“Més que una pregunta, tinc una reflexió”

Al primer minut de la crisi russa amb els mercenaris de Wagner, quan els mitjans d’informació amb prou feines en treien l’entrellat, un exèrcit de senyors deixaven la coca de Sant Joan a banda per dirigir-se a les xarxes a dir-hi la seua. Si més no, aquesta és la impressió que feia a Twitter, la xarxa principal de seguiment de l’actualitat: piuladors que el dia abans podien estar discutint sobre atmosferes per a la implosió d’un submarí, ara passaven a ressenyar el minut a minut de la insurrecció talment com enviats especials a Rostov: “No descarto res”, deia un, suficient; “S’ha d’anar cap al sud”, alliçonava un altre; “Heu de tenir present que” –començava un des del Baix Maestrat– Prigojin i Xoigú se la tenien votada d’abans de la batalla de Bakhmut, es veia venir. Ah, quina conjura de savis, quin espectacle.

Servidora, que no sé tant de res però m’interessa tot, sóc una apassionada voyeur de les interaccions en aquesta xarxa on encara domina el text i l’intercanvi de parers. Em fascina, en concret, que bé que es desenvolupen tants perfils masculins en tots els idiomes que sé llegir sobre la matèria que toqui, en la subespecialitat que sigui, amb les puntualitzacions, les contraargumentacions, els fils d’anàlisi que arrova Pepet i arrova Manelet emeten amb la solidesa dels millors experts. Mentrestant, a l’altre extrem, no paro de fixar-me com arriba a costar de trobar-hi usuàries que se sotmetin amb la mateixa alegria i proporció al passatemps d’arreglar el món tant si encerto com si patino. I si algú se’n sent al·ludit, o al·ludida, que no s’enganyi: en aquesta observació hi ha un grau insà d’enveja podrida.

Hom podria atribuir aquest biaix de representació a una presència desigual dels gèneres a Twitter, però u) almenys a l’estat espanyol, entre els perfils actius, la proporció és a penes de 53-47 a favor dels qui es declaren hòmens, i dos) el predomini de totòlegs per sobre de les totòlogues és un reflex massa exacte del que veiem a fora de les xarxes. En conferències, reunions de feina, barres de bar, sobretaules, els hòmens (ens) expliquen coses, parafrasejant el cèlebre títol de Rebecca Solnit, la historiadora, periodista, activista i protagonista de l’anècdota més famosa sobre el fenomen que ella mateixa va batejar com a mansplaining: la del senyor que li insistia, sense escoltar-la, que hauria de llegir un tal llibre tan interessant que resulta que havia escrit… ella.

La frase que titula aquest text, paròdica, paradigmàtica, neix dels torns de preguntes de les xerrades i conferències en què un assistent del públic pren el micro i ja no el deixa anar, esmenant la plana als ponents i, més sovint, a les ponents amb la seua ponència personal. No li reca el temps dels altres ni la possibilitat d’equivocar-se: el món li deu aquest moment. Per descomptat, no tots els hòmens actuen d’aquesta manera, això no cal dir-ho perquè no és cert; però la literatura que estudia aquests comportaments sí que revela que hi tenen més tirada ells. Què no havia de passar, per tant, a les xarxes de l’opinió, on aquest micròfon dels recintes tancats dóna a un altaveu d’abast il·limitat i a un públic que es pot comptar en camps del Barça?

Moltes teories sobre aquestes actituds van a cercar l’arrel en el procés de socialització de xiquetes i xiquets: qui se sent més impel·lit que qui a ocupar o cedir espais comuns, a expressar opinions no demanades, a buscar el monopoli de la paraula, a voler complaure o bé competir amb l’altre. No són instruccions explícites ni imperatius als quals una hom pot plantar cara directament: la societat empeny, premia i penalitza comportaments diferents a uns i altres d’una manera tàcita, amb la conseqüència d’un dèficit o excés de confiança a l’hora d’expressar punts de vista a la babalà.

Aplicat a Twitter, el resultat és que usuaris i usuàries de perfil similar tenim accés als mateixos mitjans, els uns i les altres segurament recorrem a fonts semblants per informar-nos d’un qualsevol fet, i en canvi elles, per publicar-ne un anàlisi amb el mateix aplom que un piulador amb idèntic fons i formació, encara se senten frenades per no tindre’n un doctorat i tres màsters. I espera’t, perquè les que sí que els tenen, a l’hora de desplegar-hi la seua expertesa, ja pots jugar-t’hi un sopar que en cinc minuts hauran atret una rastellera de Josepmaries mirant de rebatre-les impulsivament i incansables, obsedits per imposar-los l’última paraula.

L’efecte d’aquests episodis és exemplaritzant per a moltes usuàries, i això ja és una teoria meua. Mariantònies com servidora, davant de temptadores baralles de galls en horari laboral, fan els seus càlculs cost-benefici i molt sovint opten per l’autocontenció, si no per la retirada anticipada, faltades com estan d’entrenament vital –per motius evidents– en competicions sobre qui la té més llarga. Competicions que, com que expliquen bona part del funcionament del món –la guerra, la política, l’economia, la reunió d’escala–, no podien més que reverberar en una xarxa que pretén explicar-ho tot de manera immediata. I en aquest context, això sí, paraula de voyeur: com hi brillen les piulades dels valents que saben dir “no ho sé” de les coses que no saben.