La metròpolis danyada de Maïs

Maïs (Barcelona, 1959): escultora, pintora i gravadora de dilatada trajectòria que hem de conèixer i reconèixer més, així ho crec i ho escric. Ara acaba d’instal·lar al parc Central d’Andorra la Vella una obra de tres metres d’alçària, Metròpolis: una escultura en ferro trenada de reixes i escales que s’enlairen i també s’aboquen cap a terra. Imponent per les mides, subtil per les formes, l’escultura de reixes recorda, irada i punyent, els setanta-cinc anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’any 1948.

Irònica i rabiüda, em fa pensar, pel títol, en una ciutat universal que contravé i desautoritza aquella categoria, els drets humans, tan grapejada i potinejada al llarg d’aquestes set dècades i mitja, avui no sabria dir si més que mai en el planeta que abans era blau, el nostre: els drets humans són un tòpic, un clixé, un lloc comú fet servir sense gaires manies a tort i a dret, i qui en recorda el sentit prou pena té per ser escoltat. Em porta també, aquesta Metròpolis maïsiana, a una mena de paràbola de la pel·lícula del mateix títol de Fritz Lang i Thea von Harbour de fa gairebé un segle, la metròpolis robotitzada, endimoniada, premonitòria del que podria arribar a ser el nazisme que ja s’enlairava a Alemanya. És el preludi de l’exposició que ara presenta a Andorra, en sala de l’ambaixada espanyola. Una escultura de bellesa austera, com correspon a tantes ombres d’ara mateix.

Fa temps que conec la Maïs i la valoro en totes les vessants artístiques que practica, de la mateixa manera que ho fa com a persona. No hi ha caselles ni etiquetes que valguin. Va començar fent esmalt, i el foc de l’esmalt la va conduir al foc del ferro. L’energia que necessita la forja l’ha forjada a ella, o potser és a la inversa. És una simbiosi, ella i el ferro, que he anat seguint al seu taller vora Santa Maria del Mar. Hi fa de tot, amb el ferro. Cases, reixes, finestres, escales cap al foc i en davallada, barquetes que s’aguanten en una foto tractada com una pintura que la retrata com un fons marí, a ella, l’artista.

Va sumant i sumant materials, no en té prou amb el ferro i el coure. Ara mateix les blondes i randes extretes dels calaixos de la mare quan es va morir. Els menuts mocadorets de tela i ganxet emmarcats en sèrie sobre un fons blavós ara es diuen Llàgrimes, o L’olla dels pobres o Desconsol. Els fils de cosir i els seus colors s’encasten en una pintura, Així em volien ells…, i una de les seves capses més recents, d’enguany, és un Sortilegi. Dins el marc dels drets humans, ofereix una visió més dels seus temes i estendards: la condició humana, la condició ben en particular de les dones, el patiment del món.

Ha hagut de restaurar el seu Sagrari, una de les seves cases sense portes ni finestres, de ferro i fusta, travessada de claus de coure, una obra que li van robar aquest mes d’octubre al magatzem de Terrassa en què tenia embalades les obres d’aquesta expo. La va retrobar en el descampat de darrere: però estava la casa sense el coure, l’únic que interessava als lladres… Així que a l’exposició hi ha la peça, restaurada, però com la van deixar els lladres i una imatge de com era abans: “Ho trobo simbòlic: t’han robat el coure, però així t’han tret tots els claus…” I aquí el tenim, el seu sagrari, una paraula que sempre em remet a la infància, quan al poble s’anava passant el sagrari de casa en casa ja no recordo durant quines ocasions. M’hi retrobo, hi reconec tantes infanteses travessades de claus. Maïs excel·leix a l’hora alquímica de convertir les podridures domèstiques de l’experiència en l’or, discret i penetrant, que no fos dit que busca cap lluentor, l’or de l’obra d’art.

En la petja de l’escultora Louise Bourgeois (1911-2010), que va ser reconeguda tan i tan tard, amb la sort de veure-ho a còpia de no morir-se i anar fent anys, i així va veure, per exemple, com una de les seves aranyes, de títol, Mare, de gairebé nou metres d’alçària, s’instal·lava al parc del Guggenheim de Bilbao, l’obra de Maïs creix i creix.