Més enllà del mantinguing

*Rebo un correu electrònic on una desconeguda ens pregunta a mi i a una altra persona (tampoc sé qui és) per una qüestió que ignoro. Al cap de deu minuts n’arriba un altre demanant-me excuses, es veu que s’havia equivocat de destinatari (un xicot que també es diu Pau). Res de greu, un lapsus que ens ha passat a tots. Menys un detall. El segon correu, el de disculpes, és en castellà. Per què? Doncs perquè soc un desconegut, i als desconeguts se’ls parla en castellà. Fins i tot si es diuen Pau. Us ho ben juro, estic dels catalans fins al capdamunt. Us engegaria a tots ja us podeu imaginar on.

*Quan som petitons juguem al tat, aquell joc consistent a tapar-nos els ulls i destapar-nos-els al crit de “Taaat!”. Fins a una certa edat, l’infant creu realment que si ell no veu la persona que té davant, aquella persona tampoc el veu a ell. Després, per desgràcia, creixem i la il·lusió se’n va en orris. Hi ha gent, tanmateix, que de grans hi continuen jugant. Com aquesta persona que m’assegurava que, tot i saber com s’escrivia una determinada paraula, l’havia escrita malament “perquè he volgut”. Per raó del meu ofici, jo puc distingir amb facilitat les faltes d’ortografia de les transgressions voluntàries. Les segones solen obeir a una intenció, no són pas arbitràries; i una manera força inequívoca de detectar-les és que no acostumen a anar soles: qui escriu aixins és probable que també escrigui dingú, o ham sapigut, o alguna altra formulació no normativa de la parla col·loquial; en canvi, qui accentua formes conjugades que no porten accent, o fa servir castellanismes com xulejar, o posa quelcom en comptes d’alguna cosa, no ho fa per transgredir; senzillament és perquè no en sap més (quina transgressió hi ha a accentuar deixéssin, per exemple?). Per això, quan una persona que comet aquesta mena d’errades afirma, com va ser el cas, que ho fa perquè vol, està jugant al tat.

Una altra frase molt usual per jugar al tat és “jo escric com vull”. Igual que tantes altres coses, és un marcador excel·lent per reconèixer el parlant de pocs recursos. Escrius trancasso perquè escriu com vols, escrius lol perquè escrius com vols… És com fer una truita incomestible i defensar-la dient que “jo cuino com vull”. No, tu escrius trancasso, lol o mil termes de moda perquè et subjugues a un cert corrent dominant, no pas perquè vulguis. Fas una tria, i tries una opció concreta (l’acomplexada, la dels sense recursos, la dels lingüísticament porucs), però no escrius com vols. Escrius, en el fons, com els teus recursos limitats et permeten. Els únics que escriuen com volen són els que disposen de tots els recursos i poden triar; els que en saben.

*Monolingüisme I. Els castellans donen per fet que tots els catalans parlem (o com a mínim entenem) la seva llengua. Això es deu a l’històric supremacisme castellà, que transmet aquesta idea des de fa generacions; però també és, en part, culpa nostra. Si es trobessin més sovint gent que els obligués a canviar a ells declarant no entendre’ls, segurament aquesta convicció se’ls afluixaria i serien menys exigents en la interlocució, ni que fos per no perdre el client d’entrada; dit d’una altra manera: com més castellà exhibiu avui, més castellà us encolomaran demà.

*Monolingüisme II. A la pizzeria, la noia de sala em fa un #notentiendo cada cop que ve a servir. Decideixo adoptar la tàctica del mirall: jo tampoc l’entenc. El resultat és que cada interacció s’allarga molt perquè inclou un mínim de tres rèpliques per cap, fins que a còpia de gestos, sil·labejos i cops de cap ens aclarim. La constatació més trista, tanmateix, és que el monolingüisme és el camí de l’èxit: com que té un sol producte a oferir, es limita a oferir aquell mateix fins que l’altre se l’ha de quedar tant sí com no. Vista des de fora, la situació té molt de grotesc: una persona repetint el mateix cada vegada a una altra que ha donat mostres reiterades de no entendre-ho. La via única del monolingüe.

*Dues novetats tecnològiques rellevants. Segurament molt rellevants. Primera, una que sembla de ciència-ficció: les ulleres de traduir; i segona, un programa que farà el mateix a les aules universitàries. Aparentment semblen bones notícies, però en realitat potser no ho són tant, perquè amb aquests ginys deixa de ser necessari aprendre l’idioma. Et pots matricular en una universitat catalana sense saber català, i en sortiràs sense haver-lo après. La qüestió pot tenir moltes derivades, i cal analitzar-ho amb calma (aquí un primer tast de possibles conseqüències poc engrescadores). Perquè el futur podria anar per aquí, és a dir, per l’increment de la fagocitosi de cultures i identitats minoritzades per part de les expansives.

*Hi ha parlants que els costa d’acceptar el verb en plural quan el subjecte és singular, com a la cèlebre frase de la consellera “El govern hem aprovat un decret llei”. En Solà ja en va parlar força d’això, i solia posar l’exemple de “la gent”: “La gent no som rucs” o “La gent d’això no hi entenen” són frases ben normals en la parla espontània; però és que fins i tot podem anar més enllà, perquè així com podem dir “Els veïns són mala gent”, en canvi, la versió en singular (*“El veí és mala gent”) és inadmissible (per més que últimament s’estigui esquitllant entre els caparrons més inermes). En català, ja ho veiem, el sintagma “la gent” és tan naturalment col·lectiu que es troba millor amb el plural que no amb el singular.

*“El 97% dels alumnes catalans”, diu la notícia, “trien l’examen de les PAU en català”. Quines conclusions en podem treure, d’això? A mi la primera que em ve al cap és una de relacionada amb la composició de la piràmide social.