25.08.2016 - 22:00
Convergència Democràtica de Catalunya no ha desaparegut, per molt que les seves despulles es disfressin de Partit Demòcrata Català. L’esperit de CDC ha passat de pantalla. La seva aura ha entrat en fase Big Bang. Purple rain. Pluja d’estrelles. Diguem-ho clar. L’ànima convergent ha fet metàstasi. Ja és per tot. Ha germinat als cervells de tots, o gairebé tots, els qui pretenen portar-nos a una vida i un món millor. Ja afecta seriosament certs òrgans d’ERC i de la CUP.
D’ençà que el pal de paller s’ha podrit de corrupció i misèria política, han optat per la palla sideral: la independència, la llibertat, un país nou, que diuen. Potser volen totes les claus de la caixa i tots els ressorts de l’administració de Justícia per adjudicar-se la impunitat perpètua, mentre els seus artefactes de poder: la Generalitat, l’ANC, Òmnium i els seus mitjans de comunicació, ens obliguen a entonar el Virolai: ‘Il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al cel!’
El dia que el nostre petit rei, l’emperador Pu-yi , va estossegar públicament el seu delicte, els més fidels d’entre els seus cortesans van mirar cap una altra banda. Ja ho feien des que va esclatar l’escàndol del príncep espavilat de les ITV. Recordeu aquella foto dels Reservoir Dogs? Tota la cúpula dels Pastorets marcant paquet al voltant del fill corrupte. Sí, sí, tots els Rull, Turull, Buturull i Aldarull de la vida, anaven a cops de colze per sortir a la foto. Les joves promeses titella del gran guinyol convergent en posat arrogant.
En la intimitat, en la clandestinitat, alguns es preguntaven: Havia estat tot plegat una gran estafa? Noooooo! Evidentment, que no. Mentir és pecat. Tants anys de poder no es podien llençar per la borda. Tants anys de poder i de mestratge moral han deixat una empremta inesborrable en les ments dels catalans. Al marge dels delictes, als quals la lentitud de la justícia i el pas del temps concediran la tan nostrada impunitat, quedarà, per a l’eternitat, el seu mestratge moral, ideològic i cultural. Això queda gravat a foc en la memòria dels bons súbdits.
Totes les masoveries de les terres de l’emperador es van transformar en botiguetes de venda d’il·lusions de futur. Tots els qui havien arribat a ser algú en el franquiciat de Catalunya, tots els bufons, escrofulosos, nans i geperuts de la cort, tots els paràsits de les almoines i subvencions del gran Pu-yi, van sobrevolar el forat negre a base de remenar fum i deixar anar llast. Una de dues: o feien això o deixaven de ser. I aquí els tenim, dient-nos cada dia com hem de ser: què hem de fer, de dir, de pensar, per a ser lliures. Ells! Els qui durant dècades s’han arrapat com paparres al poder, fent del petit imperi de Pu-yi una terra disminuïda, domesticada i miop.
Per a mi, i per a molts col·legues, companys i amics, és una ironia de la història que tants deixebles morals i ideològics del gran sapastre que sempre havíem anat denunciant, i patint, s’erigeixin ara en els nostres salvadors i pretenguin imposar-nos el seu ideal de país, quan ja ni en queda.
