Més sobre principis i responsabilitats

[VilaWeb vol fer l’aclariment que aquest article va ser rebut abans que es publiqués la rèplica de Raimon Obiols a l’article anterior del mateix autor.]

La darrera setmana comentava en aquesta columna l’oposició entre principis i responsabilitats que els polítics acostumen a invocar quan la conducta no s’ajusta a les intencions declarades o quan la doctrina tremola. D’exemples, en trobem cada dia. Dimecres, sense anar més lluny, el Parlament Europeu atorgava el premi Sàkharov a Ilham Tohti, l’economista uigur empresonat a la Xina acusat de separatisme per haver demanat diàleg a favor de l’autonomia uigur. En atorgar el premi a la seva filla, el president de la cambra europea, David Sassoli, exigí a la Xina l’alliberament immediat de Tohti. Era una gran oportunitat per a exhibir els principis, i Sassoli no se’n va estar, mentre que ell i la cambra en pes feien ús de la responsabilitat callant, una vegada més, sobre els catalans empresonats per haver demanat diàleg a Espanya i haver defensat el dret d’autodeterminació. 

L’ocasió del meu article era una entrevista de VilaWeb a Raimon Obiols, en el curs de la qual l’ex-dirigent del PSC esgrimia la suposada oposició entre principis i responsabilitats com si fos de pur sentit comú, per bé que no és res més que un lloc comú de la política. La saviesa popular, per contra, no hi veu oposició sinó coordinació quan diu ‘A Déu prega el qui treballa’. Un lector que havia vist el dualisme en qüestió atribuït a Max Weber apuntava la possibilitat que aquesta fos la font d’Obiols. Això és més que probable, perquè, com deia a l’article, Obiols no innovava pas en qüestions d’ètica i, efectivament, el binomi moral de Weber ha fet córrer tinta. Per això, més enllà del seu ús anecdòtic a l’esmentada entrevista, val la pena de recuperar-ne l’origen en lloc de conformar-nos amb la refracció en una cita no atribuïda. I de passada recordar que citar una ‘autoritat’ no fa bona una idea dolenta.   

El locus classicus de la idea d’ètica de la responsabilitat és la conferència ‘Politik als Beruf’ (‘La política com a vocació’), en què Weber no sols defineix la política en relació amb l’estat sinó que s’esforça a convèncer el seu públic d’estudiants, presumiblement futurs polítics, que el polític es deu prioritàriament a l’estat. Weber, diguem-ho d’antuvi, no parla en cap moment d’una ètica dels principis. De fet, no parla de principis, sinó, al contrari, de fins absoluts. No són la mateixa cosa. Els principis, els archai, eren per als grecs  les forces originals, l’origen de les coses i la seva condició de possibilitat. I entre aquestes coses, òbviament, hi havia la política. Per extensió, doncs, arché també significava la forma de govern o d’autoritat. Per això parlem de ‘mon-archia’, ‘olig-archia’, ‘aut-archia’, etc. I per això jo deia que calia saber de quins principis parla un polític que parla de principis, car n’hi ha de democràtics, de monàrquics, etc. De cada un emanen responsabilitats particulars o, si ho voleu, ètiques específiques, amb el benentès que ètica no és pas cap abstracció misteriosa sinó la doctrina de l’ethos, que per Aristòtil designava el caràcter i que modernament designa els valors i les pràctiques d’una persona o societat. L’ètica té a veure amb la conducta; més exactament, amb allò que guia i orienta la conducta. I si la conducta es guia per alguna cosa relativament estable, per algun punt de referència que informi el caràcter o tarannà d’una persona, institució o societat, aquest punt de referència no purament circumstancial són els principis o mòbils primers de la conducta. Fins aquí la idea grega. 

Però el cristianisme ho capgira amb un tractament revolucionari de l’ethos, perquè predica la mort de l’home vell i el naixement d’un home nou, això és, la substitució del caràcter determinat pels orígens per un altre d’orientat pels fins. Essent una religió escatològica, el cristianisme oposà a la idea de principi la de finalitat en el sentit més literal possible: la fi d’aquest món i l’adveniment d’un regne transcendent que ja s’inaugura en la subjectivitat dels creients (el regne de Déu és dins de vosaltres) i en la seva conducta (pels seus fruits els coneixereu). El cristianisme, si més no el primitiu, cristal·litzà en una ètica d’oposició absoluta als poders d’aquest món, la bèstia que sant Joan pinta amb colors llampants a l’Apocalipsi. És a aquesta ètica que Weber s’oposa de manera explícita, desterrant-la de la política, és a dir, dels afers de l’estat, que, tot i no dir-ho, identifica amb la bèstia apocalíptica, com ja ho havia fet Hobbes dos segles i mig abans.  ‘En darrera instància –diu Weber– l’estat modern es pot definir sociològicament sols en termes dels mitjans específics que li són peculiars […], l’ús de la força física.’ Per Weber no hi ha tensió entre finalitats absolutes i responsabilitat política, car l’equació entre fins i mitjans la resol des del principi de la conferència a favor dels mitjans.

La sociologia no és una ciència exacta i les seves fórmules i definicions sols tenen sentit en un context històric determinat. El de Weber era la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial, viscuda en un ambient de descontentament mal resignat, ja que molts alemanys consideraven l’armistici una traïció dels polítics (la teoria de la punyalada per l’esquena). La conferència va pronunciar-la a Munic el 29 de gener de 1919, durant l’Estat Popular de Baviera de Kurt Eissner, una mena d’estat autonòmic de la República de Weimar que coexistí durant uns quants mesos amb una República Soviètica de Baviera abans d’ésser substituïda per l’Estat Lliure de Baviera, la república independent que durà un mes i que, com la república catalana d’un sol dia, fou reprimida per una coalició de les forces del govern alemany i de ciutadans d’extrema dreta que eren el germen del partit nazi. Sigui dit de passada, Weber declarà judicialment a favor d’Ernst Toller, el president durant sis dies de l’avortada república soviètica, malgrat la distància ideològica que els separava. Toller, que fou condemnat a cinc anys de presó per rebel·lió armada, explicà aquest episodi a l’autobiografia Eine Jugend in Deutschland. Comparar la seva condemna amb la sentència dels presos catalans dóna la mesura de la barbàrie espanyola. A Espanya, a més, no va aparèixer cap Weber ni cap Thomas Mann (qui també testificà a favor de Toller) en suport dels qui eren jutjats per radicalitat democràtica.

A la seva conferència, Weber deia, com ja havia dit Kierkegaard, que el cristianisme no admet mitges tintes, és un tot o res, i que l’ètica dels fins absoluts s’esberla en la qüestió de la justificació dels mitjans pels fins. Els defensors d’aquesta ètica, deia, no poden resistir la irracionalitat ètica del món. I advertia que si el fi justifica els mitjans, llavors no és possible de decretar èticament quin fi justifica quins mitjans. Val la pena d’aturar-se un moment en aquestes frases. Si el món és irracional èticament o de qualsevol altra manera, d’on pervindria l’ètica, val a dir, els valors? Weber es desentén tant de l’imperatiu categòric de Kant com de l’idealisme ultrat de Hegel, de qui malgrat tot reté l’absolutització de l’estat. Però si el fi no és el barem ètic dels mitjans, o dit d’una altra manera, si els mitjans no han d’ajustar-se èticament als fins i la irracionalitat ètica del món no proporciona models ètics de conducta, quin sentit té parlar de responsabilitat? Amb quin sedàs que no fos arbitrari discriminaríem els mitjans? Weber reconeix la paradoxa i s’hi repenja. La política, diu, és paradoxal i qui s’hi dediqui ha de saber que és responsable d’allò que ell mateix esdevingui sota l’impacte d’aquestes paradoxes. Dit més clarament: és responsable de convertir-se en un cínic o, si escau, en un criminal, car ‘qualsevol que accepti d’emprar mitjans violents per atènyer qualsevol fi –i tots els polítics ho fan– s’exposa a les seves conseqüències específiques’. Qui busqui els fins absoluts –salvar l’ànima– ha de fer-ho per uns altres camins, car les tasques polítiques sols es poden resoldre emprant la violència.

Aquí és on entra en escena l’ètica de la responsabilitat, que Weber diu sense embuts que posa l’ànima en perill, i aquí és on apareix la tensió (a què al·ludia Obiols) amb què el polític accepta de viure. Però en Weber no és una tensió abstracta, sinó una tensió entre el déu de l’amor i el dimoni de la política, com ell els anomena. Fer política de fins absoluts (i Weber ataca explícitament el pacifisme) és, segons ell, irresponsable, perquè és típic d’aquesta ètica no calcular les conseqüències. El polític cerca el poder i aquesta cerca incansable (i jo afegiria insaciable) és el mitjà inevitable de la seva activitat, el seu ethos. 

Tanmateix, Weber no aborda el punt feble de la lògica de la responsabilitat tal com ell l’entén, i és que en un món èticament irracional –i per tant irreductible a cap normativa transcendent o objectiva, an sich diria Kant– les conseqüències dels propis actes no són previsibles. Això ja ho veu i admet que el resultat de l’acció política acostuma a ser inadequat i fins i tot contrari a la intenció original. Què s’hi pot fer, doncs, per rescatar una acció que rarament respon al sentit amb què s’havia decidit d’executar-la? Com es pot donar sentit a allò que és, objectivament, una acció fallida, de conseqüències inesperades? Weber es treu un conill del barret i introdueix uns fins absoluts disfressats de relatius. Com que les conseqüències de l’acció política són imprevisibles, diu, cal que aquesta serveixi alguna causa perquè l’acció tingui força interior. Dit d’una altra manera, per salvar l’ànima a l’acció del polític, ni que sigui a l’esfera secular, cal insuflar-li algun fi amb aparença d’absolut. Quina sigui la causa que serveix el polític en la seva lluita pel poder és, diu Weber, una qüestió de fe.

La causa és doncs un accident de la substància de la política, que és la cerca i exercici del poder per qualsevol mitjà. Amb aquella conferència, Weber pretenia desidealitzar la política i aïllar-ne l’essència, que no seria cap altra sinó la violència. Es pronunciava, doncs, per la Realpolitik, evitant, però, de caure en el realisme ultrat d’un Maquiavel. Per això, a la responsabilitat hi assignava una certa intuïció dels límits de l’acció política, tot i que, també en això, el límit havia d’ésser relatiu i la seva determinació, subjectiva. Sentint la responsabilitat per les conseqüències dels seus actes, el polític arriba al punt on diu, com Martin Luther: ‘Aquí em planto, no puc fer altrament.’ D’on li ve de vegades al polític l’imperatiu d’aturar l’execució d’una acció que té la seva arrel en la violència? Weber concedeix que aquesta actitud sols és possible per a algú que no estigui mort espiritualment. La responsabilitat, també en el polític, acaba doncs necessitant l’ètica dels fins absoluts. Per això Weber en reformula l’exclusió mútua per acabar afirmant que no són contraris sinó suplementaris i que ‘sols quan van unides constitueixen una persona genuïna, una persona que pot sentir la ‘vocació de la política”‘.  

Però allò que se suplementa no pot plantejar-se com un dilema entre això o allò altre. El pacifisme, per exemple, bé que pot ésser un mitjà per a assolir un objectiu polític mundà, i a la inversa, el poder pot ésser un mitjà ‘demoníac’ al servei de finalitats perfectament morals. La dificultat i el drama de la política rau en la tria dels mitjans i en la fidelitat als fins. De vegades no es tenen els mitjans i de vegades els mitjans han esdevingut autotèlics i s’han cruspit els fins. Aquest és el trist espectacle de la política quan el poder sols és responsable davant el poder.