Més que un club: els precedents que lliguen el Barça i la política

Demà Barcelona centrarà l’atenció mediàtica mundial amb motiu del partit de futbol Barça-Madrid. El Tsunami Democràtic ho ha aprofitat per a fer una crida a encerclar el Camp Nou quatre hores abans del partit. El moviment explica que ha convocat la concentració perquè cap dels dos equips no ha volgut participar en una acció en favor del diàleg, que fes lluir el lema ‘Spain, sit and talk’ a la graderia. Segons el Tsunami, hi ha 25.000 persones inscrites per a participar en la protesta.

La convocatòria ha causat pànic a Madrid, on els mitjans han parlat d’amenaça i xantatge. Part de l’opinió publicada, aquí i allà, també ha clamat al cel pel fet que es barregi futbol i política. Tanmateix, la història del Futbol Club Barcelona té nombrosos precedents de protestes en què esport i reivindicació han anat de bracet.

L’historiador i escriptor Ramon Usall, autor de Futbolítica: història de clubs políticament singulars, explica que Joan Gamper, ja el 1908, quan agafa les regnes del club que havia fundat, fonamentà l’estratègia de l’entitat en el lligam entre els pilars esportius i el catalanisme: ‘Ja hi ha un compromís inicial del Barça com a club català que vol representar aquesta catalanitat en l’esport.’

Poc després, a la segona dècada del segle XX, el club incorpora la senyera i la creu de Sant Jordi a l’escut i comença a redactar les actes en català (llengua que més endavant esdevingué l’oficial de l’entitat). El 1918 s’implica en la campanya per l’autonomia i l’any següent, l’11 de setembre, fa una ofrena al monument de Rafael Casanova, que es repetirà cada any. Per acabar-ho d’adobar, el nom que es posa al quart equip del Barça és Separatistes.

El 1920 decreta dos dies de dol oficial per la mort de Terence MacSwiney, batlle de Cork i militant del Sinn Féin, després de quaranta-quatre dies de vaga de fam. ‘És una declaració d’intencions claríssima en suport de la independència d’Irlanda’, subratlla. Són exemples del vincle amb la política reforçat per la directiva.

Però Usall destaca que en la història política del club hi té molt de pes l’espontaneïtat. El 1924, en un derbi entre el Barça i l’Espanyol, s’origina una batalla campal entre seguidors, en un episodi conegut com ‘el derbi de la xavalla’, perquè la gent va començar a llançar monedes al terreny de joc i el partit es va suspendre. ‘Aquell dia les autoritats defineixen el Barça com “un niu de separatistes”. L’Espanyol potser és un club que té el favor del rei i en canvi el Barça emergeix com el club que representa un republicanisme catalanista.’

I el juny del 1925 hi ha un dels fets més polèmics de la història del Barça: durant la dictadura de Primo de Rivera, el camp de les Corts fou clausurat tres mesos. El motiu fou la xiulada contra la ‘Marxa reial’, l’himne espanyol, en un partit amistós del Barça i el Júpiter que es disputava en homenatge a l’Orfeó Català. L’himne l’havia interpretat, d’improvís, una banda de la marina britànica, que era atracada al port. El contrast amb els aplaudiments al ‘God Save the King’, l’himne britànic, va enfurismar les autoritats. Gamper va presentar la dimissió i va haver d’exiliar-se. Encara cal recordar que un altre president, Josep Sunyol, fou afusellat per les tropes franquistes el 1936.

L’època de la república espanyola

El 1930 continuen els episodis amb càrrega política. La directiva demana una amnistia per als presoners polítics i socials i agraeix l’indult dels militants que havien participat en el complot del Garraf, un atemptat frustrat contra el rei Alfons XIII. Ja instaurada la república espanyola i arran de l’estatut de Núria, quan l’equip juga fora de Catalunya es troba ‘una hostilitat molt manifesta’ arreu pel fet de ser considerat catalanista.

I abans de la guerra, el 1935, la directiva deixa un seient buit al banquet en què se celebrava el títol del campionat de Catalunya. És un gest de record per Enric Pérez, cap dels Mossos d’Esquadra empresonat arran dels Fets d’Octubre del 34. Quan és a Madrid, els directius fins i tot li fan una visita, juntament amb el president Companys, aprofitant una reunió de la Federació Espanyola.

De la dictadura a la recuperació de les institucions

El 1951, durant la vaga de tramvies per l’augment del preu del bitllet a Barcelona, la gent protestava fent els trajectes a peu. L’historiador explica que un dels col·lectius que va donar força a la protesta fou el conjunt de seguidors blau-grana, que van dir que anirien a l’estadi de les Corts caminant, tot escenificant una protesta que, fet i fet, era contra el règim franquista.

Tanmateix, l’episodi que Usall veu més semblant a la convocatòria del Tsunami Democràtic és el clàssic al Camp Nou del 28 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort de Franco. ‘La senyera encara no s’havia legalitzat, però l’afició fa entrar al Camp Nou, com si fos ara aquest “Spain, sit and talk”, un munt de senyeres. És el primer gran partit en què les senyeres tornen en massa al camp després de la dictadura franquista.’

Subratlla que fou una acció organitzada d’amagat, amb els mitjans de l’època, sense aplicacions ni xarxes socials digitals: ‘Centenars de persones entrant amb senyeres i desplegant-les en un moment especialment sensible per a la història del país perquè Franco acabava de morir.’ Un esdeveniment que Pep Riera explica amb detall.

I, dos anys després, el 30 d’octubre de 1977, tot aprofitant el partit contra Las Palmas, el club va fer un homenatge al president Tarradellas, que havia tornat de l’exili una setmana abans. L’estadi el rebé amb milers de senyeres a les grades i una de gegant a la gespa. A més, la Coral Sant Jordi i la Cobla d’Oriol Martorell van interpretar ‘Els segadors’. Una acció inequívoca del club en favor de la recuperació de les institucions.

https://www.youtube.com/watch?v=OMYk0TuJJgc

Més que un club

La història del club no ha estat mai aliena a la situació política de cada moment. El juny del 1981 la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes va celebrar el seu naixement amb un acte multitudinari al Camp Nou. El camp del Barça servia d’escenari d’un dels principals actes de reivindicació catalanista que es recorden. Anys després, quan era entrenador del primer equip, Bobby Robson digué que el FC Barcelona era l’exèrcit desarmat de Catalunya, evocant les paraules de l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán.

La reivindicació política al camp no sempre ha tingut a veure amb el catalanisme estrictament. Al Barça-Madrid del 2002, dos militants d’Endavant van emmanillar-se de bon començament a les porteries amb samarretes que duien el lema ‘Aturem l’Europa del capital’. El partit es va suspendre durant deu minuts. I cap al final del matx, militants de l’esquerra independentista basca van tornar a saltar amb una ikurriña i una pancarta en favor dels presoners bascs.

El matx començà amb aparent normalitat fins que, al minut 2 de partit, dos militants d’@Endavant_OSAN van saltar al terreny de joc.

Portaven samarretes amb el lema “Aturem l’Europa del Capital”.

En una acció perfectament coordinada anaren a les porteries i s’hi emmanillaren pic.twitter.com/phOjQO2pCQ

— Joan #NoPassaran (@Joan_VdG) December 16, 2019

Quan arribà Joan Laporta, la directiva intensificà el compromís catalanista, alhora que l’independentisme guanyava espai al carrer i a les institucions. Al clàssic del 2004 aparegué per primera vegada a la grada la famosa pancarta de la JNC ‘Catalonia is not Spain’, i les estelades hi van esdevenir de mica en mica més habituals.

També fou en el mandat de Laporta que s’afegí la senyera al coll de la samarreta; i que agafaren volada les xiulades a l’himne espanyol i a la monarquia amb motiu de les finals de la Copa del Rei –per bé que Usall puntualitza que de xiulades ja se’n sentien als noranta. Novament, eren accions organitzades al marge del club.

Durant la presidència de Sandro Rosell, l’equip va lluir la senyera de cap a cap de la samarreta i el 2013 la directiva va permetre que un tram de la Via Catalana passés per dins l’estadi. I encara, mesos abans, es féu al Camp Nou el Concert per la Llibertat, organitzat per Òmnium juntament amb entitats com ara l’Assemblea Nacional Catalana i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes.

El 2015 s’hi féu la Nit de les estelades, en un partit de la Lliga de Campions contra el BATE de Baríssau. Els seguidors van fer una exhibició d’estelades multitudinària i espectacular en protesta per la sanció de la UEFA al club, arran de la presència d’estelades a la final de Berlín, pocs mesos abans, i també pels càntics en favor de la independència. Una decisió contra la qual el club es revoltà. D’ençà de llavors, cada vegada que es fa onejar el logotip de la UEFA al mig del camp i se’n sent l’himne hi ha una xiulada..

Encara sobre els càntics, els seguidors han instaurat el crit d’independència al minut 17.14, que de dos anys ençà va seguit d’un segon crit en favor de la llibertat dels presos polítics. Cal recordar que el Primer d’Octubre el club va sospesar de suspendre el partit de lliga que jugava al Camp Nou, però finalment va decidir de disputar-lo a porta tancada. El darrer episodi amb significat polític ha estat la retirada –a l’octubre– de les distincions honorífiques a Franco que es mantenien d’ençà dels anys setanta.

A tots aquests fets, caldria afegir-hi les opinions polítiques que nombrosos jugadors han expressat en el curs de la història del club. Poden servir d’exemples recents les idees d’Oleguer Presas, el compromís de Pep Guardiola i les crítiques de Hristo Stoitxkov per la violència policíaca del Primer d’Octubre.

‘Queda claríssim que el Barça s’ha convertit, pràcticament des dels inicis, en un fet social indestriable de la crònica de Catalunya’, diu Usall, bo i repassant els episodis esmentats, especialment els del 1925, 1951 i 1975. Els enllaça amb l’acció del Tsunami, ‘una protesta que entronca de manera perfecta amb la història d’aquest club, que ha estat rebel en moltes circumstàncies del darrer segle’. També ho lliga amb la idea d’exèrcit desarmat exposada per Vázquez Montalbán.

La por de Madrid

Per què ha estat rebuda amb tanta virulència l’acció a l’estat espanyol i especialment a la capital? L’historiador recorda que qualsevol clàssic és un partit de transcendència política ‘tremenda’. I torna a citar Montalbán per a resumir el significat històric d’un Barça-Madrid:

«Quan el Barcelona guanyava un partit de futbol al Reial Madrid, considerat l’equip del govern, Catalunya es rescabalava una mica de totes les guerres civils que ha perdut des del segle XVII. I quan el Barcelona perdia contra el Reial Madrid, Catalunya ratificava la seva condició metafísica de poble perdedor, de poble desgraciat sotmès al jou tirànic de les ordes centralistes.»

D’una altra banda, desmunta la cantarella que no es pot barrejar futbol i política. De fet, diu, s’ha de desconfiar dels qui defensen aquesta idea perquè acostumen a ser els qui més ho barregen: ‘Que qui ho digui sigui aquest periodisme de bufanda, lluint l’escut d’un club que duu una corona borbònica, a mi em sembla un exercici de cinisme.’

Per ell és millor i més honest assumir amb normalitat el vincle indestriable entre política i futbol: ‘Parlem d’un acte de naturalesa social, de clubs que s’han constituït per a representar una ciutat, un barri, una comunitat religiosa, una parròquia… Això són fets polítics. Pretendre defensar i promoure una ciutat arreu és un acte de naturalesa política. Una altra cosa és la política partidista’, matisa.

Usall creu que el partit, que d’entrada s’havia de fer el 26 d’octubre, no es va ajornar pas per motius de seguretat, sinó per la por que s’utilitzés com a altaveu per a la reivindicació de l’amnistia dels presos polítics i de la independència; en un context en què moltes mirades convergien a Barcelona arran de les protestes contra la sentència del Suprem. I afirma que les autoritats deuen penedir-se d’una decisió ‘poc meditada, purament política’.

‘Ajornant-lo han obert l’oportunitat que algú que medita molt bé les seves accions tingui temps de planificar una acció amb un impacte internacional. Una oportunitat única en què es fan servir mètodes contemporanis de mobilització que poden fer-la molt més multitudinària que mai.’

Usall s’atreveix a fer pocs pronòstics sobre demà, més enllà de desitjar una victòria blau-grana. Ara, assegura que gairebé sacrificaria el resultat ‘en canvi que el món veiés que aquest país és un clam per la democràcia i per la llibertat’. Això sí, no hi ha dubte que els jugadors no són els únics que esperen amb ganes sortir al camp i gaudir.