Mestratge de Rosa Piñol

Rosa Piñol era una periodista de mena, a la manera noble de l’ofici. Ara mateix, perquè costa d’acceptar que ja no hi és, de ben segur que no li fa cap gràcia ser notícia. Els periodistes no n’hem de ser. Però ningú, ningú, dels col·legues que hem tingut la sort immensa de tractar-la, i encara més la fortuna de treballar amb ella, no podrà ni deixarà mai de recordar el seu mestratge subtil: la feina sense pretensions ni encara menys donant lliçons, simplement impecable. Cap sentit de la competència, sempre col·laboradora, amb un sentit gran de la notícia i, naturalment, de poder ser la primera a donar-la. L’humor, la ironia, la camaraderia, la curiositat, la cooperació, què més es pot desitjar. Són les primeres coses que em vénen al cap aquest diumenge d’agost que se l’ha emportada. 

S’ha mort la periodista Rosa Maria Piñol, un dels grans referents del periodisme cultural 

La Rosa. Vaig començar a treballar amb ella a l’Avui, quan em vaig incorporar a la secció de cultura el 1981. Sortíem del cop d’estat del 23 de febrer, estava a la secció d’informació espanyola i vaig demanar a la direcció de passar a cultura, no en volia saber res de tot allò. I quan el 1983 la Rosa ens va anunciar que se n’anava a La Vanguardia gairebé vaig plorar, em costava imaginar-me el treball diari sense ella. M’agradava veure-la quan arribava a la redacció amb el seu meravellós humor, la feia petar una mica per veure com anava el dia i com estàvem els companys i es posava a la feina, ràpida i concentrada. S’ocupava de la informació de llibres, amb la voluntat decidida de donar cabuda als autors novells i no descuidar els veterans. Amb un instint finíssim per copsar les noves veus literàries, la qualitat i l’originalitat, i ben especialment les obres que podien connectar amb el públic lector. És rar, saber què pot agradar als lectors, no és una virtut gaire estesa. La Rosa la tenia i no solia equivocar-se. Coneixia els lectors.

Havia estat una de les primeres periodistes dels anys encara en dictadura, al Diario Femenino que avui gairebé ningú no recorda. Seria el precedent de Mundo Diario, un dels rotatius que marcaven el ritme d’aquells anys en què la premsa catalana eixamplava tant com podia els límits de la informació sota el franquisme. Es va incorporar a l’Avui des del primer moment, amb un domini de l’idioma llavors no gaire freqüent en l’ofici que ella s’havia encarregat d’aprendre i de greixar. Quan va passar a La Vanguardia, cridada per Llàtzer Moix per ocupar-se de la literatura catalana, el món del llibre va guanyar una periodista no sols informada i llegida sinó sobretot una portantveu formidable. En puc donar testimoni també com a autora. Des de les dues bandes en què he tingut la fortuna inoblidable de tractar-la, com a companya i com a autora literària, en puc donar fe. Som molts els que ho podem dir. Gràcies per tant, Rosa.