09.09.2020 - 10:00
|
Actualització: 09.09.2020 - 10:02
Un equip d’investigadors del Grup de Patologia Molecular Translacional del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) en col·laboració amb el CIBER de Càncer (CIBERONC) ha descrit el paper de la proteïna integrina B3 (ITGB3) en la metàstasi del càncer de mama. L’estudi, publicat a Nature Communications, mostra la importància de la integrina B3 en la captació de vesícules per part de les cèl·lules, cosa que afavoreix la formació de tumors secundaris en uns altres òrgans. Aquesta proteïna podria ser una diana terapèutica per a evitar la formació de metàstasis.
Un 90% de les morts produïdes per càncer de mama són a causa de metàstasis en uns altres òrgans, com el pulmó. Perquè aquestes metàstasis es produeixin, la comunicació entre cèl·lules tumorals i també amb les cèl·lules de l’entorn del lloc metastàtic és clau. ‘En l’actuació d’un tumor hi intervenen múltiples cèl·lules: les tumorals necessiten la complicitat de cèl·lules normals, com ara les antiinflamatòries i les estromals’, explica a VilaWeb el doctor Santiago Ramón y Cajal, cap del Grup de Patologia Molecular Translacional del VHIR, cap del Servei d’Anatomia Patològica de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i cap de grup del CIBERONC. ‘En la metàstasi no passa una cèl·lula sola a la sang, sinó que hi circulen grups de cèl·lules tumorals agrupades. Quan arriben al pulmó, per exemple, han de fer una gimcana per accedir-hi, perquè és complicadíssim. Per a fer-ho necessiten la cooperació i la complicitat de les cèl·lules del seu entorn, i nosaltres hem intentat de tallar aquesta comunicació.’
‘Això ho hem fet després de demostrar que la falta d’una proteïna, la integrina B3, s’associa al fet que no hi ha metàstasi a la zona. El següent pas era saber per què’, continua. ‘Ara hem publicat que això passa per una raó: la proteïna és important perquè les cèl·lules captin aquesta informació d’unes altres cèl·lules. Sense aquesta proteïna, hi ha una disminució de la comunicació perquè es capten menys exosomes, que són els que porten els factors per a dirigir aquesta comunicació cel·lular. Per tant, l’objectiu és neutralitzar aquesta proteïna.’
Amb l’estudi, per tant, s’ha comprovat que la integrina B3, que serveix de connexió entre l’exterior de la cèl·lula i l’interior, és necessària perquè les vesícules produïdes per l’entorn siguin captades per les cèl·lules tumorals. ‘Hem vist que quan inhibim la integrina B3 les vesícules no es poden interioritzar i, per tant, no hi ha l’estímul que afavoreix el creixement tumoral al nou òrgan per formar metàstasis’, afegeix Ramón y Cajal.
Tanmateix, el mecanisme de desenvolupament de la metàstasi no és conegut en profunditat. ‘És un dels primers estudis que descriu les vies que permeten que aquestes vesícules entrin a les cèl·lules per afavorir el creixement tumoral i el paper que té la integrina B3 en aquest procés’, explica el Dr. Stefan Hümmer, investigador del Grup de Patologia Molecular Translacional del VHIR i del CIBERONC i un dels autors del treball. Ramón y Cajal hi coincideix i assegura que fins ara el fet de tallar el mecanisme d’expansió de la metàstasi s’havia estudiat molt poc.
Aquest mecanisme d’entrada a les cèl·lules, basat en la integrina B3, s’ha pogut observar abans en molts virus herpes quan infecten cèl·lules humanes. Aquestes semblances han ajudat els investigadors a conèixer i estudiar la via d’entrada de les vesícules captades per les cèl·lules.
Cap a la cerca d’un tractament
Aquest treball és la continuació d’estudis previs en què s’ha observat que la integrina B3 augmenta en situacions de falta d’oxigen i afavoreix la migració cel·lular i les metàstasis. Després d’aquesta publicació, el grup treballa en la cerca d’inhibidors de la integrina B3, cosa que seria una possible estratègia per a evitar que les cèl·lules formessin noves colònies en uns altres òrgans, és a dir, evitar les metàstasis. Per això el Dr. Ramon y Cajal destaca: ‘Aquests inhibidors serien específics per al control de les metàstasis. Per això haurien d’administrar-se conjuntament amb més tractaments dirigits al tumor primari.’ Tot i que prefereix no establir terminis perquè la investigació del tractament encara és en una fase inicial, es mostra optimista: ‘Utilitzarem anticossos molt especials, dirigits a una regió de la proteïna que pensem que és clau. Pel cap baix. necessitaríem aproximadament un any per a poder començar a tenir resultats en animals.’
Per a evitar la metàstasi, és imprescindible una detecció precoç del tumor, perquè tractaments com aquest ja no funcionarien en cas que s’hagués estès. ‘Quan el càncer de mama es detecta en estadis inicials pot significar una supervivència del 90%. Quan hi ha metàstasis disseminades baixa al 30%. A cinc anys’, explica. Ramón y Cajal considera que en les darreres dècades ha crescut la consciència social sobre la importància de detectar precoçment aquests tumors.
Avenços en la investigació del càncer de mama
Quant als darrers avenços en la investigació del càncer en general, el doctor assenyala que on més passos endavant s’han fet darrerament és en els tractaments contra el càncer de pulmó. ‘S’identifiquen nous factors que quan es neutralitzen es pot allargar la vida del pacient’, explica. Sobre el càncer de mama, assegura que quan hi ha metàstasi el pronòstic continua essent dolent, tot i que hi ha una certa esperança en alguns tractaments. Per exemple, destaca els tractaments d’immunoteràpia amb el subgrup dels triple negatiu. ‘En un altre subgrup, el HER2, també hi ha avenços molt importants amb la combinació d’anticossos específics. Casos amb supervivències llargues i espectaculars…’, explica.
Investigacions paralitzades per la covid-19
Ramón y Cajal explica que la crisi del coronavirus també ha afectat el món de la investigació i el tractament del càncer. ‘No entenc per què s’han tancat els centres d’investigació durant quatre mesos. Només s’ha pogut fer covid, com si tota la investigació sobre càncer i la resta de malalties no fos important’, lamenta. ‘Cada dia moren a Espanya tres-centes persones de càncer. No s’acaba d’entendre…’.
El doctor explica que la pandèmia no els ha afectat només en la investigació, sinó també en el diagnòstic i, per tant, en el tractament adequat del càncer. ‘En el terreny clínic, també es diagnostiquen més tard els tumors als pacients. Es van retardar moltes cirurgies (no urgents) durant tres mesos. El fet pitjor és que durant tres mesos molts no s’han diagnosticat, perquè la gent no anava a l’hospital, no es feia endoscòpia… S’ha intentat operar com més aviat millor, però ha estat un caos.’
