28.01.2020 - 21:50
Tretze anys, sis mesos i vint-i-tres dies després de l’accident de metro del 3 de juliol de 2006, data gravada a sang en la ment de tots els valencians, la jutgessa ha llegit la sentència.
Quatre dels vuit ex-directius que estaven processats han acceptat la seva culpabilitat: l’ex-cap de la línia 1 de FGV, Sebastià Argente; l’ex-responsable d’Auditoria per a la Seguretat i Circulació, Juan José Gimeno; l’ex-director adjunt d’Explotació, Vicente Contreras; i l’ex-director tècnic, Francisco García, assumeixen la seva responsabilitat per les deficiències d’infrastructures, material mòbil, manca de control per a la velocitat i inexistència de balises. Tot plegat assumeixen que hi va haver imprudència temerària amb resultat de morts i ferits. A cadascun d’ells l’han condemnat a un any i deu mesos de presó per un delicte contra els drets dels treballadors, 43 delictes d’homicidi per imprudència greu professional i 37 delictes de lesions per imprudència greu professional. Per tot això han arribat a un pacte d’una pena rebaixada acceptant només 22 mesos de presó, presó que no trepitjaran mai. Cap responsable polític, cap dimissió.
Recordem que l’accident es va arxivar tres vegades perquè la jutgessa instructora considerava que l’únic culpable era el maquinista, que va morir en l’accident. Va haver-hi dues comissions d’investigació: la primera només va durar quatre dies, fet que la va convertir en la més curta de la història de la Generalitat Valenciana; els directius de Ferrocarrils hi van acudir alliçonats per una consultora, la paraula prohibida era: balisa. La conclusió ja estava preescrita: l’accident era inevitable i la culpa era del maquinista a causa de l’excés de velocitat. La caixa negra, la va esborrar un directiu de Ferrocarrils la mateixa nit de l’accident. A la segona comissió d’investigació tot un seguit de tècnics van poder corroborar que una balisa podria haver evitat l’accident.
Ningú no va assumir responsabilitats. No va dimitir ni la gerent de FGV, ni el conseller, ni cap directiu de Ferrocarrils de la Generalitat, en considerar que la culpa era de la velocitat. Francisco Camps va demanar perdó públicament per les contínues avaries que es van produir al metro de València durant els mesos següents; però mai no va demanar un perdó institucional a les víctimes perquè un servei públic els va fallar i 43 persones van morir per agafar un tren. El president de la Generalitat tampoc va rebre mai l’Associació de Víctimes de l’Accident de Metro 3J, que va ser ignorada i menyspreada per les institucions, pels tribunals i per la radiotelevisió pública autonòmica durant l’etapa del PP. Fins que, el 2015, el parlament valencià va decidir tornar a obrir la investigació i l’Audiència de València va ordenar a la jutgessa reprendre la causa.
43 morts i 47 ferits, penes que duem a la memòria. Ara finalment els familiars i les víctimes podran descansar, tancar les ferides. La seva tenacitat i la seva lluita han arribat a la fi, gràcies a aquest pacte on han demostrat la seva generositat. No és un pacte just, no és una sentència justa, però a ells els reconforta el reconeixement de la culpabilitat.
La lluita dels familiars i de les víctimes ha estat un exemple per a tots nosaltres, però una altra vegada a la societat valenciana ens alimenten les molles i no el pa sencer. Ara és l’hora dels polítics, que hauran d’acabar la feina. La culpabilitat ja ha estat dirimida, ara és l’hora de les responsabilitats polítiques i les inhabilitacions.
