23.06.2024 - 20:40
|
Actualització: 23.06.2024 - 20:42
Des de determinats sectors de la societat gallega, especialment dins de l’esquerra galleguista, sovint es contempla la situació de la llengua catalana com un model a seguir. Aquests gallecs s’emmirallen principalment en la política lingüística del Principat i obvien, moltes vegades, la situació sociolingüística del País Valencià, les Illes Balears, la Franja o el Rosselló, tot i que representin, de forma molt aproximada, gairebé la meitat dels parlants totals de llengua catalana. Veurem que sembla que les dades no diguin el mateix, tot i que es presenta l’etern debat: qualitat o quantitat? És més important tenir molts parlants (o un percentatge més alt) o tenir una llengua amb prestigi social i cultural?
Com a jove barceloní, algunes situacions em sobten força en el terreny lingüístic quan passejo per Galícia. Per començar, en la darrera legislatura, el Partit Popular ha incorporat al seu govern una conselleria de “Cultura, Lingua e Xuventude”, en una línia molt diferent dels governs valencià i balear. En la meva experiència, sembla normal sentir el personal de neteja i de seguretat dels aeroports de Santiago o de Vigo parlant en gallec entre ells i fins i tot es pot sentir també el gallec en converses entre agents de la policia espanyola. En canvi, m’he trobat llibreries i altres establiments culturals on insistien a atendre’m en castellà malgrat que jo continués parlant en gallec. També em sorprèn veure persones grans que parlen en gallec entre elles i canvien al castellà quan s’adrecen a la gent jove i, malauradament, és habitual sentir converses en castellà entre dues persones que tenen un accent gallec marcadíssim, siguin joves o grans, urbanes o rurals.
Si fem un cop d’ull als indicadors estadístics que tracten de mesurar l’estat de salut de la llengua gallega, veurem que tots semblen força millors que els que ens marquen la situació del català. Segons les dades de l’Instituto Galego de Estatística, l’any 2018 el 42,19% dels habitants de Galícia tenien el gallec com a llengua inicial, el 52% parlaven només o majoritàriament gallec de forma habitual i el 88% declaraven saber parlar bastant o molt gallec.
Els territoris de llengua catalana presenten uns percentatges força més baixos per a aquests indicadors. Per arribar-hi, ens hem de barallar entre informes elaborats en anys diferents per institucions autonòmiques diferents, que parteixen de preguntes i conceptes similars però que no coincideixen ben bé. Si prenem els tres territoris més grans, veiem que a les Illes Balears, el català és la llengua inicial del 37,9% de la població (2014), a Catalunya, del 31,5% (2019) i a la zona valencianoparlant del País Valencià, del 22,3% (2021). A més, el català és la llengua habitual del 36,8% dels balears i del 36,1% dels catalunyesos. Per als valencians (només de la zona valencianoparlant), tenim aquesta dada desglossada per àmbits d’ús i només podem saber que el 17,5% parlen sempre o generalment valencià amb les amistats i un 18,3% amb els veïns.
Tot i això, si volem observar tendències, sempre podem veure cap a on van aquestes dades, ja sigui comparant els resultats al llarg dels anys o entre generacions. En el cas de Catalunya, l’ús del català com a llengua habitual fins i tot augmenta, tot i que poc, del 35,6% el 2008 al 36,1% el 2018. Entre generacions, trobem una caiguda del 44,4% en els més grans de 65 anys al 35,2% en la població entre els 15 i els 29 anys. Aquí és on ens arriben dades esgarrifoses des de Galícia que podrien fer entendre com ens miren des de l’Atlàntic: el gallec és la llengua habitual del 73,4% dels més grans de 65 anys, però només del 37,39% dels joves (15-29) i del 26,12% de la població compresa entre els 5 i els 14 anys.
Val a dir que la situació demogràfica gallega és força diferent de la dels territoris de llengua catalana, perquè el 85% dels habitants de Galícia han nascut a Galícia –en contrast amb el 65% dels catalans. Per tant, en aquesta comparació queden desactivades certes tendències que atribueixen l’empitjorament de l’estat de la llengua pròpia a l’arribada de població nouvinguda.
En un estudi publicat el 2017 a Treballs de Sociolingüística Catalana, Xaquín Loredo i Henrique Monteagudo comparaven la transmissió intergeneracional de les dues llengües. En el cas gallec, moltes famílies del medi rural han incorporat el castellà en tots els àmbits durant les últimes dècades i han decidit transmetre aquesta llengua als fills. Per l’altra banda, alguns segments castellanitzats de la petita burgesia urbana han mantingut o recuperat l’ús del gallec com a forma de reivindicació de la seva identitat ètnica i política. No obstant això, la transmissió intergeneracional del gallec presenta unes xifres negatives que són comparables a les de Catalunya Nord. Aquestes dades, en canvi, són mínimament positives per a la Franja i la zona valencianoparlant del País Valencià, una mica millors per a les Illes Balears i el Principat i força més bones per a Andorra.
Cal tenir en compte que aquests informes s’elaboren sempre a partir de les dades que han ofert els informants segons la percepció que tenen dels seus usos lingüístics, és a dir, que són dades declarades. Aquestes dades poden no correspondre de manera lleial a la realitat, ja sigui perquè es donin dades que correspondrien més amb l’ús volgut de les llengües que no amb l’ús real, o perquè els humans acostumem a sentir la necessitat d’agradar als altres i, davant d’un enquestador, ens mostrarem més favorables a les posicions que pensem que li poden agradar més. En aquest sentit, una de les iniciatives del centre de recerca Soziolinguistika Klusterra del País Basc intenta d’aconseguir dades d’ús reals. Per fer-ho, tracen un seguit de rutes per diferents punts urbans de les set províncies basques i, amb una metodologia complexa i solvent, fan mesuraments de l’ús real de les diferents llengües al carrer, com mostra aquest article sobre les dades de Tolosa.
Tot aquest conjunt de dades ens serveix per contrastar les discussions sobre la situació de la llengua amb dades que van més enllà de les impressions personals que en podem tenir. Tot i això, és evident que no ens podem deixar endur pels titulars cridaners amb un percentatge aïllat que sovint apareixen als mitjans de comunicació, perquè són dades d’interpretació complexa que responen a una realitat social variable i diversa. Per aprofundir en les causes i les conseqüències de les tries personals, existeixen els mètodes de recerca qualitatius, que tracten de fer emergir els discursos que es creen en la societat entorn de l’ús de les diferents llengües. Aquestes idees acostumen a ser les que provoquen un ús major o inferior del català, del castellà o del gallec. Sembla que una xifra, un percentatge, sempre és més clar en el món en què vivim, que fa més rigorós i més de científic, però, al cap i a la fi, els discursos que ens travessen com a societat no són quantificables i el comportament dels humans tampoc no ho és. No obstant això, la pregunta sempre és complexa de respondre: quina situació és millor, la del gallec o la del català?
Víctor Bargiela és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).
