fan els seus personatges moçambiquesos.

Homenatge al seu pare, Fernando Leite Couto

La nota de l’autor que obre el llibre, comença així: “Aquesta és la història d’un periodista i poeta portuguès, un home ingenu al qual lliuren proves d’una massacre comesa l’any 1973 per les tropes portugueses a Moçambic. Aquell home bo i ingenu era el meu pare.” Tot i que la novel·la s’inspira en persones i episodis reals, l’autor remarca que el llibre no té més pretensió que ser una ficció. L’homenatge al seu pare –i a la poesia– i la immersió en aquell món de l’esquizofrènia i l’abús colonial és evident en tot el llibre. Com també l’exploració dels records, les emocions i els personatges d’una època definitiva, vibrant i convulsa del Moçambic del segle XX.

La referència al pare ens situa i enquadra la novel·la en uns anys que Mia Couto va viure molt intensament, com tots els moçambiquesos de la seva edat, fossin blancs o negres. Aquests anys d’infantesa i joventut són el marc d’El cartògraf d’absències, protagonitzada per un poeta que el 2019 torna a Beira per rebre un homenatge i que té, a més, la intenció de reconstruir i investigar alguns episodis del seu passat familiar i personal.

Convé saber que Mia Couto (Beira, 1955) és fill de l’escriptor portuguès Fernando Leite Couto, que es va exiliar amb la seva dona a Moçambic fugint de la dictadura d’Antonio de Oliveira Salazar. Aquells expatriats vivien a cavall entre el món de què havien estat expulsats, que sols existia en el record, i el Moçambic colonial, fet de racisme, menyspreu i violència. On també vivia un poble amb un orgull soterrat que començava a aflorar i lluitava per assolir la independència, que arribaria el 25 de juny de 1975, dos mesos després de la Revolució dels Clavells.

Quan va acabar d’estudiar medicina a la universitat, Couto s’uní al FRELIMO (Front d’Alliberament de Moçambic, en portuguès). Treballà de periodista per la independència del seu país colonitzat i dirigí l’Agència d’Informació de Moçambic i la revista Tempo. Però, amb el temps, ho va deixar tot per dedicar-se a la biologia i la literatura.

Couto i la seva família, així com tots els de la seva generació, van viure molts anys en guerra. Del 1964 al 1974, la guerra d’independència. Del 1977 al 1992, la guerra civil. Amb un balanç de prop d’un milió de morts, quatre milions de desplaçats interns i gairebé dos milions d’exiliats. L’any 1992, la població era de catorze milions d’habitants. Amb els anys han persistit enfrontaments aïllats i brots de violència.

Si bé aquest rerefons és sempre present en les seves obres, en El cartògraf d’absències marca nítidament l’entrellat per on es mouen els personatges de l’obra, entre la repressió de la policia política portuguesa (PIDE), la guerra de l’exèrcit portuguès contra el FRELIMO i totes les intrigues i clarobscurs polítics i humans imaginables. En una situació de xoc entre la metròpoli i la colònia, entre la democràcia, el marxisme i el feixisme. On també juguen un paper important el racisme, el masclisme, la delació, l’amor, el sexe, la paternitat, l’amnèsia, el record, l’incest, l’homosexualitat, la religió, les creences africanes i els assassinats polítics i sentimentals.

“Tinc massa història, pateixo d’un excés de passat.” El poeta homenatjat vol investigar i recuperar el seu passat i el del seu pare. “Quan escrigui sobre aquest temps, em tornaré el meu passat.” Estaven tan units, que el pare es va morir agafat de la mà del fill. “Quan es va morir, jo no sabia quins dits eren els seus i quins els meus.”

Aviat se li presentarà, espontàniament, una curiosa col·laboradora inesperada que li aportarà documents significatius de la policia secreta sobre la detenció del seu pare, també periodista i poeta. És la néta de l’inspector de la PIDE que va detenir-lo, ara fa més de quaranta anys. Tots dos seran els motors de l’obra i de la immersió en un passat ple de nostàlgia, amor, silencis, misteri i crueltat.

Les ombres del passat del poeta

Sota l’amenaça de l’arribada del terrible cicló Idai a Beira, primer, subtil, i a mesura que avança la narració, més preocupant, els personatges es mouen entre els dubtes i les sensacions del seu present i els misteris i les sorpreses del passat que ressusciten els papers policíacs i més documents, que aporten noms, cognoms i fets insospitats dels darrers anys de la colonització. Les ombres del passat del poeta i la néta de l’inspector es van il·luminant a poc a poc, alternativament, mentre les històries coincideixen o es distancien, es creuen o circulen en paral·lel, es contradiuen o es complementen.

Cada personatge principal o secundari és creat perfectament per interpretar un paper clau en l’obra, sigui més important o menys. Entre tots plegats, la narració va teixint el tapís dels sentiments, les misèries i les grandeses humanes d’aquell període. És un microcosmos de ficció, amb subtrames polítiques, familiars i sentimentals que, pinzellada a pinzellada, descriu un univers d’actituds, sovint contradictòries, que, al final, acaben encaixant perfectament com les peces d’un puzle.

La trama és molt ben estructurada, gairebé com un guió d’enjòlit. Els diàlegs i les vivències i reflexions dels diversos personatges en el present, amenaçat pel cicló, es van combinant sàviament amb un collage interessant d’informes policíacs, cartes personals i oficials, fragments de diaris, del pare, del fill, de més familiars, de l’inspector de la PIDE, relats dels fets passats, impressions i records.

Els protagonistes van avançant en la descoberta del seu passat, o passats, fins que totes les cartes són al descobert, just quan el cicló ha arribat a la ciutat i a les seves vides, però encara no ho ha arrasat tot, com bé sabem que va passar a la realitat. “No són els rius que caminen cap a l’embocadura. És la mar que desemboca en els rius.” I amb el cicló Idai és el que passarà ben aviat. A la vida real, després de la paraula fi.

La poesia és un idioma anterior a totes les paraulesEls morts parlen mitjançant els papers o els records dels vius, que es retroben amb els seus pensaments escrits en el passat. Quan es miren en aquest mirall de l’escriptura, es reconeixen més o menys. Els papers fan aparèixer a la ment dels vius certeses i sentiments silenciats, però també molts oblits i esquerdes abismals. Cada descoberta mou els vius a viatjar, a cercar i a retrobar-se amb gent del passat que encara és viva i té records i peces noves a oferir per anar resolent el trencaclosques. “A l’Àfrica no hi ha distàncies, només hi ha profunditats”, deia el pare del protagonista.

Entre tots els personatges van destil·lant al llarg de les pàgines perles de saviesa i enginy. Com en totes les obres de Couto, la poesia i la filosofia amaren la història sense pretensions ni grandiloqüències. Mostren paranys i paradoxes. És una polifonia de veus i d’idees. En els racons i els plecs de la narració, hi ha veritables secrets. En això, el moçambiquès és un geni i un artista de primera. Amb les teranyines de la imaginació pesca a molta profunditat, perquè “la poesia no és un gènere literari, és un idioma anterior a totes les paraules”. N’extreu frases, pensaments, aforismes, neologismes, jocs de paraules, mots inventats o readaptats de les parles locals… Seguint els seus admirats Pessoa, Borges i Luandino Vieira.

Tot i que aquestes perles tenen tota la força en la pàgina i el context en què les ha col·locades l’autor, m’atreveixo a extreure’n algunes.

Sobre el colonialisme i la independència, diuen diferents personatges: “Abans jo no existia, ara sóc invisible”, diu un porter negre d’una sala de festes. “En la democràcia que ell s’imagina cada persona és una majoria.” “Aquest país és un immens mur d’afusellament.” “No busquis les persones sinó per la màscara. Aquí, qui té rostre mor.” “Pobre del poble que està oprimit. I encara més pobre del poble que ha de ser alliberat.”

Sobre el passat i el record: “No em queden records, només tinc somnis. Sóc un inventor d’oblits.” “Els records es tornen perillosos quan deixem de falsificar-los.” “El record és un fil que ens condemna al passat” o “recordar és la millor manera de fugir del passat”. “No desenterris el passat, hi pots trobar un futur mort.”

El cartògraf d’absències aborda moltes qüestions de reflexió: la justícia o injustícia d’heretar el passat, la literatura i el pas del temps i la memòria, la por de descobrir una altra ciutat desconeguda o no retrobar el passat, la vida i l’ambient dels portuguesos blancs al Moçambic colonial, com en la política i en la repressió s’hi barregen sentiments, odis i enveges que a voltes semblen molt oposats i contraris, però amb els anys poden acabar coincidint. Com diu un dels personatges, potser el futur es tracta, simplement, d’acabar compartint els mateixos oblits.