M’ho he passat molt bé (1)

No sóc gurmet, ni sóc gastrònom, ni tan sols sé cuinar bé. Néta de dues grans cuineres que han deixat petjada en les meves cosines a través de les seves mares, en el meu cas la tradició culinària familiar va quedar estroncada per la guerra civil. El germà gran de la meva mare era de la lleva del biberó i va passar no sé quants anys fent la mili a l’Àfrica. Tots els anys que va ser fora, la meva mare el va haver de suplir en les tasques de pagesia, acompanyant el meu avi, i va ser la germana mitjana la que va rebre els coneixements culinaris. La meva mare tampoc no era una gran cuinera, doncs.

Potser per aquest trencament en la transmissió familiar jo he menjat molt fora de casa. No tan sols en restaurants. No sé si vaig ser una nena educada per la tribu, però sí que vaig ser una nena alimentada per la tribu. Jo, que recordo tots els contes que m’explicava la meva mare, no recordo què menjava quan era petita. Però sí que em veig menjant per totes les taules del veïnat, a vegades jo sola, a vegades amb el meu germà, a vegades amb la meva mare i tot. Tampoc no recordo gaire bé què hi menjava, a casa dels veïns, però sí que m’agradava molt anar-hi.

El primer “restaurant” on recordo haver menjat era l’hostal de Masquefa. Algun dissabte, quan la mare tancava la botiga a migdia, hi anàvem a dinar tots tres i tinc un record molt difús d’arròs a la cassola. El meu pare no hi era, perquè ell era venedor ambulant i sortia a vendre cada dia de la setmana. Alguna vegada se’ns enduia i sí que recordo un cop que ens va portar a dinar a un hostal crec que de Monistrol. Quan anàvem amb ell, en arribar al poble que fos, havíem d’anar de casa en casa avisant: “Ha arribat el marxant!”, i a mi em feia molta vergonya.

Aleshores van arribar els anys d’internat –set– i ja us dic jo que aquest no és el millor entorn per a una nutrició sana, equilibrada i tot això que diuen. Vaig passar cinc anys en un internat (esmorzar, dinar, berenar, sopar diaris, set dies la setmana tret de vacances) on mai –mai– no ens van donar ni un plat d’amanida, ni un plat de verdura. Al segon internat ja van començar amb les dietes, però segurament era massa tard, o massa d’hora.

El diumenge la mare ens venia a buscar al matí, ens portava a una sessió matinal de cinema (o anàvem al zoo, o a algun museu, o al mercat de Sant Antoni) i després a dinar, i a la tarda ens tornava al col·legi on teníem una sessió de cinema. Aquesta era la teoria, perquè, a l’hora de la veritat, a mi no em deixaven sortir quasi mai. Portaves un fill a l’internat i en perdies el control. No sé quina mena de perills pensaven les monges que podia trobar pel carrer, però la meva mare havia d’anar-se’n amb el meu germà i jo havia d’anar a passejar amb les altres internes i a la tarda rebre la visita de la mare a la sala de “visites”.

Les vegades que m’hi van deixar anar sí que havia anat a restaurants. Un que sovintejàvem era el Corbera, del carrer d’Aldana. El portaven dos germans bessons que havien fet la mili amb el meu pare. Els canelons del Corbera han quedat en el record de tots. La darrera vegada que hi vam anar en família va ser el diumenge després d’enterrar la meva mare. Un lloc familiar per a una família que s’havia quedat sense el vincle que ens havia unit fins allà. Alguna vegada hi he volgut tornar, però, com tantes coses, el Corbera ja no és el que era. I ja en aquells anys –segona meitat dels seixanta– la meva mare, a qui li encantava provar coses noves, ens havia portat a un restaurant rus que hi havia a l’avinguda de Sarrià i a un restaurant italià que hi havia al carrer de Buenos Aires (crec que va ser el primer de la zona), on vaig tastar la primera pizza de la meva vida i la vaig trobar abominable.

Amb aquests antecedents, ja es veu que mai no em donaran el carnet de cap club gastronòmic, vull dir que no puc donar consells. A més a més, sóc una pecadora pública que carrega el pes dels seus pecats a ulls de tothom. Això em va martiritzar bastants anys, fins que vaig dir que prou. John Lennon deia allò que la vida és el que passa mentre fem plans; doncs jo un dia vaig arribar a la conclusió que, si em despistava, la meva vida hauria estat el que havia passat mentre intentava aprimar-me. No m’he penedit mai d’aquella decisió. M’he estalviat el sentiment de culpa i compartir el menjar en establiments de tota mena m’ha donat molts bons moments i m’ha permès acumular moltíssims records que comparteixo amb molta gent. És d’això que m’agradaria parlar en aquests articles de vacances.

Aquest agost farà dinou anys que vaig començar a fer un sopar –després un dinar– amb uns amics. Tret dels mesos de pandèmia, no hem fallat mai i ens ho hem passat molt bé, hem après moltes coses i hem viscut experiències inoblidables no tan sols amb el menjar. També en parlaré, però ara els menciono perquè cada cop, quan acabàvem el tec, jo els deia: “El dia que me’n vagi a l’altre barri no patiu per mi perquè jo, en aquest món, m’ho he passat molt bé.” Doncs això. No patiu per mi.