Construïda amb els diners dels emigrants, aquesta ciutat mexicana ara tem les deportacions de Trump

The Washington Post · Mary Beth Sheridan

Francisco Villa, Mèxic. Aquests darrers trenta anys, aquest poble del centre de Mèxic s’ha anat buidant a poc a poc, i prop de la meitat dels seus tres mil habitants s’ha traslladat als Estats Units. En la direcció contrària han viatjat les remeses de diners que, amb el pas dels anys, han transformat radicalment l’aspecte d’aquesta petita comunitat.

Els diners dels emigrants han ajudat, per exemple, a construir la primera escola secundària del poble i a pavimentar-ne els carrers, originalment de terra. “Els nens no tenien ni idea de com era aquest poble no fa tants anys”, recorda Rubén Chávez, un d’aquests emigrants.

Ara, la por amara un poble a què les remeses han lligat, durant dècades, als Estats Units. El president electe, Donald Trump, ha promès d’executar “la campanya de deportacions més gran de la història dels Estats Units” i expulsar del país els més d’onze milions de persones que hi viuen il·legalment. Gairebé la meitat d’aquests onze milions de persones és mexicana.

Chávez mira al seu voltant i veu els homes amb qui va créixer de jove, ara treballadors endurits que han tornat dels Estats Units per passar-hi les vacances. Molts d’aquests homes viuen legalment als Estats Units, però els seus veïns i cosins no. “Què farem?”, es demana. “Com podem plantar-hi cara, com a comunitat?”

Les restriccions a la immigració han estat un dels pilars de la campanya electoral de Trump. El president electe va repetir sovint en campanya que la frontera sud del país era fora de control, una afirmació amb què molts nord-americans concorden: al capdavall, la xifra d’immigrants il·legals que passen la frontera s’han disparat a nivells rècord durant la presidència de Joe Biden, amb una mitjana anual de dos milions durant els tres primers anys de mandat. Fins i tot les grans ciutats de prop de la frontera sud dels Estats Units han acabat desbordades per l’arribada d’immigrants.

Després de dècades d’emigració, els immigrants mexicans i centre-americans no tan sols s’han convertit en fonamentals per a sectors de l’economia nord-americana com ara l’agricultura o la construcció: també s’han convertit en un motor de desenvolupament i una xarxa de seguretat econòmica per als seus pobles d’origen.

Ara, els mexicans temen que la campanya de deportacions en massa als Estats Units ho capgiri tot. El govern mexicà ja ha construït i condicionat vint-i-cinc grans albergs a la frontera per a acollir els deportats, i ha contractat centenars d’advocats nord-americans per representar tots aquells que vulguin recórrer legalment contra l’expulsió. Ciutat de Mèxic fins i tot ha creat una aplicació proveïda amb un “botó d’alerta” que els emigrants poden prémer per avisar el consolat mexicà més pròxim que són a punt de ser deportats dels Estats Units.

“No parlem de res més”, explica Elizabeth Villafuerte, de cinquanta-un anys, que regenta una parada de fruita a la plaça del poble. Mentre escampa xili en pols en gots de plàstic plens de síndria, meló, cantalup, i jícama, Villafuerte es compadeix amb la seva cosina, Laura Alegría, dels seus familiars que viuen il·legalment a l’estat d’Oregon.

Dos dels germans d’Alegría fa més de trenta anys que se’n van anar de casa. Així i tot, tots dos han continuat enviant efectiu amb regularitat a la seva mare soltera, de quatre fills. Li han pagat de tot: de les parets de blocs de formigó de casa seva a l’amputació de la cama del seu pare. “Si no podem comptar-hi, la vida ací pot ser molt cruel”, explica.

Mèxic, superpotència de les remeses

Trump sol referir-se als immigrants que entren il·legalment als Estats Units com a criminals. A Mèxic, la visió generalitzada d’aquests emigrants és decididament diferent. “Veritables herois que estimen el seu país!”, escrigué la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum, en una publicació a X al novembre per celebrar l’establiment d’un nou rècord de remeses.

Chávez, de seixanta-dos anys, és un exemple de la importància de l’emigració en l’ascensor social mexicà. Va créixer a Francisco Villa, en una casa de dues habitacions amb goteres al sostre en què havia de compartir llit amb cinc germans. Va estudiar a la universitat de Morelia, la capital de l’estat de Michoacán, però aviat va adonar-se que l’única opció que tenia de prosperar era passar la frontera i treballar de temporer a Califòrnia.

Avui dia, Chávez és ciutadà nord-americà i propietari d’un negoci de jardineria als suburbis de Chicago que dóna feina a catorze treballadors, incloent-hi els seus tres fills, nascuts als Estats Units. Quan torna a Francisco Villa, Chávez dorm en una casa amb vuit dormitoris, una escala de caragol i una xemeneia amb una imatge emmarcada de la Mare de Déu de Guadalupe.

Els emigrants com Chávez no tan sols han construït cases per a les seves famílies: també han reunit prou diners per a transformar visiblement les comunitats en què van créixer. Caminant pel poble, Chávez assenyala la petita escola de secundària de maó vermell que va inaugurar-se el 2008, amb el suport d’emigrants als Estats Units. En el moment de la inauguració, el centre tenia quaranta-dos alumnes. Ara en té dos-cents quaranta-sis, per la qual cosa s’ha hagut de traslladar a una gran estructura moderna erigida en un terreny comprat i donat al poble per emigrants. Les remeses també han ajudat a construir una nova sala de reunions i una nova rectoria a l’església.

“Tot això és gràcies als diners que vénen de l’altra banda”, diu.

Amb el pas del temps, el degoteig de remeses dels emigrants ha esdevingut un veritable torrent. Mèxic va ingressar uns seixanta-tres mil milions de dòlars en concepte de remeses l’any 2023, més diners que no originaren el sector turístic o les exportacions de petroli. El país ha superat fa poc la Xina i s’ha convertit en el segon receptor de remeses al món, tan sols per darrere de l’Índia.

Els països de l’Amèrica Central reben menys diners dels emigrants que no Mèxic, però en depenen encara més. A Guatemala, Hondures, El Salvador i Nicaragua, les remeses representaren entre un 20% i el 30% dels ingressos nacionals l’any 2023, segons dades del Banc Interamericà de Desenvolupament. A diferència de Mèxic, que disposa d’un sector industrial potent, aquests països “no tenen una estratègia alternativa de creixement econòmic”, segons que explica Manuel Orozco, director del programa de migració i remeses del centre d’estudis Diàleg Interamericà.

No és clar fins a quin punt Trump podrà aturar aquest flux de diners. El president electe també va prometre d’expulsar milions d’immigrants durant seu primer mandat, però va acabar expulsant-ne menys que no el seu predecessor, Barack Obama. Aquest fet tranquil·litza lleugerament els funcionaris del govern mexicà, que confien que la història es tornarà a repetir aquesta legislatura.

El president electe dels Estats Units, sigui com sigui, toparà amb tota mena de dificultats –legals i logístiques– si efectivament prova de deportar milions d’immigrants en massa. Per començar, els Estats Units no tenen prou centres per a detenir tots aquests immigrants, ni tampoc prou agents per a dur a terme milions de deportacions a curt termini o mitjà. També hi ha la dificultat afegida que alguns països, com ara Veneçuela i Nicaragua, solen negar l’entrada al país als deportats dels Estats Units, encara que legalment siguin ciutadans seus.

Sense excepcions

Tot i això, el govern de Trump ja ha començat a fer plans per a augmentar dràsticament les deportacions. Tom Homan, el “tsar fronterer” del nou executiu, va explicar a The Washington Post el mes passat que Washington no eximiria de ser deportats els immigrants il·legals amb fills que sí que disposaven de la ciutadania nord-americana (a qualsevol persona que neixi als Estats Units se li concedeix la ciutadania de manera automàtica, amb independència de l’estatus legal dels seus pares).

“Aquest és el quid de la qüestió: tu sabies que eres al país il·legalment i, així i tot, vas triar tenir fills i posar la teva família en aquesta situació”, etzibà Homan.

A Francisco Villa, Laura Alegría es preocupa per la filla gran de la seva germana, que té discapacitat intel·lectual i que –a diferència de la seva mare– és ciutadana nord-americana. Qui la cuidarà si en deporten la mare indocumentada al seu país d’origen?

Gustavo Almanza, de setanta-vuit anys, es preocupa pel seu nét, ara estudiant a l’estat Illinois. El jove, aleshores un infant, va travessar la frontera ara fa dinou anys en braços de la seva mare. “Què se’n farà si el deporten?”, es demana.

La immigració il·legal ja no és l’única opció que tenen els joves mexicans. Una alternativa per a treballar legalment als Estats Units són els programes de visat per a treballadors temporals al país, l’abast dels quals s’ha expandit aquests darrers anys. Ramón Vera, de trenta-sis anys, passa nou mesos l’any treballant de jardiner a prop de Chicago; la resta els passa amb la seva dona i els seus tres fills a Francisco Villa.

Els diners que ha guanyat treballant a Chicago li han permès de reformar-se la casa, comprar-se un cotxe i pagar la matrícula de la universitat a la seva filla de disset anys.

Trump no ha anunciat retallades al programa de visats de treball temporal, més conegut com a H-2. Tanmateix, a Francisco Villa ningú no sap que passarà quan Trump assumeixi el càrrec, a final de mes.

“Hi ha molta angoixa”, explica Vera. “Qui sap com governarà aquest nou president?”, es demana.

Dalia Martínez, de Morelia estant, i Valentina Muñoz Castillo, de Ciutat de Mèxic estant, han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb