25.05.2019 - 21:50
Les vagues del 8 de març d’aquests dos darrers anys han aconseguit, en certa mesura, d’introduir les reivindicacions feministes a l’agenda política. Darrerament molts partits han volgut subratllar el caràcter feminista del seu programa i organitzar conferències de premsa o actes ad hoc per a exposar les mesures per a lluitar pels drets de les dones. Aquests dies de campanya per a les eleccions municipals s’han tornat a posar damunt la taula un seguit de propostes relacionades amb el municipalisme feminista; és a dir, que poden fer dels pobles i ciutats espais més segurs i respectuosos envers les dones i ajudar-les a apoderar-se. Malgrat que sovint es pensa que les mesures realment efectives per a combatre les violències masclistes només les poden prendre les administracions estatals o autonòmiques, la realitat és que els municipis, independentment de la mida, poden impulsar una sèrie d’ordenances i iniciatives per a avançar en aquesta lluita.
‘És més important que, governi qui governi als ajuntaments i encara que els partits canviïn, les mesures que s’hagin pres no es belluguin i durin molt per a poder avaluar-les’, explica Mercè Otero, del col·lectiu feminista Ca la Dona. Segons que defensa, mesures enfocades a prevenir les grans problemàtiques com ara les agressions sexuals, o l’atenció a les víctimes de violència masclista, haurien de generar tal consens entre els polítics que fossin intocables i inqüestionables. Però més concretament, quines són aquestes iniciatives? De l’urbanisme feminista als punts liles, passant pels autobusos nocturns amb parades intermèdies, repassem algunes de les demandes o mesures que els col·lectius feministes destaquen a l’hora de reivindicar un municipalisme que lluiti pels drets de les dones.
1. Millorar l’enllumenat: cap a un urbanisme feminista
L’urbanisme feminista qüestiona tots els punts de la ciutat dissenyats d’una perspectiva androcèntrica i que, per tant, han menystingut els problemes que poden tenir-hi les dones. A l’hora de dissenyar les ciutats, els elements econòmics i productius han estat prioritaris, mentre que els reproductius i de cures, socialment assignats a les dones, han estat relegats. Per exemple, això es reflecteix en el fet que hi abundin més les terrasses on consumir que no pas els bancs on seure amb una persona gran. Sovint les grans ciutats tenen barris diferenciats i allunyats, sovint residencials, que poden ser a molta distància del centre sanitari. D’aquesta manera es força a l’ús del vehicle privat, més utilitzat pels homes que no pas per les dones.
Ara, l’element més preocupant és la il·luminació dels carrers. Sovint molts punts de la ciutat són molt foscs de nit i això augmenta la percepció de risc en les dones, que ja és alta de per si. Els carrers poc transitats o certes barreres físiques que impedeixen de veure-hi amb claredat també són exemples d’aquests elements que caldria redissenyar o suprimir per augmentar la seguretat i la sensació de seguretat.
Així doncs, potenciar parts del mobiliari urbà com ara els bancs, fomentar l’ús del transport públic, millorar la il·luminació, reduir les barreres visuals o mantenir actius durant tot el dia certs espais serien mesures enfocades a facilitar la vida a les dones a les ciutats. No és res d’utòpic ni de teòric: Mont-real, després d’haver detectat un augment notable de les agressions sexuals, va ser pionera a desenvolupar aquesta pràctica, que ja ha arribat a municipis del país com ara Berga, on s’han organitzat marxes exploratòries per a integrar la perspectiva feminista en l’urbanisme i detectar punts de la ciutat que facin sentir insegures a les dones.
2. Les parades intermèdies als busos nocturns
L’any passat va despertar molta curiositat una mesura aplicada de manera pionera a ciutats com ara València o Terrassa (Vallès Occidental). Es tracta de permetre que, als busos nocturns, les dones puguin triar on volen baixar, sempre dins el recorregut entre dues parades principals. D’aquesta manera s’assegura que el camí fins a casa sigui com més curt i segur possible. S’ha d’avisar el conductor del lloc aproximat on es vol parar i a continuació decideix quin és el lloc més segur per a aturar-se, mai sense allunyar-se gaire de què ha decidit la dona.
3. A poc a poc els punts liles conquereixen l’oci nocturn
Malgrat que una dona pot ser víctima d’una agressió sexual en qualsevol context, en els ambients nocturns i festius, la ingesta d’alcohol i la celebració sovint s’utilitzen com a excuses per a justificar la violència sexual. Casos com la violació de la ‘Manada’ han ajudat a prendre’n consciència i és per això que cada vegada són més els punts lila instal·lats en celebracions com ara les festes majors. Són espais d’acompanyament a què es pot recórrer en cas que es vulgui denunciar una agressió o comentari masclista i que també serveixen per a tenir més informació sobre aquesta qüestió.
En aquests punts també se solen repartir adhesius, pins o samarretes amb lemes com ‘No és no’ o ‘Només sí és sí’ per sensibilitzar el jovent. Molt lligat als punts liles, ciutats com Vila-real han experimentat amb voluntàries per a evitar les agressions masclistes amb rondes que comencen a les dotze de la nit i acaben a les cinc de la matinada. D’aquesta manera s’evita que sigui la víctima qui hagi de tenir la iniciativa d’anar a demanar ajuda.
Però arran d’aquestes mesures han sorgit dues demandes noves: que, sempre que sigui possible, aquests punts siguin gestionats per professionals i no tant per voluntàries, i que puguin incidir d’alguna manera en allò que passa en els locals d’oci nocturn. Malgrat que les discoteques, de titularitat privada, no poden acollir punts liles si no ho decideix el propietari, alguns municipis com Mataró han provat d’instal·lar-ne al costat.
4. Lluitar contra la falta de referents: feminitzar el nomenclàtor i les biblioteques
Les dones han estat esborrades de la història. Es calcula que, a la majoria de llibres de text de l’ESO, només el 7,5% dels referents són dones. Això també es trasllada al nomenclàtor dels carrers, que, en recollir tots els noms de persones rellevants per a la història del país o el municipi, sovint s’oblida de les dones. A Barcelona, per exemple, només el 7% dels carrers tenen nom de dona i el perfil que domina és el de Mare de Déu o santa (carrer de la Mare de Déu de Montserrat, carrer de Santa Anna…). Malgrat que el procés de visibilitzar referents històrics i culturals femenins és lent –implica urbanitzar nous espais o canviar el nom d’alguns carrers– algunes ciutats ja preveuen d’aplicar-ho de manera progressiva. És una mesura que sol anar lligada a la recuperació de la memòria històrica amb perspectiva feminista i de la visibilització de totes les dones de qui normalment no se sol parlar. Una altra mesura a prendre en aquest sentit és la de feminitzar les biblioteques, tant quant al nombre d’autores que s’hi poden trobar com al nombre de lectures feministes, escassos tots dos.
Però feminitzar la cultura no és tan sols recuperar els referents històrics. També implica reconèixer les dones que, en l’actualitat, destaquen en l’àmbit literari, musical, artístic… Així doncs, procurar que esdeveniments com els concerts de festa major incloguin cada vegada més dones al cartell i garantir que els jurats de premis que atorguen els ajuntaments siguin paritaris serien dues propostes per a fomentar les dones en el món de la cultura i lluitar contra la falta de referents femenins.
5. Tecnologia contra les agressions masclistes
Darrerament s’han creat aplicacions per a mòbil amb l’objectiu de lluitar contra les agressions sexuals, i alguns ajuntaments, com és el cas del de Bilbao o de Barcelona, ja les posen en pràctica. Amb aquesta tecnologia –tant sí un és la víctima com el testimoni– es pot notificar de manera immediata l’agressió o el perill de l’agressió al centre coordinador de la policia municipal sense necessitat de trucar. La versió millorada d’una aplicació com aquesta inclouria una polsera de silicona amb un botó per a polsar en cas d’estar en perill i avisar de manera immediata la policia sense la necessitat de treure el mòbil.
Una altra modalitat d’aplicació per a lluitar contra les agressions masclistes –de manera més indirecta– implicaria la recollida anònima d’informació sobre tots els llocs en què les dones s’hagin sentit agredides per tal de dibuixar un mapa dels espais públics de la ciutat amb més violència masclista i després actuar en una línia similar a la de l’urbanisme feminista.
6. Ordenances contra l’explotació sexual
Les grans ciutats i també alguns municipis més petits han d’abordar la qüestió de la prostitució, molt lligada als drets de les dones, tant al carrer com en locals. Els ajuntaments tenen competències per a aprovar ordenances per a fer-hi front de maneres diverses, sempre que respectin la legislació espanyola, que prohibeix i penalitza el proxenetisme. Així doncs, les ciutats del país que hi han pres mesures han pres decisions força diferents, normalment en funció de la ideologia del partit que hi governi. De fet, com s’hauria de legislar sobre aquesta qüestió és un debat obert dins el feminisme.
És destacable el cas de Gavà (Baix Llobregat), que, d’una perspectiva abolicionista, aplica el model suec. Així, la policia multa els homes que paguen per sexe i aquestes sancions –que poden arribar a 3.000 euros– els arriben a casa. Aquest model no penalitza en cap cas les dones i preveu de donar-los assistència i alternatives a la prostitució. A més, el model també inclou campanyes de sensibilització als punts on es concentra la prostitució, amb cartells amb missatges com ‘Tu gaudeixes? Ella, no’.
Ben diferent és el model adoptat per ciutats com Barcelona, on la batllessa, Ada Colau, té un punt de vista diferent, contrari a la penalització i conegut com a ‘pro-drets’. Barcelona va refusar la proposta abolicionista del PSC i durant aquest darrer mandat el govern local ha subvencionat entitats com Aprosex, que opta per normalitzar la prostitució voluntària com una feina. Malgrat que tots dos models lluiten contra el tràfic amb finalitats de prostitució forçada, preveuen assistència per a les dones i en cap cas contemplen multar-les, la gran diferència és que aquest darrer model refusa la criminalització de la demanda i que a més diferencia entre la prostitució forçada i la voluntària. En canvi, el model abolicionista considera que sense la primera no es podria fer front a la demanda –i que per tant no s’han de dissociar– i refusa de considerar la prostitució com a feina.
7. Les cases d’acollida i la formació de la Guàrdia Urbana, claus contra la violència masclista
La lluita contra la violència masclista i l’assistència i l’acompanyament de les víctimes afecta totes les administracions i, per tant, els ajuntaments també poden contribuir-hi. Mesures que s’han pres i que es poden prendre en aquest sentit són l’atenció a les víctimes i també als fills, l’augment de les cases d’acollida, el foment de l’habitatge públic de lloguer social destinat a les víctimes, que els agressors els tracti la policia municipal i que siguin tractats perquè no tornin a agredir.
Els col·lectius feministes també defensen que és molt important la formació del personal municipal i dels agents de la Guàrdia Urbana amb perspectiva feminista. D’aquesta manera es facilita que aquests professionals facin una intervenció més adequada i s’evita la possible revictimització, que s’esdevé en alguns casos de violació quan les víctimes se senten qüestionades o poc protegides per la policia, que de vegades pot arribar a banalitzar l’agressió o posar-la en dubte. Malgrat que les associacions feministes afirmen que és més important aquesta formació amb perspectiva feminista que no pas que els agents siguin homes o dones, feminitzar uns cossos amb una presència femenina baixa és important també a l’hora de garantir aquesta atenció. Després d’haver rebut alguna violència masclista, sovint les víctimes se senten més còmodes i menys qüestionades en presència de dones que no pas d’homes, perquè la violència ha vingut d’un home i no pas d’una dona. En aquesta línia, la regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, Maria Rovira, que va fer pública una agressió sexual de què va ser víctima, descrivia com va sentir-se quan va ser atesa pels Mossos d’Esquadra just després: ‘La primera imatge que vaig veure va ser l’home mosso, pujant les escales. Era corpulent, i vaig estar a punt de tancar la porta, fins que vaig veure una dona al darrere.’
8. Cursos d’autodefensa feminista
Els ajuntaments de ciutats com Palma, València o Barcelona han organitzat cursos gratuïts d’autodefensa feminista en què s’explica, de manera pràctica i a partir de tècniques físiques, verbals i no verbals, com poden reaccionar les dones en cas d’agressió masclista. Molts tallers com aquests fan servir tècniques que provenen d’arts marcials i que van dirigits a dones de qualsevol edat.
Es considera que aquests tallers són un pegat per a pal·liar un problema que només es pot solucionar de l’arrel, formant els joves en feminisme per evitar que es converteixin en agressors i no pas ensenyant les dones a no ser agredides. De tota manera, tenint present que aquest objectiu és lluny d’assolir-se, aquests tallers es veuen com una manera d’apoderar les dones, que tindran eines per a reaccionar en vista d’un intent d’agressió sexual, per exemple.
9. Repensar l’educació sexual i afectiva
Sovint els ajuntaments tenen influència en certes iniciatives o tallers que es fan tant a dins les escoles del municipi com a fora. Així doncs, fomentar tallers, xerrades, obres de teatre o qualsevol mena d’activitat relacionada amb l’educació sexual i afectiva és una manera de fomentar relacions igualitàries entre el jovent. És cert que aquests tallers i xerrades fa anys que es fan, però el feminisme té algunes posicions força crítiques sobre l’enfocament amb què es treballa, especialment amb relació al sexe. Molt sovint les xerrades sobre educació sexual se centren molt en la prevenció de les infeccions de transmissió sexual (ITS) i dels embarassos però poc en aspectes com el consentiment, el plaer femení, l’anatomia de les dones, la masturbació, la diversitat sexual o la crítica de la pornografia, eina amb què la majoria del jovent té el primer contacte amb la sexualitat. Històricament, el feminisme sempre hi ha estat molt crític perquè sovint se centra en el plaer masculí i reflecteix una sexualitat violenta envers les dones. És per això que demanen de continuar l’exemple de països com Suècia, on l’educació sexual és obligatòria i a les escoles en fan una anàlisi crítica.
Quant a l’educació afectiva, aquests últims anys s’han començat a impulsar tallers de deconstrucció de l’amor romàntic, entenent-lo com a tòxic i basat en la dependència. S’hi analitzen relats literaris, films o cançons que contenen missatges més o menys explícits que fomenten aquest amor. A més, guien les joves perquè siguin capaces d’identificar si són maltractades psicològicament per la parella. Per als joves, els ajuntaments també poden impulsar tallers de deconstrucció de la masculinitat que ajudin a fer-los qüestionar les seves conductes masclistes i fomentin una altra mena d’actituds.
10. Facilitar el treball de cures i lluitar contra la feminització de la pobresa
Malgrat que el feminisme sempre defensa la coresponsabilitat de les tasques domèstiques i de cures, la realitat és que actualment aquestes feines encara recauen majoritàriament en les dones. Així doncs, una ciutat feminista és també la que vetlla per fer la vida més fàcil a les dones que es cuiden dels pares, mares o fills. Malgrat que redissenyar les ciutats amb l’urbanisme feminista és una manera d’aconseguir-ho, hi ha més iniciatives: disposar de més canviadors i espais per a l’alletament, construir més menjadors comunitaris, bugaderies, escoles bressol i ludoteques o fomentar els serveis d’acompanyament a persones grans i infants i les cooperatives de cuidadores.
Facilitar el treball de cures és també lluitar contra la feminització de la pobresa, perquè un dels motius pels quals les dones no poden desenvolupar-se professionalment de manera plena és, precisament, perquè han de fer-se càrrec dels treballs domèstics. Però per millorar les condicions econòmiques de les dones també es poden impulsar mesures com ara els ajuts a les famílies monoparentals –normalment formades per dones– o l’impuls de programes per a inserir les dones en sectors laborals masculinitzats, com ara el cos de bombers o la conducció d’autobusos.
