Ramon Riera: ‘El sentiment d’amenaça pot ser tan inaguantable que tendim a negar-lo’

D’ací a pocs dies es complirà mig any de l’anunci de l’estat d’alarma i del confinament. Amb tot, aquestes darreres setmanes el nombre de contagis continua creixent i les mesures de seguretat tornen a ser cada vegada més severes. Però, com ens prenem les instruccions, sovint erràtiques, que ens fan arribar les institucions? En fem prou cas? Com endurem el cansament, la duresa i fins i tot la indignació que genera tot plegat? En parlem amb psicoanalista Ramon Riera, autor del llibre L’herència emocional (La Campana), que explica que l’espècie humana tendeix a negar la seva pròpia fragilitat senzillament perquè l’alternativa pot ser difícil de suportar. ‘La clau de tot plegat, però, en una situació tan seriosa, passa precisament per assumir la nostra pròpia vulnerabilitat, tant individual com col·lectiva’, explica. I afegeix: ‘Que els polítics no ho facin bé no pot servir d’excusa per a negar l’amenaça i la realitat.’

—En general, sembla que no fem prou bondat a l’hora d’aplicar les mesures de seguretat. Per què?
—La resposta té moltes cares, però, de manera sintètica, aquesta pandèmia ens posa en contacte a gran escala amb la vulnerabilitat, i l’espècie humana tendeix a no reconèixer la pròpia vulnerabilitat, a negar-la. És a dir, la pandèmia ens fa viure amb un sentiment d’amenaça. Una amenaça va des de la mort d’un mateix o d’algú que estimem fins a unes altres amenaces menys extremes, però que poden ser, si són continuades en el temps, molt insuportables. Per exemple, la situació de tenir constantment amb un racó del nostre cervell ocupat amb la pandèmia pot fer-se molt feixuc: ara m’he de tornar a rentar les mans, ara no sé si seria millor quedar-me a casa, ara m’he descuidat la màscara, he quedat amb uns amics i no sé si hi hauria d’anar, etc. La presència constant d’aquest sentiment d’amenaça pot ser tan inaguantable que tendim a negar-lo, especialment en una societat, per dir-ho d’alguna manera, molt malcriada, que es dedica a comprar i consumir, que s’ho passa bé i que creu que la ciència i la medicina moderna ho poden resoldre tot.

—Voleu dir que si no fem prou bondat és perquè tendim a negar l’amenaça?
—La primera defensa psicològica és la que tècnicament anomenem dissociació, que vol dir fer veure que no existeix, mirar cap a una altra banda. Els qui treballem amb psicoteràpia ho veiem molt amb pacients que han estat severament traumatitzats i que, per tant, han viscut o viuen sota un grau d’amenaça de maltractament tan insuportable que arriben a esborrar fets reals o parts de la realitat de la memòria, com si no existissin. Si la pandèmia i les mesures es fan insuportables, tendim a la negació, sí.

—Però hi deu haver matisos: d’una banda, hi ha els negacionistes i, de l’altra, qui senzillament no és curós amb les mesures.
—Exacte. Tècnicament nosaltres parlaríem, d’una banda, de la negació explícita, que s’aplica a qui va a una manifestació a dir que no vol portar màscara perquè tot això és una imposició d’uns histèrics que ens manen i ens manipulen. Això és la negació explícita, que de fet practica una minoria molt petita de la població i que són els anomenats negacionistes. Però després hi ha un grup molt més important i nombrós de gent que practica la negació implícita. Per exemple, algú que digui: ‘Que animals que són, aquests de la manifestació sense màscares!’, però al mateix temps no considera necessària la màscara ni la distància de seguretat en una trobada amb uns amics perquè són de confiança. La negació implícita és aquell mecanisme tan habitual quan veiem un accident de trànsit: ‘A mi això no em passarà mai.’ Pensar ‘a mi això no em passarà mai’ és una forma de la negació implícita, perquè sí que pot passar i, en el cas del coronavirus, a més, de manera molt evident. En major o menor mesura tendim a negar que som vulnerables perquè, aparentment, així ens és més fàcil de tirar endavant.

—Per tant, podem dir que ens és més còmode de ser imprudents que no pas d’intentar ser conscients de la realitat?
—Efectivament. Fins i tot podem tenir la sensació que ser prudent és sinònim de ser fràgil. I és totalment al contrari, els valents són els prudents. L’autèntica valentia és connectar amb la realitat. L’autèntic heroi és qui és conscient de la seva vulnerabilitat. La mítica figura de l’heroi sense por és, en realitat, la d’un heroi que està tan espantat que ha de negar la por.

—La desconfiança envers els polítics i la seva gestió durant la pandèmia no hi tenen res a veure?
—Sí, segurament, tot i que el fet de ser crític amb els polítics, tenir un esperit crític, és important. De l’esperit crític en neixen molt sovint visions interessants i innovadores. Però probablement amb la pandèmia ha aparegut un esperit crític mal dirigit. Ser crítics, creatius i lliures a l’hora de valorar allò que els dirigents fan no impedeix que complim mesures tan bàsiques com les de la distància, la neteja de mans i les màscares. Penseu que tenim molta informació, molta més que en tota la història, encara que tot plegat ens sembli una olla de grills i que certament en algun moment hi hagi hagut instruccions contradictòries. Per tant, ser crític és bo i sa, i cal ser-ho, però no ens ha de servir d’excusa per a negar la realitat.

—Dieu que potser hi ha qui confon ser crític amb no acceptar l’amenaça?
—Sí, la idea de ser crítics pot ser un pretext per a amagar la nostra vulnerabilitat. És a dir, com que jo no m’atreveixo a dir que la pandèmia m’angoixa i no puc sostenir aquesta situació en el temps, m’agafo a la idea, no pas sense cap ni peus d’entrada, que els polítics no són de fiar i, per tant, no els faig gens de cas. És un mecanisme mental. I un matís afegit: com que estem molt descontents dels polítics, per exemple dins del món independentista, per les picabaralles i els interessos partidistes, som molt poc empàtics amb ells. Ens costa de ser empàtics perquè estem dolguts. I això pot fer que ens sembli que ho fan malament, encara que la realitat sigui una altra, i que decidim de no creure’ls. És una dinàmica semblant a la del cas dels nens fills de pares maltractadors: quan el pare l’encerta i té una actitud protectora, aleshores el nen no el creu perquè el pare ja no té credibilitat. Els polítics, segurament, no han sabut de gestionar-ho prou bé i la comunicació, la manera de comunicar, és quelcom que segur que haurien pogut fer molt millor. I això fa que ens costi creure’ns-els.

—També hi ha qui s’esforça a fer-ho bé, que compleix totes les mesures, però després agafa el metro, el tren o un avió ben atapeït i fa cues sense espai. Sent frustració i certa hipocresia…
—Sí, quan això passa podem notar hipocresia i sentir que ens passen la responsabilitat i, fins i tot, la culpa a nosaltres de manera lògicament injusta. I això quadra amb les batalles partidistes, amb el fet que es passin les culpes els uns als altres, etc. Podem sentir injustícia, frustració… De fet, relacionat amb tot allò que hem comentat fins ara, podem dir que els polítics i les institucions efectivament ens ho posen fàcil per a defugir aquest sentiment de vulnerabilitat que ara necessitem. Però que ells no ho facin bé, com dèiem, no pot servir d’excusa per a negar l’amenaça i la realitat.

—I què podem fer?
—Bé, llegim-ho al revés. Si, com hem comentat, la clau és l’acceptació de la vulnerabilitat de l’espècie, de nosaltres mateixos, i posar-la en el context de la complexitat de la situació, potser la pandèmia pot ser una oportunitat i una eina pedagògica, malgrat tot.

—A què us referiu?
—Doncs que tant de bo aquesta pandèmia acabi sent, al final del camí, una manera per a connectar-nos més amb la nostra vulnerabilitat. L’experiència amb els meus pacients és que a alguns els ha permès de fer un creixement personal increïble que no s’hagués donat en condicions normals. Tinc un pacient de vuitanta anys per qui els dies de confinament van ser els dies més feliços de la seva vida, perquè havia estat més connectat amb les emocions, amb la parella, amb la vellesa, amb la proximitat de la mort, havia perdut menys el temps amb activitats inútils, havia pogut desconnectar de l’addicció a la feina, etc. També hi ha hagut pares que han expressat la satisfacció d’haver estat amb els fills d’una manera que no havien estat mai. Per a aquestes persones és un pas endavant enorme i importantíssim perquè es fixen en allò que és important i que el vertigen de la vida diària no els permetia de veure. És evident que cal tenir recursos per a poder viure d’aquesta manera el confinament i, de fet, és ben cert que uns altres pacients s’han trasbalsat, s’han descompensat molt i amb un dolor mental terrible. És aviat per dir si col·lectivament la pandèmia ens haurà servit i ens haurà ajudat a abraçar la nostra vulnerabilitat, però sí que penso que ja podem detectar algunes coses positives que hem après de la pandèmia.

—Per exemple?
—D’entrada, ara tenim més consciència de la importància de la globalitat del món. És a dir, mentre que en el canvi climàtic és relativament fàcil caure en posicions negacionistes, en el cas de la pandèmia és més evident que mai que la nostra seguretat depèn de la seguretat dels altres, que viure en un gueto de privilegiats serveix de ben poc, que tots podem tenir el virus, que tots som vulnerables. I una altra cosa que hem après durant la pandèmia: hem après a utilitzar les noves tecnologies per evitar viatges innecessaris, vols, combustibles, pol·lució, despeses, etc. Penseu en congressos, conferències, etc. Aquest aprenentatge, aquesta pedagogia, ecològicament, serà important. I un darrer element…

—Endavant.
—El coronavirus ens ha agafat per sorpresa i, en general, vivim amb la sensació d’estar escandalitzats. Pensem: ‘Com pot ser que això no ho hagi previst ningú? Com pot ser que la nostra vida canviï tant i tan de pressa?’ La pedagogia que podem fer consisteix a mostrar que això que passa ha estat així durant tota la història de la humanitat. Les pandèmies han estat una força major que ha organitzat la història de la humanitat. Dos exemples: els conquistadors d’Amèrica no van fer el genocidi a ganivetades, sinó que qui va fer la feina va ser sobretot la verola. I l’altre: la pandèmia que ha causat més morts en tota la història de la humanitat va ser la de la grip del 1918. Aquesta pandèmia va sortir dels soldats que eren al front de la Primera Guerra Mundial: quan van tornar als seus països van estendre la pandèmia, que va causar vint milions de morts pel cap baix, que és el doble dels morts que va causar la guerra. Aquesta dimensió, la importància de les pandèmies a la història, no la tenim prou clara. Hem d’entendre que les pandèmies són un problema molt greu que l’espècie humana ha patit en diversos moments i que, de fet, sovint ha fet canviar el rumb de la història. Per tant, aquesta pandèmia que vivim és una cosa molt seriosa i ha de ser una cura d’humilitat. Ha de ser, tornem-hi, una connexió amb la vulnerabilitat. Hem de saber de reconèixer i acceptar, encara que costi, que un sol virus pot arrasar la nostra supervivència. Per tant, fer pedagogia sobre tot això, fer-la bé, ajuda molt. Penseu que som l’única bèstia que té consciència de la pròpia mortalitat. I això no és poca cosa. Tinguem-ho clar i aprofitem-ho.