La Meseta, de diàleg

La taula de diàleg ha començat avui, dimecres, 26 de febrer, un mes i mig després de la presa de possessió de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. La delegació catalana i l’espanyola s’han trobat al Palau de la Moncloa, i a dos quarts de cinc de la tarda entraven puntuals a la sala Tàpies, on el blanc de la puresa i la innocència domina l’estança. Totes dues delegacions s’han assegut al voltant d’una taula rectangular. I han començat a parlar del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. La viva imatge del ‘sit and talk’ s’ha fet realitat. I una finestra oberta dins la sala, ha emfatitzat la metàfora: són temps d’aires nous.

Hem viscut, així, el primer èxit de Pedro Sánchez, èxit que ha arribat fins i tot abans no comencés la trobada. Ahir a la tarda, a la llegida revista Foreign Affairs, hi apareixia aquesta notícia: ‘El president socialista, Pedro Sánchez, intenta de preservar la unitat mitjançant la moderació i el diàleg, en lloc de parapetar-se darrere un tallafoc d’inflexibilitat, com va fer el seu predecessor conservador, Mariano Rajoy, amb l’aval tàcit de Felipe V’. Pedro Sánchez, el president del govern que va demanar tretze anys de presó per Oriol Junqueras, via advocacia de l’estat, es presenta com a exemple de moderació i diàleg? Sí, Pedro Sánchez, el president del govern que va demanar tretze anys de presó per Oriol Junqueras, via advocacia de l’estat, es presenta com a exemple de moderació i diàleg. I la reunió d’avui reforça encara més aquesta imatge.

La delegació espanyola ha sortit a rebre els catalans a les 16.26 i s’ha encaminat pels jardins de la Moncloa. Els espanyols tenien una baixa que pot portar cua, Pablo Iglesias (amigdalitis), però la resta hi eren tots. Sis socialistes (Pedro Sánchez, Carmen Calvo, Salvador Illa, Carolina Darias, José Luis Abalos, María Jesús Montero) i un de Podem (Manuel Castells). La delegació catalana era composta de quatre membres del govern (el president Quim Torra; el vice-president, Pere Aragonès, els consellers Alfred Bosch i Jordi Puigneró) , dues diputades (Marta Vilalta, d’ERC, i Elsa Artadi, de JxCat) i dues mans dretes (Josep Maria Jové, d’Oriol Junqueras; i Josep Rius, del president Carles Puigdemont).

Els presidents Torra i Sánchez han caminat sols, a banda, i han estat els darrers d’entrar. Picadeta a l’esquena de Sánchez només arribar. Mans darrere de l’espanyol. I mans davant del català. Imatge de cordialitat enmig d’un terrorífic ambient primaveral, gairebé estiuenc, en ple hivern madrileny. Dins el bosc no arriben els crits de la policia espanyola, la Jusapol, concentrada a la sortida per reclamar més sou. Els presidents pugen els cinc graons, caminen entre les banderes catalana i espanyola, encaixada de mans davant la premsa i cap a dins. La viva imatge de la moderació i el diàleg.

Durant la passejada, les dues comitives han entrat al jardí i s’han creat parelles, qui sap si de manera natural: Pere Aragonès conversava amb la vice-presidenta Calvo. Elsa Artadi, amb Manuel Castells. Salvador Illa, amb Josep Rius, Vilalta amb Montero, el ministre Ábalos amb Juvé, l’home de la llibreta Moleskine. Un dia important per a ell.

La taula de diàleg ha començat avui, 26 de febrer, i no ha agradat tothom. Quan a les 10.50 del matí el president Quim Torra i comitiva enfilaven cap al TGV a Barcelona, aquest era un dels titulars a la premsa espanyola: ‘La fiscalia explora oposar-se al recurs de Torra pels llaços i precipitar-ne el relleu’. Sense arribar al titular sobre Puigdemont (‘El coronavirus amenaça l’acte de Puigdemont a Perpinyà), era un cas clar, i un cas més, de la pressió mediàtica en contra de la taula de diàleg, que ha costat Déu i ajuda que avui arrenqués. Abans de començar la reunió, els titulars a la premsa espanyola d’aquest matí competien per veure quin era més apocalíptic (‘Álvarez de Toledo: “La mesa és una humiliació per a Espanya”‘. ‘Bono: “Ho faria tot per evitar-la, però la secessió de Catalunya no es pacta”‘. ‘Torra té un talp: Castells donarà suport a l’autodeterminació a la taula de diàleg’. ‘Autodeterminació i amnistia, exigències separatistes’).

Però la taula avança, el diàleg ha començat, i tot l’embolcall acompanya. Quan els periodistes ens connectem a la wifi de la Moncloa ens apareix la notícia del departament de premsa (‘Pedro Sánchez: “No es pot defensar Espanya si no se li accepta la seva diversitat”‘). Dins la sala de premsa, la cabina per a la traducció simultània català castellà, també està llesta. Sánchez es pot presentar, i amb raó, com un exemple de moderació i diàleg que comença a ser tradició: avui és la tercera reunió entre els dos governs (després de la comissió bilateral i la reunió al Palau de Pedralbes del 2018).

Ningú no llegirà que, justament avui, Josep Alay, assessor de Puigdemont, ha estat oficialment encausat per un jutge. És la Meseta i el seu diàleg. És una víctima més de la judicialització que, en teoria, la taula de diàleg hauria d’aturar… i potser acaba tapant. La taula de diàleg ha començat i Pedro Sánchez té la seva primera victòria. En canvi, la part catalana haurà d’esperar que s’acabi la reunió per recollir, si de cas, els seus fruits: amnistia i autodeterminació, a l’horitzó. Desjudicialització i acords, primeres esperances.