Els meus 40 anys amb Catalunya Ràdio

La ràdio és un mitjà que sempre ha estat molt present a la meva vida. De fet, és l’únic “electrodomèstic” que hi havia a casa quan vaig néixer. Ni rentadora, ni nevera, ni telèfon… l’únic aparell amb endoll que recordo, tret d’algun llum, és la ràdio. I per mi aquella caixa d’on sortien veus tenia un cert misteri. Un dia –devia tenir cinc anys– li vaig demanar a la meva mare que, si trèiem la tapa, veuríem la gent que parlava. Ella em va dir que no, però que si tinguéssim televisor, sí. Jo vaig pensar: però què diu? Jo veia la meva mare com una somiatruites i això de què parlava em semblava més esotèric encara que les veus que sortien de la ràdio.

Per aquella època (primers seixanta) a Masquefa hi havia una ràdio local que va posar en marxa el Jaume Mas, un forner entusiasta de l’electrònica, la cultura i la comunicació. La meva mare hi col·laborava i també altres joves. Quan vaig fer el programa Masquefines, la Montserrat Martínez em va explicar que ella hi tenia una mena de consultori com el de l’Elena Francis, suposo. Recordo poca cosa d’aquella experiència i l’únic que m’interessava era quan posaven el “Di, papá” de José Guardiola. Pel que fa a la ràdio convencional amb els partes i tot allò, només recordo els contes de Tambor i poca cosa més. A casa no se sentia l’Elena Francis. Al cap dels anys vaig conèixer la Maruja Fernández, una de les veus de la Francis i, quan explicava coses d’aquell programa a mi tot em venia de nou. També recordo vagament el que ara sé que era Soler Serrano parlant de les riuades de Terrassa. De més gran potser havia sentit Luís del Olmo, El loco de la colina, algun programa de RN3… En fi, coses així.

Aquest desordre radiofònic es va anar perpetuant fins que va aparèixer una emissora que ja escoltaria amb regularitat encara que hi vaig anar a parar per casualitat. Crec que érem molts els que escoltàvem El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico sense saber ben bé què era Catalunya Ràdio. Els seus orígens, doncs, per mi són una mena de nebulosa. Una emissora que potser escoltava més (o menys) del que em penso. Fins i tot la primera vegada que m’hi van entrevistar –el 1986 a propòsit del meu primer llibre Les llengües d’Àfrica– jo no tenia una idea molt clara de qui era Josep Cuní. Vaig coincidir a l’estudi amb Miquel Roca i Junyent (no, no som parents, encara que els nostres respectius ancestres Junyent eren de Piera). El govern de Madrid havia decidit suprimir la festivitat de Sant Esteve i el senyor Roca va ser contundent: “Sant Esteve és festa.”

Després va venir L’orquestra i jo vaig conèixer en Ramon Barnils, que va venir a fer la presentació del meu segon llibre, Les llengües del món, a Masquefa. Amb ell vaig anar unes quantes vegades a Postres de Músic, amb Josep Maria Solé i Sabaté, i també al Xec en blanc, de Fina Brunet. Amb en Ramon Barnils parlàvem molt de ràdio i em va ajudar a entendre moltes estratègies comunicatives, la naturalesa addictiva d’aquest mitjà i molts dels components d’això que s’anomena la “màgia” de la ràdio. De fet, no era un teòric, però sabia extreure els coneixements de la pràctica i ell mateix havia après molt de Jordi Vendrell.

La primera col·laboració en un programa de Catalunya Ràdio la vaig fer la temporada 1997-98 a El suplement de Xavier Solà, un gran radiofonista en paraules del mateix Barnils. En aquella col·laboració fèiem “La gimcana de les llengües”, un concurs que havíem ideat per a la Carpeta de la Diversitat Lingüística del GELA i que a la ràdio va tenir molta participació. Això em va fer veure que les qüestions lingüístiques més enllà de la normativa podien interessar tothom i pocs anys després, el 2001, amb motiu de l’Any Europeu de les Llengües, vam fer l’experiment a Masquefa. Un concurs també radiofònic amb preguntes per a diferents grups d’edat en què les escoles van tenir molt protagonisme però també els adults. Aquell any viure a Masquefa va ser molt divertit. Anaves a comprar el pa i et trobaves a la gent discutint sobre quantes llengües es parlen al món, o on es parla el maori, o quin és l’origen de la paraula tobogan. “La gimcana de les llengües” es va convertir, d’aleshores ençà, en un concurs que es feia arreu, recordo una edició a Santiago de Compostel·la en què col·laboraven els bars del casc antic, alguna altra al País Basc i fins i tot s’havia fet en llocs de França, Suïssa i les Seychelles.

L’Hospitalet és on s’ha fet més anys i Osona on ha tingut més participació. El cas és que Catalunya Ràdio ens va donar l’oportunitat de promoure el coneixement de la diversitat lingüística, un tema que aleshores era prou desconegut a casa nostra.

Després d’aquella col·laboració i durant bastant temps només vaig anar a Diagonal 614 per alguna entrevista. A banda i banda de Joan Bosch, L’aparador de Neus Bonet, La nit dels ignorants, amb Xavier Solà, El matí de Catalunya Ràdio de Mònica Terribas, Solidaris, amb Rita Marzoa i Albert Segura, un programa especial d’Eduard Boet, L’hora de les bruixes, de Santi Carreras, i segurament me’n deixo algun. També Ricard Ustrell em va entrevistar diverses vegades a El suplement i, arran d’això, em va proposar col·laborar al programa a la secció “Els sofistes”. Aquesta secció la coordinava Ricard Llenas i hi vaig fer parella amb Arnau González Vilalta i ens alternàvem amb Llúcia Ramis i Maiol Roger, Iolanda Batallé i Francesc Orteu, i també Roc Casagran i Ester Pujol. Allà, hi podíem discutir coses com l’ús de les noves tecnologies a l’ensenyament, la conveniència d’abandonar la Unió Europea, o la supressió del canvi horari. Com que havies de defensar la posició que et tocava i no la teva pròpia, em vaig acostumar a elaborar sil·logismes per poder desenvolupar els arguments, una pràctica que em va ser molt útil quan vaig haver de fer classes de semiòtica.

L’estiu del 2021, Albert Segura em va proposar fer una secció de llengua a El matí de Catalunya Ràdio a l’estiu i, a partir d’aquí, vaig començar a col·laborar setmanalment al programa amb Laura Rosel, en aquest cas, coordinada per Marta Vives. Inesperadament, aquesta col·laboració m’ha ofert la possibilitat de treure la tapa. La gent que m’atura pel carrer, els alumnes que em comenten que els seus pares o els seus avis m’escolten, els cambrers del restaurant o els treballadors de la gasolinera i, molt especialment, el públic que sovint és a l’estudi, tanta gent que em comenta amb naturalitat els noms dels seus fills o néts, els noms dels seus carrers. Gent que em demana si el nom del seu carrer és un abstracte o gent que em demana que els torni a explicar els sistemes numerals quinaris. Una mica és com tornar a la Masquefa de “La gimcana de les llengües”, però, sobretot, és respondre al meu jo del 1960. I sí, si es treu la tapa, es pot veure la gent que parla. El secret és que són els que hi ha a dins els que ho han de fer. Per molts anys, Catalunya Ràdio.