La normalització de la violència masclista quotidiana és un dels grans assumptes pendents que tenim com a societat. La conscienciació sobre la violència de gènere a les institucions, els mitjans o el cinema s’ha centrat, generalment, en una violència molt visible, explícita i física, que només representa una part de l’experiència en què es pot convertir una relació de maltractament.

Això porta, sovint, a tòpics, malentesos i comentaris que jutgen les dones a partir de prejudicis. A vegades costa d’entendre, per exemple, per què la dona no deixa la seua parella o per què torna amb ell si li fa mal. Aquest fenomen s’explica molt bé amb la metàfora –mal nomenada “síndrome”– de la granota bullida.

Si s’intenta ficar una granota dins una olla amb aigua bullent, l’animal saltarà fora de seguida. Però si l’aigua és freda i, a poc a poc, s’augmenta la temperatura, la granota s’hi quedarà i morirà bullida. Aquesta al·legoria explica perfectament com funciona la violència masclista, que no comença de sobte –si fos així, qualsevol dona fugiria ràpidament–, sinó que actua de manera gradual.

Un cicle amb unes quantes fases

“El gran gruix de la violència, no és la violència més greu que es dibuixa. Moltes vegades a les dones els costa identificar el que viuen com a violència perquè han rebut una imatge molt estereotipada”, diu Gemma Altell Albaje, psicòloga feminista i codirectora de la consultora social i de gènere G360. Aquesta dificultat per a anomenar i identificar les violències té, segons l’experta, dos nivells. Per una banda, com evoluciona la relació, però per una altra com la societat avala i legitima aquestes violències, cosa que fa que no es detecten sempre amb la mateixa rapidesa.

La minimització de la violència masclista quotidiana dins la parella, com expressa Altell, recau tant en les estratègies de manipulació inicials de l’agressor com en els entorns socials de la dona que n’és víctima. “La gent pensa: ‘Si això no t’agrada, te’n vas’, i això és d’una simplicitat absoluta”, subratlla la psicòloga.

“No es parteix d’una pallissa, sinó d’una situació molt normalitzada que va creixent a poc a poc. I és per aquest ‘a poc a poc’ que costa tant d’identificar i posar-li nom”, assenyala. Aquesta intensificació de la violència no és igual en totes les parelles, però a la teoria s’explica com un cicle amb fases, o “una espiral que cada vegada va fent rodones concèntriques més petites”, exposa Altell.

La primera fase és l’acumulació de tensió, després ve l’explosió de la violència i, finalment, la lluna de mel, “quan l’home es penedeix i diu que no ho tornarà a fer”. Però ho torna a fer. El cicle torna a començar i l’espiral s’estreny i acurta fins que l’explosió de la violència és com més va més freqüent. “Hi ha menys de lluna de mel i la reacumulació de tensió també és més curta”, diu.

El començament de la relació: petites formes de control i aïllament

A la primera fase, el començament de la relació, amb l’aigua freda a l’olla, és molt més difícil identificar la violència que apareix en forma de control. El control del mòbil, dels moviments, el menyspreu de la dona, l’aïllament del seu entorn són alguns dels exemples que s’emmarquen dins l’acumulació de tensió.

Són situacions que les dones deixen passar dins la parella, a causa, en gran part, de la complexitat emocional i psicològica que implica anomenar-les “violència” quan l’entorn social en minimitza la gravetat.

“És molt probable que, parlant amb les teves amistats, alguna et digui: ‘És normal que ell estigui gelós perquè t’ha vist parlant amb aquest tipus atractiu.’ Des d’aquí, també invalidarien i et durien a naturalitzar un malestar teu, i això, diguéssim, forçaria aquesta metàfora de la granota”, relata Altell. És a dir, pot ser que l’entorn, al principi, també normalitzi, fins i tot més que la víctima, microviolències o primers senyals que no s’haurien de passar per alt.

Els casos varien segons el context. A les relacions heterosexuals adolescents, el control es manifesta, per exemple, a les xarxes socials. “El noi veu que ella s’ha fet una foto vestida d’una manera que considera que provoca; o l’ha vist a la sortida de l’institut xerrant amb un noi i creu que no ha de parlar amb nois”, descriu Altell.

“L’educació de les dones en la complaença, la importància que donem a construir una família, que la parella prevalgui per davant de tot”, són elements heretats d’una cultura patriarcal que també pesen a l’hora de prendre decisions en situacions de violència dins la parella.

La classe social és un altre condicionant. “Pot haver-hi dones que, perquè pensen que no es podran mantenir elles o les seves criatures no vulguin sortir de la relació, però hi pot haver dones de classe alta que estan en una ‘gàbia d’or’, a qui també els és molt difícil sortir perquè tenen un nivell de vida amb les seves criatures que els és difícil d’abandonar”, exemplifica.

Canviar el focus de responsabilitat sobre les violències

Les relacions són cada vegada més diverses, com també les manifestacions de la violència masclista, que són com més va més subtils. Açò, com explica la psicòloga feminista, permet una “mirada no tan estereotipada”, com la que es pot trobar, per exemple, a la segona fase del cicle de violències.

L’explosió de la violència no sempre culmina en violència física; això passa tan sols en casos extrems. “Moltes vegades pot ser psicològica, o pot ser que l’home fugi de casa, per exemple, tres dies”, destaca Altell.

Quan el cicle arriba a la tercera fase de lluna de mel, les estratègies de manipulació canvien i les formes que pren la violència són molt subtils: “De les fórmules clàssiques, com que et fa un regal, o es penedeix i s’agenolla, a, simplement, que es relaxi la situació i es redueixin temporalment els conflictes fins que torna a començar l’acumulació de tensió.”

Aquests fets retenen les dones dins l’espiral de la violència. Normalitzen actes i comportaments que els perjudiquen i que, en una altra situació, potser no permetrien. Les dones traspassen els seus límits de tolerància dins aquestes relacions, en què el problema també és social.

És a partir d’aquesta “estructuralitat” que reflecteix la metàfora de la granota bullida que Altell proposa de centrar-se en la responsabilitat social i en una participació més forta dels homes. “Seria important que hi hagués un canvi cultural, sobretot, en la mirada masculina respecte a les violències quotidianes”, diu.