Més important i tot que l’independentisme

L’escorcoll mediàtic efectuat ahir per la Guàrdia Civil és un escàndol. Un més. Van avisar alguns mitjans la nit abans per assegurar-se la foto, que és l’únic que buscaven. S’hi van estar hores a la seu de CDC sense fer res. Literalment res. A algun ajuntament van reclamar papers administratius que són públics… Tot plegat seria una riota si no fos tan greu i sobretot si no se sumés a altres escàndols de les darreres hores: el tema del vot negat als ciutadans catalans, i estimulat als militars, que resideixen a l’estranger.

Això és la campanya electoral més decisiva de la història i benvinguts, per tant, a la claveguera de l’estat. Cal recordar avui que fa dos anys els va funcionar l’invent. Van acusar Mas de tenir diners a Luxemburg amb ‘proves’ que eren fum però que li van fer mal. Ara intenten repetir-ho però potser sense adonar-se’n que la societat catalana ha canviat i molt. No respecte al fàstic que li provoca la corrupció però sí respecte a la percepció que té de l’estat.

Això d’ahir és una mostra més, realment caricaturesca, de l’extrema politització dels aparells i les institucions de l’estat, al servei del Partit Popular. De la manca absoluta de neutralitat que tenen respecte als seus ciutadans, a tots nosaltres. Tot els estats del món tenen biaixos però pocs estats democràtics consideren enemiga una part de la població. I això és el que fa l’estat espanyol: tractar-nos d’enemics, com si encara estigueren en la guerra de la qual els ve la ‘legitimitat’, en comptes de servir-nos com a ciutadans, que és el que haurien de fer.

No és nou que Espanya faça això. De fet és el que ha fet sempre. El que és nou és l’abast de la població que ho veu i ho enten. Personalment no oblidaré mai aquell infaust estiu del 92 de l’operació Garzón. Allà uns quants, uns pocs, vam veure amb tota claredat qui teníem al davant. No conec ningú dels qui van viure de prop aquell escàndol i que després haja pogut creure mai més en res que puga venir de Madrid.

El que ha passat aquests anys és que allò que uns pocs vam veure al 92 ho veuen molts, moltíssims, avui. Per culpa d’un estat que no té la més mínima decència, a qui no li importen els límits democràtics i que és tan prepotent i inútil que està aconseguint aixecar en la seua contra la majoria del Principat.

I això, aquesta desligitimització de l’estat que es va fer massiva amb la sentència contra l’estatut, que no ha parat de créixer i que ahir vam veure reflectida en els comentaris i la reacció de tanta i tanta gent, és un fenomen polític i social més important i tot que l’independentisme mateix.

No sabem encara si el 27-S tindrem o no la majoria dels vots. Segurament que sí. Però fins i tot si no els tinguérem hi ha un fenomen que quedarà palès i que no té marxa enrere: que cap vot del sí tornarà a creure’s en cap possibilitat de fer res amb l’estat que patim, en cap opció que vinga d’Espanya. Com va passar al 92 amb la generació dels mocadors negres però ara multiplicat per milers, per milions.

PD: Ho vam veure al vespre: fer-nos por ja no funciona…