M’ho expliqueu?

Ja avanço que no tinc pas la intenció de criticar cap polític, partit ni organització social compromesos amb la República. No donaré cap motiu de satisfacció a l’adversari o l’enemic. A tots els qui s’han compromès fins al moll de l’os, agraïment etern.

Dit això, haig de confessar que (com molts altres ciutadans) he quedat perplex amb l’ajornament de l’acte d’investidura d’avui. Espero, i desitjo fermament, que qui ho hagi decidit tingui clar què ens hi juguem i que ens sàpiga explicar degudament el com i els perquès. Sigui qui sigui, no pot reincidir en la gran equivocació que algú va cometre fa tres mesos, quan ens va convocar al passeig Lluís Companys per a enviar-nos, tot seguit, novament a casa, sense explicacions ni raonaments de cap mena. Talment com si tots fóssim criatures que no poden entendre les raons dels grans o, en aquest cas, dels qui ens governen. Cras error.

Només em centraré en un punt que, com que és motiu de preocupació general i comuna, crec que és bo d’emfasitzar: el dels presos polítics.

A hores d’ara crec que ja ningú no dubta que els presos són, en realitat, els ostatges de l’estat espanyol. Tots els experts nacionals i internacionals que hi han aprofundit saben que el govern espanyol (i els seus tribunals) han imposat una interpretació espúria de la llei; s’han inventat un nou codi penal per a l’ocasió; han inventat fets mai ocorreguts; han negat evidències; han vulnerat les normes de la seva constitució, de la llei orgànica del poder judicial i de les normes processals, per tal d’assegurar (entre més coses) l’empresonament arbitrari dels nostres Oriol, Joaquim i Jordis, tot fent miques els principis més elementals de seguretat jurídica, drets fonamentals, la separació de poders i –en definitiva– les regles de l’estat de dret i la democràcia i tot.

En aquest context (que podríem ampliar a bastament, i que hauria d’avergonyir els defensors a ultrança –o també pusil·lànimes– de la monarquia espanyola, teòricament constitucional i parlamentària), els ‘nostres presos’ no són sinó persones ‘segrestades’ per l’estat espanyol (si utilitzem una de les entrades per al mot ‘ostatge’ que incorpora el Diccionari de la Llengua Catalana, del IEC). Ostatges que, en cap conflicte polític o de guerra, mai no són alliberats perquè els qui els reté els conserva, bé com a penyora per al compliment d’un pacte, bé com a amenaça directa per a mirar d’apaivagar la contestació.

L’estat espanyol té, avui, dues vies per a mantenir-los en el seu poder. Una, mitjançant la perpetuació (fins al límit legal) de la presó preventiva. Que, per aquells que no ho sàpiguen, és de dos anys, ampliables a dos anys més a petició de la fiscalia i criteri del tribunal. L’altra és la d’avançar el judici i condemnar-los tan aviat com es pugui per a mantenir-los ‘degudament’ empresonats molt més enllà del límit de la presó preventiva i mentre no es revoqui una hipotètica (o segura?) sentència condemnatòria. Aquest és el terreny de joc. L’escenari és lamentable.

Doncs bé, l’única manera perquè el ‘segrestador’ perdi interès en l’ostatge és que aquest deixi de donar-li rèdits o de crear-li expectatives. Només quan deixa de servir-li o d’interessar-li està disposat a alliberar-lo. Només quan la retenció esdevé inefectiva perd tot l’interès. Encara més, li causa molèsties, enrenou i perjudicis.

Durant tot el llarg procés –democràtic i completament pacífic– que ens ha dut fins aquí, hem sentit moltes vegades una dita: ‘No hi haurà prou presons per a tancar-nos a tots.’ La idea era clara. Quan en caigués un, sempre n’hi hauria un altre. Es tractava de fer una cursa de relleus per demostrar a l’estat espanyol que això no era un enfrontament entre polítics de l’una banda i de l’altra, sinó la col·lisió amb tot un poble unit i dempeus, malgrat les amenaces, la repressió i la voluntat d’aniquilament.

Doncs bé, si volem els nostres presos polítics a casa, no ens queda cap més remei que continuar dempeus i disposats. Els hem de fer ‘inútils’ per als interessos de l’estat. Hem de demostrar-li que darrere de cada empresonat hi ha una altra persona disposada a agafar el relleu. Els hem de demostrar que el 155 no mana. Els hem de demostrar que som els electors qui tenim l’última paraula amb el nostre vot democràtic. Que el Parlament de Catalunya és sobirà. Que la mesa del parlament és l’única legitimada per a interpretar el reglament. En definitiva, que Catalunya vol una república democràtica, justa i socialment avançada. Perquè si tot això no ho fem, l’estat espanyol els mantindrà a les seves mans ad infinitum, fins que els tribunals internacionals no apliquin el dret tal com s’entén en una veritable democràcia.

Posposar, doncs, les accions d’enfrontament cívic, democràtic i no violent a què estem ineludiblement abocats com a societat, pot retardar –entre més coses importants– la recuperació i l’alliberament dels ostatges. Espero que tots ho tinguem en compte. I caldria que els qui hagin decidit d’ajornar el ple d’avui ens sàpiguen explicar què hi guanyem i què en podem esperar. Som adults i podem avaluar els pros i contres de qualsevol estratègia per decidir lliurement, i responsablement, allò que més convingui. Hi estem disposats. Però cal que algú prengui la responsabilitat d’explicar-ho.