El mestre que va prometre la llibertat

Any 1937. Súria (Bages). A l’aula Joaquim Costa de les escoles nacionals hi trobem una cinquantena d’alumnes –tots nens– amb un sol mestre, disposat a aplicar els nous mètodes d’ensenyament, com ara les tècniques divulgades per Célestin Freinet.

I dit i fet. Al començament del curs 1937-1938, aquell mestre, Josep Civit, exposa una idea a la classe: cada mes publicaran una revista redactada, compaginada i impresa per ells mateixos. Es deia Albor i se’n van editar dotze números, del juny del 1937 al juny del 1938. La classe de Civit és la dels nens, però en l’elaboració de la revista també hi participa la de les nenes, a càrrec de Josefina Estrada.

De tot això, en parla el llibre Albor. La veu dels nens i nenes de Súria en el temps de la guerra (Ajuntament de Súria, 2024). L’autora, Magda Esquius i Ros (Súria, 1954), és mestra i psicopedagoga vocacional, amb més de quaranta anys d’experiència a primària i a secundària, a les aules i en equips directius i pedagògics.

L’any 2022 Esquius visità a Súria l’exposició “Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar”, que tracta d’una història prou coneguda perquè després se’n va fer un film. El comissari de la mostra, Sergi Bernal, va oferir als assistents una visita guiada que va impressionar fondament Esquius. Ella sabia que a Súria, durant la guerra de 1936-1939, també s’havia fet una revista com la de Benaiges, i ho sabia tan bé perquè en tenia tots els exemplars fotocopiats i desats en una carpeta. Aquesta visita fou l’espurna del procés d’elaboració del llibre.

Un llibre de vida exhaustiu, rigorós i amè

De les 342 pàgines del volum, gairebé 150 són ocupades per la reproducció en facsímil de tots els exemplars de l’Albor. Però hi ha molt més. Esquius es va proposar de reconstruir tota una època: els anys trenta del segle XX a Súria i, per extensió, a tot Catalunya. I per això va fer una recerca completa, exhaustiva, sense deixar racons inexplorats. I ens dibuixa una vila que en vint anys creix molt a causa de l’oferta de feina de les mines de potassa: de 2.000 habitants a 4.000, una quarta part dels quals són nens i joves en edat escolar. Per això és tan necessària l’ampliació de les escoles nacionals, inaugurada el 1932 pel president Francesc Macià i el conseller de Cultura, Ventura Gassol.

També ens parla dels moviments pedagògics innovadors dels anys trenta, d’aquells nous aires que haurien pogut portar una transformació social profunda. Esquius no tan sols hi aboca els seus coneixements, sinó que va fer entrevistes a alumnes supervivents, va recercar en arxius públics i privats per recuperar documents i fotografies de l’època, va saber trobar exemples de més revistes fetes a partir de la metodologia Freinet i, especialment, va fer una anàlisi detallada dels texts de l’Albor –de tots els punts de vista (de contingut, de llengua, d’imatge…). Podria ésser un llibre de dades, però no: és un llibre de vida, perquè l’autora ha sabut posar-se a la pell dels altres, ha sabut imaginar-se aquelles aules, aquella època, la força i l’alegria dels nens i joves, les penúries i esperances d’aquella societat, el drama de la guerra… I la por –la immensa por– de la postguerra, una por que ella va poder constatar en la seva mare, font i impuls d’aquesta recerca.

Josep Civit

Josep Civit i Vallverdú va néixer a l’Espluga Calba (Garrigues) el 1895. Vivia en una família humil –el pare, baster i la mare, mestressa de casa– i, a desgrat d’això, tant ell com el seu germà Deogràcies van estudiar: ell, magisteri; el germà, belles arts. El 1913 Josep Civit s’estrena de mestre al seu poble i els anys següents obté plaça en uns quants municipis, fins que arriba a Súria.

És un home culte, gran lector, d’esquerres. Passats els anys, els seus alumnes el recorden com un bon professional, seriós, estricte i puntual, que donava confiança i alhora es feia respectar. És professionalment inquiet, d’idees avançades i compromès amb la República.

A Súria, s’encarrega de l’aula dels nois grans (de 7-8 anys a 14-15). Hi introdueix mètodes participatius, com ara el repartiment dels nois en tres “juntes”: la que coordina la revista Albor; la junta d’esbarjo, que podia fer propostes d’excursions; i la de rereguarda infantil, per a ajudar els refugiats i els hospitals amb petites aportacions.

Un poema com a prova acusatòria

Compromès amb el bàndol republicà durant la guerra de 1936-1939, el mestre Civit va impulsar i coordinar una festa popular dedicada a l’exèrcit, amb motiu de la victòria en la batalla de Terol. El febrer del 1938 es va organitzar una festa “en homenatge a l’Exèrcit Popular Regular”, en què els alumnes de les escoles van recitar poemes i van cantar cançons. El mestre Josep Civit hi va pronunciar una conferència.

Una noia de tretze anys, Teresa Ros i Castellà, hi va recitar el poema “Loor al pueblo español”, que parlava de l’honor i glòria dels soldats, de pits invictes, de lluita heroica… I també del jou feixista, del caos i la sang que havia causat Franco i de la ràbia i l’instint salvatge que movia els invasors.

Amb l’arribada dels franquistes, el 20 de febrer de 1939, Josep Civit fou denunciat per un company, amb acusacions com ara haver tractat de feixistes alguns mestres, haver desterrat el castellà de l’escola, haver editat una revista en què els alumnes publicaven texts totalment lliures i haver obligat una nena a recitar públicament un poema que insultava Franco.

De seguida el van detenir i jutjar en consell de guerra. El poema esmentat fou una prova incriminatòria i Teresa Ros fou citada a declarar.

Josep Civit va ser condemnat a vint anys de presó i inhabilitat com a mestre. El 1941 pogué sortir de la presó en llibertat condicional, però sense poder fer classes en escoles públiques pràcticament mai més. Així i tot, mantingué la professió en l’àmbit privat i fins va crear una acadèmia a Barcelona. La rehabilitació li arribà el 1963, quan ja tenia seixanta-vuit anys, dos anys abans de jubilar-se. Civit va morir el 1976.

L’Albor

De la revista Albor se’n van editar dotze números, però, a causa de l’escassetat de paper, alguns van ser dobles, de manera que tan sols n’hi ha nou quaderns.

Hi escriuen nens de totes les edats, nascuts entre el 1923 i el 1930. En total, hi ha 96 il·lustracions i 205 texts, la immensa majoria (194) escrits en català, amb una expressió rica i acurada. La meitat dels escrits ens parlen d’experiències personals, de pensaments, d’il·lusions…: hi ha qui explica una excursió, hi ha qui parla de les vacances en temps de guerra i hi ha qui es plany de no poder menjar xocolata. Hi ha escrits colpidors, com aquest, de Pepita Canudas:

Que trista està la nostra masia des de dilluns passat, jorn malaurat, en què finà la meva aimadíssima mareta. Abans tan alegre i avui tan quieta que sembla talment que no hi hagi ningú, que tot plori…! Ningú parla, tot és silenci, dol i tristor…!

Quan arribo del col·legi, al no trobar a casa, a la nostra masia, la meva estimada mare, sento una pena tan gran, tan gran, que no faria altra cosa més que plorar…!

L’elaboració de l’Albor permet als nens de familiaritzar-se amb conceptes gràfics com la tipografia, la composició, la maquetació, etc. i unir-los amb el text, en una experiència educativa que esdevé un vehicle socialitzador i comunicatiu. La producció creativa i cooperativa és un dels principis bàsics de la proposta de Freinet.

Magda Esquius i Teresa Ros: es tanca el cercle 

I ara tornem a la gènesi del llibre. En l’exposició del 2022 a Súria, a Esquius li van venir al pensament les fotocòpies de l’Albor que tenia en una carpeta. Els havia trobats feia dos anys, quan es va morir la seva mare, Teresa Ros i Castellà. Anys abans de morir-se, la mare li va explicar que el 1938 havia recitat un poema en una festa d’homenatge a l’exèrcit republicà. No el tenia escrit enlloc, aquell poema, però, setanta anys després d’haver-lo recitat davant el mestre Civit i tots els nens de Súria, encara el sabia de memòria. Durant aquells setanta anys no n’havia dit res a ningú. La por és això, com explica magistralment la mestra Magda Esquius en l’epíleg d’aquest llibre, un llibre que és un homenatge múltiple: a la mare, a la vila, al país, a la llengua i, sobretot, a la seva passió, l’educació.

I per cloure el cercle de tota la història, un detall, també explicat en l’epíleg: l’any 1975, quan Magda Esquius i Ros tenia vint anys i s’acabava d’estrenar de mestra, es va inscriure a un curs de tècniques Freinet, sense saber ben bé què era. En arribar a casa, entusiasmada, en va parlar amb la seva mare. La resposta de Teresa Ros va sorprendre la seva filla: “Això ja ho fèiem a l’escola en temps de la guerra!”

L’Albor és un símbol d’una època dura, de penúries i tragèdies. Però també d’inquietuds, esforç, renovació i feina ben feta, amb docents que creuen en allò que fan, en una societat que vol avançar i créixer. Així eren als anys trenta en aquesta societat coratjosa i esperançada: l’albor d’una època nova que el feixisme va ennegrir.