Mestres amb màscara? Cinc trucs d’infermeria per a ajudar a connectar millor amb els nens

L’obligació que els mestres portin màscara a l’aula ha fet créixer algunes preocupacions entre els docents sobre la dificultat que això representa per a l’educació. I no tan sols en els casos de nens amb dificultats especials, per exemple, els qui no coneixen prou la llengua s’ajuden molt amb el moviment dels llavis; sinó que ensenyar als nens petits abillats amb la màscara també presenta reptes per la guarderia i els mestres de primària, específicament relacionats amb l’aprenentatge social i emocional dels estudiants.

Cal tenir en compte que els senyals no verbals vehiculen bona part del contingut emocional dels missatges. Sense aquests senyals, es perd molta informació important. La boca i els ulls, particularment, són molt importants a l’hora d’interpretar l’expressió. Però en contrast amb els adults, que reben més informació social no verbal pels ulls dels parlants, els nens petits presten més atenció a la boca dels parlants. Això eleva el desafiament de comunicar clarament les emocions als nens mentre el mestre porta una màscara.

Hi ha un ampli consens entre els experts sobre que les relacions positives són més propenses a desenvolupar-se quan les persones es comuniquen clarament se senten compreses i poden entendre els sentiments dels altres en entorns segurs. Les relacions positives entre estudiants i professors donen lloc a un comportament pro-social més gran, compromís escolar i èxit acadèmic en els estudiants, i nivells més baixos, de cansament en els professors. Falta veure quin serà l’impacte de l’ús de la màscara, però preocupa.

Les possibles pèrdues emocionals i socials tant per als estudiants com per als professors també es veuen agreujades per la potencial lesió física d’aquest últim grup. Els problemes vocals són un risc ocupacional significatiu en l’ensenyament, i l’augment del volum de veu necessari per a ser entès quan s’utilitza una màscara pot contribuir-hi.

Per això, experts de tot el món han elaborat criteris que poden ajudar a disminuir aquests riscs. Els professors, d’una manera molt particular, poden aprendre molt de les estratègies desenvolupades pels professionals de la infermeria pediàtrica que fa anys que treballen amb la màscara i han d’expressar cura i atenció, han de comunicar-se clarament i han de promoure relacions de confiança que fomentin un entorn de seguretat.

Dues professores canadenques, Ellen Reimann i Laura Sokal, han fet servir aquesta experiència per proposar als professors cinc trucs que poden ajudar-los a fer les classes amb la màscara. Són aquests:

Amplificar els senyals verbals i visuals, l’expressió i el seu significat.

Els mestres amb màscara poden proporcionar senyals verbals i no verbals millorats quan es comuniquen amb els estudiants mitjançant l’ús d’un assentiment exagerat, posant l’accent, per exemple, en el moviment de les celles. I també comprovant amb més freqüència que és seguit en l’explicació, preguntant-ho més sovint, per assegurar-se així que els estudiants l’entenen. D’una altra banda, els professors poden substituir intencionalment el somriure, que ara queda amagat darrere de la màscara, fent servir uns altres signes d’emoció, pactats prèviament amb els alumnes.

Ensenyar els nens a interpretar millor els senyals dels ulls.

A més d’exagerar l’expressió en general i d’ensenyar els nens a utilitzar senyals fora de les proporcionades per la boca, hi ha també la possibilitat d’ensenyar-los a ‘llegir els ulls’. Els experts recomanen de jugar en la classe a jocs d’interpretar emocions, amb la màscara posada, com una manera divertida d’ajudar els nens a llegir les expressions dels ulls i familiaritzar-se més amb el seu significat.

Pensar el material i la forma de la màscara

Els psicòlegs han suggerit l’ús de màscares clares, blanques especialment, perquè faciliten que els nens continuïn tenint accés a la informació social i emocional de la boca dels parlants. Amb aquestes màscares es pot intuir millor el moviment de la boca que no pas amb les de teles de colors diversos.

Fer servir les fotos per ensenyar-los la cara

Que els alumnes no vegin mai la cara del seu mestre genera una despersonalització que pot afectar alguns dels alumnes. En infermeria pediàtrica se solen fer servir dues estratègies per assegurar que les identitats com a individus són accessibles per als pacients. Una estratègia consisteix a portar fotografies de si mateix, somrient. Com a infermera pediàtrica, Ellen Reimann també troba que és útil de somriure sense la màscara darrere d’una finestra o una porta i posar-se-la després per entrar.

Fer servir un micròfon i posar la veu en repòs

La recomanació final aborda el risc d’una tensió de veu exacerbada per haver de dur màscares durant el curs. L’ús d’un micròfon sense fil no tan sols augmenta el volum de la veu, sinó que també permet als professors de moure’s lliurement mentre ensenyen i generar interaccions amb els alumnes, que generalment consideren emocionant el fet d’expressar-se amb un micròfon. Cal tenir cura, però, que aquest micròfon no esdevingui un factor de risc, cosa que pot passar si es fa servir perquè parli més d’una persona.