30.11.2024 - 21:40
Les dues famílies ens vam trobar a l’andana del tren, i vinga riure. Nosaltres, blanquets, rossets, d’ulls blaus. Ells, morenets, de pell fosca, i ulls negres com la nit. Abraçada de rigor (portem la canalla a la mateixa escola bressol) i broma de rigor: què diuen els blanquets, em diu el pare. I vosaltres, morenets?, responc rient. Mentre les dones se saluden, silenci tens de la resta de vianants, que no entenien la broma del color de pell, fins que van veure que érem coneguts. Els coneguts, sí, quina gran relació poden no ser. Gent que veus setmanalment, però amb qui la confiança no fa fàstic. Gent amb prou distància per a obligar-nos a ser educats, i davant qui ens esforcem a posar bona cara. No els plorarem, a aquests, i sort n’hi ha. Mentre el tren arribava el quart d’hora tard de rigor, ens vam posar al dia sota el Torreneules enfarinat, i ell em va explicar que optava a portar la cantina del bar de l’estació de Renfe, i jo, recordant els plats que cuinava a Ripoll, pensava, tant de bo li caigui a ell. I no només pels plats que cuina, sinó pel català que parla.
Un catalano-marroquí més que parla català, penso. I un punt més per a donar-li la cantina.
Un més, de fet, d’una llarga llista de catalanoparlants marroquins que em són coneguts, o quasi. La penso: tinc la F, mare d’un amic del fill gran, que parla un català impecable, filòloga d’àrab com és. Ella, i el seu germà, que treballa a Núria, i tota la seva família, començant per l’avi, i la seva boina calada. Penso en l’A, que treballa a la residència, que té un accent de Girona brutal. Penso en un dels jugadors de la UE Ripoll, l’An, que explicava com acompanyava la mare al metge, al banc, o a l’escola fent-li de traductor del català. Ahir parlava amb la mare. “I anem dos a un”, em va dir. Penso en un dels repartidors d’Amazon, que també és marroquí, i el català que gasta de Vic. Penso en el meu amic de l’ànima, mestre a la Plana, i la seva frase: “De vint-i-cinc alumnes, vint-i-tres marroquins. I de moment, el català, el parlen tots. Els darrers anys em fan patir, també t’ho diré.”
Amics, família, tota, coneguts, la xifra de marroquins amb qui ens parlem català aquí dalt, al Ripollès, és exactament aquesta: tots. No me’n falla ni un. No sé si puc dir el mateix d’uns altres col·lectius, nascuts al país inclosos. I tampoc sé si podria dir el mateix si visqués més avall del pont de la Cabreta. Els africans i el seu do de llengües sempre m’han fet enveja. En parlen més, i millor que jo. Els europeus som gent de tres, quatre, idiomes. Els africans ens doblen, diria.
Un cop has pres la decisió de considerar català qui el parla (i qui no el parla, no) la vida és molt més rica, lògica i planera. Tanco els ulls, i la meva gent, i el meu país, és un anunci de Benetton amb mil cares, mil pells i mil religions. Si ens diem bon dia, tots hi cabem, a casa, tu. I alabat sia Déu, i aquí pau, i després glòria.
És català qui parla català. Punt. I no li cal res més (que resi, blasfemi, vesteixi o es despulli com vulgui). Ara, si no el parla, però, no és català. Senyal que no li interessa, tu. Perquè… com us ho feu, la resta? Com distingiu el català del no català? Per naixement, per religió, per veïnatge, per pell, per sang, per no res, que no cal tot això? No ho sé. Ho trobo complicat, això vostre, i poc pràctic, tu. Això meu, trobo, és fàcil, entenedor i obert a tothom.
