Per què diuen ‘mestissatge’ quan només volen dir castellanatge

De tot el que s’ha escrit sobre la ‘Catalunya mestissa’ de Colau, em quedo amb les dades, les xifres, les conclusions que aporta Andreu Barnils en aquesta peça seua de diumenge. Si encara no l’heu llegida, endavant, jo no em moc d’aquí. Per a qui tingui pressa, en copio i enganxo un fragment que tradueix uns quants percentatges en paraules: ‘Són els partits unionistes els que tenen un electorat més homogeni. Els independentistes, més mestissos, plurals, barrejats.’

A les xarxes, el debat sobre els orígens i la identitat és cíclic, si no espiral. Aquest mes, el discurs que exaltava els catalans dits ‘oberts i mestissos’ (en implícita contraposició als indepes ‘tancats i purs’) arribava quan encara ens estàvem defensant de la barroera tergiversació sobre el ‘No em canviïs la llengua’, la campanya antiracista que l’espanyolisme va voler fer passar per tot el contrari, com una pinya, des d’acòlits de Vox fins a afins amb Podem i sucursals. Passat el pic de la polèmica, no sé si expressament o no, l’analista Joe Brew va reunir un assortiment de dades en l’article ‘La mentida de la xenofòbia independentista‘, tot de xifres que revelaven que els catalans més xenòfobs no serien precisament els votants independentistes, ves per on.

La qüestió és aquesta: així que treus dades, s’esfondra tota la parauleria. Però a qui li interessen les dades, oi? No tracta d’això, la cosa. Tracta de dir i repetir els mateixos mantres identitaris, que casualment sempre provenen de la mateixa banda, i naltros darrere pic i pala traient a la superfície estudis, informes, xifres que els desmenteixen i que no arribaran mai al públic a qui s’adreça –hàbilment– l’adversari. Perquè si una cosa és cansada de ser independentista, a part de remar sense ordre ni concert contra l’onatge monstruós que ens combat sense descans, és aquest fet d’anar sempre a remolc de la propaganda unionista de torn, llançada amb tota la frivolitat i lleugeresa, i que a naltros ens fa perdre un temps i una energia que no ens sobra ni ens tornarà ningú.

Diu l’alcaldessa Colau que els seus vénen de ‘la Catalunya oberta i mestissa […], la que canta emocionada els versos de Miguel Hernández amb la veu d’un català universal com és Joan Manuel Serrat’. Digueu-me primmirada, però si la cosa va d’obertura i de mestissatge, més que de parlar de dos senyors blancs que avui compartirien passaport, potser s’hi adiria més un perfil, jo què sé, del tipus de Guillem d’Efak, com a versionador en català de temes universals de blues i jazz, però em temo que fixar-me en un manacorí nascut a Guinea Equatorial i que cantava –i escrivia, i recitava, i etcètera– en llengua catalana seria considerat un gest de racisme per part meua, perquè entre polèmica i polèmica ja m’ha quedat clar que racistes és el que som els indepes que no relacionem el color de la pell amb l’idioma castellà, o una cosa així.

Parlen de mestissatge, però se’ls veu el llautó: volen dir castellanatge, que no és més que el clàssic exercici de la llengua castellana per part d’un catalanoparlant. Passa que si es digués tan clar –i no tan sols es fes–, el llautó ja es tornaria fosforescent. Cal diluir la intenció en un discurs pretesament multicultural i cosmopolita, presentar la llengua i cultura espanyoles com la sortida de ventilació al ‘tancament’ de la cultura i llengua catalanes, que si no són burgeses són tractorianes, depèn del dia. Cal connotar el castellà com l’aireig i l’obertura d’aquells catalanoparlants oprimits per un monolingüisme màgic en la llengua de Pujol.

El patró sol ser el mateix, transcric Iceta però podria ser el progre que us abelleixi: ‘La meva cultura és mestissa, la meva cultura és mescla […]: qui deu haver representat millor Lorca que Núria Espert?’ De nou, citen catalans difonent cultura espanyola en castellà, que està molt bé, però atès que els consideren a tots espanyols, no sé on hi veuen el què. Tant per tant, cites Quim Monzó, fill d’andalusa i català que és llegit en vint-i-cinc idiomes ‘universals’. Tampoc no entenc quina classe de reivindicació deu ser proclamar la virtut de treballar en la llengua dominant al territori de la minoritzada. Servidora mateix m’hi he guanyat gran part de la vida, fent feina en castellà per al públic que l’entén, i no veig que tingui pas cap mèrit. Científicament trobo que hi ha més mèrit, més mescla i més mestissatge en l’actitud de companys meus veneçolans, argentins o belgues que malden per fer servir el català sense que els catalans mateix els ho hàgim fet necessari.

D’aquestes polèmiques interessades, el que sap greu no és el profit que en treu l’espanyolisme anticatalà, perquè és el seu franquiciat. El que sap més greu és que siguin les esquerres dites catalanistes, que vulguin treure rèdit de jugar amb aquest foc. Sap greu, primer, perquè moltes són hereves naturals dels impulsors de la immersió (model que si realment s’apliqués, tot sigui dit, ara potser les tindria en contra); i segon, perquè, a l’hora de la veritat, no han lluitat gens ni mica per aquell llegat antifranquista de defensa de la normalització plena, valgui la redundància, abandonant-lo a mans exclusives de l’independentisme (i no pas tot), als seus encerts i els seus errors, i per incompareixença de ningú més.

Per tot plegat, i jugant jugant, estan deixant que el futur d’una llengua i una cultura minoritzades, que també són seues, depenguin de la sort d’una minoria estructural criminalitzada, sense poder executiu i que prou feina té amb la repressió. Francament, ni que sigui per anihilar els independentistes, no veig cap heroïcitat en aquesta batalla innecessària per a afeblir (encara més) la cultura més feble exaltant la del fort. Però afirmar això és racista, o xenòfob, o era supremacista? Tant se val, a la pròxima polèmica que s’empesquin ja em tornaran a posar al corrent.