07.06.2023 - 19:50
He de confessar que ha estat una sorpresa per mi descobrir avui que la proporció de cases catalanes que diuen haver patit privació material va assolir el màxim històric el 2022 (17,8%), un percentatge molt més alt que no abans de la crisi sanitària (11,9% el 2019). Això em fa pensar que la pandèmia ens ha castigat més que no ens pensàvem. I no solament en les magnituds habituals que es manegen en aquests casos, del punt de vista estrictament macroeconòmic, sinó en els efectes reals i directes a què arriben a la població. És cert que hi han ajudat uns altres fets inesperats, com ara la crisi energètica.
És una de les conclusions a què ha arribat la Cambra de Comerç de Barcelona quan ha presentat aquest matí el balanç i l’actualització trimestral dels Indicadors de Progrés i Benestar (IPB). Són indicadors impulsats per la corporació amb l’objectiu d’oferir una visió àmplia de l’economia que identifiqui aquelles variables econòmiques clau, més enllà del PIB, per tenir una visió completa de la realitat multidimensional del país, com ara la inversió en salut i educació, l’R+D, les desigualtats, l’equitat de gènere i la transició energètica. En aquest trimestre, ha centrat el focus en la pobresa i la producció d’energies renovables.
L’explicació que fa el document em sembla interessant. Respecte de la pobresa a Catalunya –i al conjunt de l’estat espanyol–, recorda que històricament ha estat molt vinculada a l’evolució de la taxa de desocupació, atès que la renda disponible dels desocupats cau en èpoques de crisi. No obstant això, destaca que aquesta relació no s’ha produït amb tanta intensitat, arran de la covid-19, uns anys en què la taxa de desocupació a Catalunya ha baixat del 12,6% al 9,7% el 2020 i 2022, respectivament, però, en canvi, el percentatge de cases que diuen patir privació material ha crescut intensament.
Així, la proporció de cases catalanes que diuen haver patit aquesta privació va assolir el màxim històric el 2022 (17,8%), molt més no pas abans de la crisi sanitària (11,9% el 2019). Segons la Cambra, un dels factors principals que expliquen aquesta evolució és l’augment preocupant de les famílies que no es poden permetre de mantenir una temperatura confortable a casa seva –dues de cada cinc l’any passat– per culpa del fort augment dels preus energètics. Vet ací, doncs, que el preu de l’energia ha acabat de rematar la feina de la pandèmia en el malestar d’una part de la societat catalana d’aquests anys fatídics.
Tot i reconèixer l’esforç fiscal extraordinari desplegat per part del sector públic d’ençà del començament de la pandèmia, la Cambra és crítica en la manera en què s’ha materialitzat i canalitzat aquest esforç. En aquest sentit, recorda que si bé aquests ajuts, com ara la bonificació dels carburants, la reducció dels imposts de les factures d’electricitat i gas, etc., han servit per a contenir un augment més intens de la privació material (en absència d’aquestes polítiques, hauria estat més gran), una selecció més apropiada i focalitzada de mesures fiscals per als col·lectius més desafavorits hauria estat més eficaç per a contenir l’augment de la pobresa. Es podia haver fet millor, vaja. Penso en els milions d’euros que s’han “llençat” per afavorir el consum de combustibles als visitants estrangers que han anat a l’estat espanyol. D’ençà del primer dia vam dir, en aquestes línies, que ens semblava un malbaratament de recursos innecessari i que no ens podíem permetre. Tot aquest volum de diners hauria tingut un ús més bo si s’hagués focalitzat cap als més necessitats, que, tal com acabem de veure, en són molts.
De tota manera, parlo amb Joan Ramon Rovira, cap d’estudis de la Cambra, per comentar l’aparent contradicció que hi ha entre el fet de l’augment de la pobresa i la disminució de la desigualtat dins la societat catalana. “Són dos conceptes diferents i, és veritat, els indicadors de desigualtat milloren, però els de la pobresa, que incideix en un aspecte diferent i molt concret, empitjoren. Dels cinc subindicadors, dos són els que ens porten a aquesta conclusió, un és la temperatura de l’habitatge i l’altre, les cases que no poden fer front a una despesa extraordinària de sis-cents cinquanta euros.”
L’altre punt que analitza la Cambra és molt punyent, perquè evidencia un dels exemples més clars dels maldecaps que som capaços de crear-nos els catalans, sense que ens “ajudi” ningú més. Un fet del qual, en política, en podríem explicar uns quants. En aquest cas, el resum d’aquesta part de l’informe de la Cambra pot ser que el 2022, Catalunya només va representar el 5,2% de l’estoc de potència elèctrica renovable del conjunt de l’estat espanyol, una xifra molt per sota de la seva contribució econòmica al PIB espanyol i al seu pes demogràfic, que són al voltant del 19% i del 16%, respectivament.
La resta de l’estat espanyol ens han passat la mà per la cara. El percentatge de l’energia elèctrica renovable a Catalunya en comparació amb l’estoc total de potència elèctrica instal·lada no ha tingut un avenç significatiu aquests darrers anys (del 28,9% el 2015 al 31,0% el 2022), una tendència clarament diferenciada en relació amb l’estat espanyol, on ha passat del 48,8% al 62,4% durant aquest mateix període. També fa massa temps que parlem de la incapacitat dels catalans de superar els desllorigadors interns que frenen el procés i tirar endavant, prioritzant les necessitats del país. El fet és que, malgrat tot el que diem, la producció elèctrica de fonts renovables no ha augmentat a Catalunya d’ençà de fa una dècada. I la cosa és més greu, encara, tal com subratlla Rovira: “Si tenim en compte que la hidroelèctrica representa una part important de les renovables, el problema real, més enllà de les xifres, és encara més greu.”
Segons que raona l’informe, aquest estancament té unes implicacions fortes, tant en termes ambientals com econòmics i socials. En primer lloc, l’avenç molt modest en el desplegament de les renovables posa en risc l’assoliment dels compromisos climàtics establerts per la Comissió Europea, que exigeixen per al 2030 una gran reducció de les emissions contaminants. Ací, cal demanar-se si serem capaços d’accelerar la velocitat a què anem. En cas contrari, és molt clar que no arribarem a complir el compromís.
Tot i això, cal recordar que la importància de l’energia nuclear i el consum residual d’energia procedent del carbó confereixen a Catalunya un avantatge comparatiu respecte de les emissions de gasos contaminants per habitant, que és molt inferior a la referència europea. Les emissions de CO₂ per càpita el 2021 a la UE-5 i l’estat espanyol van tornar a créixer després del parèntesi del 2020, tot i que encara es mantenen per sota dels nivells pre-pandèmia.
La Cambra també es refereix al fet que, en termes econòmics, aquesta tendència dificulta la sobirania energètica i situa Catalunya en una posició de vulnerabilitat enfront d’episodis de forta volatilitat dels preus energètics, perjudica la competitivitat del seu teixit productiu i exposa els col·lectius desafavorits a més episodis de pobresa energètica. Crec que això som molts els qui ho tenim clar, i per això ens costa d’entendre que la gran majoria de catalans no pensi així. No és una qüestió d’ideologia. És una qüestió del benestar futur de tots, en un afer roent a tot Europa. Si ni tan sols som capaços de tirar endavant això, potser és que estem més malament –com a societat– que no ens pensàvem.
