Una mica més de mala fe

La setmana passada parlava de mala fe per explicar les contradiccions de l’independentisme sense recórrer a la invectiva ni al retret bilateral. Precisament el reflex de restituir el retret sense analitzar-ne les causes caracteritza el nacionalisme espanyol quan amb inconsciència bàrbara blasma ‘els nacionalismes’, en referència a les cultures que té sota amenaça de mort. Quan, mitjançant un hipèrbaton conceptual digne de Quevedo, atribueix el seu feixisme doctrinal a qui el pateix. O quan, amb un joc de paraules, deriva el qualificatiu de ‘nazi’, és a dir, la pertinença a un determinat partit alemany dels anys trenta i quaranta, del genèric atribut ‘nacionalista’ prèviament classificat com a insult. Contra un raonament espuri, no hi ha defensa racional que valgui ni cap necessitat d’assajar-ne, i imitar la conducta de pati d’escola tornant l’ofensa amplificada amb un ‘i tu més’ ensorra qualsevol intel·ligència. 

Sempre és possible de capgirar un argument contra qui el formula. Per això entenc que el meu article anterior podia girar-se com un mitjó i ser acusat de mala fe amb ben poca despesa argumental. Reaccionar d’esma és molt fàcil i en aquest cas té a favor que la mala fe en el sentit que jo hi donava d’acord amb la definició de Jean-Paul Sartre és gairebé ineludible. Qui més qui menys, tots ens enganyem en algun plec de la consciència. Per això jo parlava de mala fe a l’independentisme sense fer accepció de partits, entre altres raons perquè el meu pensament no és de partit. Ha de ser terrible pensar amb pensament de partit i que el partit el pensi a un. Terrible i desolador, perquè els partits no pensen i delegar-los el pensament és alienar-lo. És acceptar l’expropiació del criteri i la llibertat de coincidir amb un mateix. Una descripció exacta de la mala fe.

Sartre empra el terme en un sentit diferent de l’accepció ordinària de ‘malícia’ o ‘mala intenció’. De fet, a L’ésser i el no-res evita de moralitzar i es manté pulcrament dins el marc fenomenològic. Fins i tot hi qüestiona la noció d’autenticitat de Heidegger, en què veu un judici de valor dissimulat. S’equivoca doncs qui cregui que jo em remeto a Sartre per ‘autoritzar’ amb la firma d’altri un judici moral o, pitjor encara, un partidisme mal dissimulat. Potser no és irrellevant de recordar aquí que no comparteixo el destí polític dels partits catalans ni les passions respectives. Des d’abans de l’edat adulta la meva vida ha estat emmotllada per unes altres maneres d’existir públicament i professionalment. Inserit de fa dècades en un altre projecte nacional, no podria tenir, encara que ho volgués, el mateix punt de vista ni la mateixa urgència que neguitegen els qui necessiten la independència per a transcendir políticament l’estat espanyol. Necessitat que tanmateix defenso per raons d’estricta democràcia, memòria cultural i empatia amb una causa justa. Però a priori res no em fa decantar ni a favor ni en contra de cap dels partits que competeixen en l’art no gens gentil d’afeblir-se mútuament en detriment de tots.

Té un concepte molt pobre de la filosofia qui creu que serveix per a vestir una opinió. Des de Sòcrates, la relació ha estat precisament la contrària; es filosofa per a superar l’opinió, mostrant-ne la limitació i buidor constitutives. Per això la filosofia té aquell aire ingenu de cosa contrària al sentit comú, de viure als núvols, que és on Aristòfanes situava els filòsofs del seu temps. Ara, una volta hem rigut, la dinàmica resulta ser la contrària. És perquè el concepte de mala fe de Sartre explica molt bé allò que passa a l’independentisme que em vaig atrevir a invocar-lo, amb encert tan discutible com vulgui el lector. Fer el viatge invers hauria estat feina malaguanyada, per no dir absurda. A què trauria cap explicar la mala fe mitjançant el procés? A Sartre no li cal una tal exegesi.

Tornem-hi, doncs. El concepte de mala fe és útil per a entendre la contradicció que paralitza l’independentisme sense fer mala sang ni contribuir a la decadència de les formes en el debat. Serveix per a descriure el conflicte entre independentistes, però també dins cada independentista com una contradicció entre el projecte de transcendència i el vertigen del salt. Salt que haurà de ser al buit si ha de servir per a transcendir un estat de coses, ço és  l’estat, que és l’objecte a anorrear, també en sentit sartrià. El salt no pot ser de cap altra manera si ha de servir per a consignar l’estat al passat. Puc entendre i fins i tot compartir imaginativament la por que es tenyeix de realisme. Si jo fos objecte de persecució judicial, no dubto que l’experimentaria, aquesta por, i d’antuvi no puc saber com hi reaccionaria. És dir que la por no té res a veure amb la mala fe ni és res de moralment objectable. En canvi, camuflar-la d’heroisme per acabar aferrant-se al passat sí que és un exercici de mala fe, perquè es val de la consciència per desorganitzar-la pretenent que la facticitat és llibertat i al contrari.

Veure en tot això un biaix contra un partit polític particular és perdre de vista la premissa, consistent a substituir la mala fe en el sentit corrent del mot per una explicació psicològicament més complexa i descriptiva. Que la mala fe és transversal ho prova un seguit de fenòmens que es poden resumir amb la locució ‘voler i doldre’ i que es resolen amb l’acció, o potser caldria dir la passió, d’acatar la força (aparent) dels fets salvant la consciència. La darrera d’aquestes maniobres no del tot inconscients l’ha fornida l’ex-president Artur Mas demanant que el govern (que podria tornar a presidir) es limiti a governar i que el carrer es responsabilitzi del procés. Que els uns assumeixin la facticitat i els altres la voluntat de transcendir-la. Que mentre uns es lliuren a la tirania dels fets, uns altres es facin càrrec de la tasca d’enderrocar-los. I què és això si no desemmetxar la consciència independentista, dividint-la en projectes contraris? Pels qui es deleixen dels paral·lelismes històrics, aquest repartiment dels papers és com reclamar el dret de ser Pétain mentre s’anima els Jean Pierre Moulin potencials a organitzar la resistència a major glòria de Vichy.

Però si la por demana de governar una autonomia extorsionada i vigilada, què se n’ha fet de la crida a convertir-la en una eina per la república? On ha anat a parar la prescripció de deixar pas a la política? Es tractava doncs de reconstruir l’estat de les autonomies amb una mà mentre amb l’altra s’aplaudia que uns éssers anònims fessin la revolució pel seu compte i risc? No era justament aquesta confusió no ja de prioritats sinó gairebé ontològica allò que a l’article anterior anomenàvem mala fe? Si és així, la mala fe pren un aspecte menys moral que no pas epistemològic; el de de ‘creure malament’, és a dir, creure allò que hom no es creu. Mala fe és promoure un estat de coses periclitat com si fos la visió d’un futur que el sobrepassa, i a l’inrevés, és reclamar una finalitat utòpica (en el sentit que encara no ha tingut lloc) mentre s’esmerça tota l’energia a fixar una realitat que havia esdevingut passat perquè no acollia cap impuls de futur.