16.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 17.06.2019 - 07:33
Una de les característiques del règim polític espanyol és l’enorme poder que atorga als partits polítics. El postfranquisme es va dibuixar com un pacte entre partits i, per evitar-se problemes, es va crear una estructura que n’enforteix el poder, concretament el de direccions i aparells. Es tractava i es tracta de propiciar els pactes de despatxos i de restringir la participació democràtica de la ciutadania. N’hi ha cinc que es reuneixen, pacten què cal fer i endavant. Així es deixa poc marge a cap sorpresa.
És per això que les eleccions municipals tenen el format que tenen. En llistes tancades de partit. Això malgrat la contradicció evident que significa que els partits s’omplin la boca dient que a les eleccions locals importa el candidat i que alhora, en canvi, posen el candidat en una posició d’elecció inabastable per al ciutadà.
Aquestes eleccions i la constitució dels ajuntaments el cap de setmana han posat particularment en relleu el defecte d’aquest sistema i han originat una irritació realment intensa. Al Principat hi ha molta gent que es pensa que el desgavell de pactes no fets entre independentistes és un reflex de la divisió del moviment. Però és molt més que això i no s’explica per això i prou. Per comprovar-ho només cal veure el País Valencià: ací els partits del Botànic van amenaçar qualsevol força local que pactàs un ajuntament fora del tripartit PSOE-Compromís-Podem. Però això no ha evitat situacions com les de Sueca, on ha guanyat Compromís però el PSOE ha pactat amb la dreta; Muro, on Esquerra Unida ha estat votada pel PP i Ciutadans, també contra Compromís; o Vilallonga, on Compromís ha pactat amb el PP.
És evident que en unes eleccions municipals hi ha en joc factors molt diversos que van molt més enllà de la ideologia. Factors personals, sobretot. I per això a la majoria de països del nostre entorn la figura del batlle és d’elecció directa, bé pel sistema de doble urna (triar d’una banda els regidors i d’una altra el batlle) o pel de doble volta (si cap candidat no aconsegueix el 50% dels vots a la primera volta, en fan una altra en què els ciutadans trien entre els dos que han obtingut la primera posició). En alguns casos el sistema és fins i tot tan minuciós com al Regne Unit, per exemple, on es permet d’emetre dos vots a la batllia, als dos candidats preferits, per tenir una visió més precisa de les preferències de la població. A molts països, a Itàlia per exemple, es pot votar la llista d’un partit per als regidors i un batlle d’un partit diferent de manera simultània.
Les regles electorals sempre són complexes, això és evident. Però em sembla molt clar que el sistema electoral de les municipals reclama un canvi urgent. Pensem, per exemple, què ha passat a Barcelona. Si hi hagués hagut una segona volta directa entre Colau i Maragall, molt probablement l’hauria guanyada Colau gràcies al suport multitudinari de la dreta contra el candidat independentista. El resultat, doncs, hauria estat igual que amb el pacte de despatx, però ens hauríem estalviat tots, ella també, aquest regust tan agre que ens ha deixat a la boca això que ha passat i que comentava a l’editorial d’ahir. Perquè, malgrat tot, no és igual arribar a la batllia pel vot popular –encara que siga evident que et voten els del PP i Ciutadans– que per un pacte de despatxos amb Ciutadans. La conseqüència final pot ser la mateixa, però el resultat no: la sensació d’engany avui és generalitzada, però crec que no ho seria si haguéssem pogut deixar la decisió final als votants. Directament.
