Més enllà de París: l’apocalipsi com a argument

No és fàcil escriure sobre els fets, colpidors, de París, sobre la matança de més d’un centenar llarg de persones que només volien sopar o veure un concert de rock, un partit de futbol. El dolor i l’horror no poden esborrar, però, el debat i necessitem ara més que mai claus per a entendre com és possible que estiguen passant aquestes coses i perquè passen ací. Per a trobar-les, però, cal anar més enllà dels fets puntuals, per més dolorosos i amarg que siguen.

No vull treure ni un gram de valor a París i la seua gent, ni desmerèixer per un sol segon el que han estat, signifiquen i significaran sempre per a la humanitat. Però l’atemptat d’aquest divendres no era ‘contra París’ només. Ni tan sols ‘contra França’ o ‘contra Europa’. Crec que és un error fer aquest reduccionisme. París per als autors dels atacs era simplement l’oportunitat, l’opció més senzilla, el lloc on podien atacar amb més garanties, molt probablement perquè la majoria d’ells deuen ser parisencs.

París per als autors dels atacs era simplement l’oportunitat, l’opció més senzilla, el lloc on podien atacar amb més garanties

Això no són les Torres Bessones, on calia una preparació i una sofisticació enorme per perpetrar un atemptat que estava a l’abast de molt poca gent. Els de París eren atemptats fàcils de fer. Possibles i assumibles per a joves amb una preparació escassa. El més difícil era només obtenir les armes i és ben sabut que això no és un gran problema des de la caiguda del règim libi que va comportar el caos i el descontrol dels arsenals d’aquell país, a pocs quilòmetres d’Europa.

Però si no era un atemptat contra París què era? Doncs segurament era sobretot el resultat de l’enorme excitació que ha produït les darreres setmanes en els ambients gihadistes l’entrada de Rússia en la guerra de Síria. Excitació perquè en la seua mentalitat tan prima, reforça la idea que fa mesos que fan córrer i es creuen en el sentit que aquesta és la batalla final, el preludi de l’apocalipsi.

No entendrem res si no entenem que aquesta gent creu que el món està a punt d’acabar-se, literalment a través d’un apocalipsi que passarà a Síria. Ells estan convençuts de que queden poques setmanes, pocs mesos, per a la fi del món. Ho creuen i creuen que han de lluitar en aquesta batalla final. I tots els experts que analitzen des de fa anys amb rigor el que està passant amb ells han coincidit a documentar que l’entrada en guerra de Rússia ha estat viscuda en les files gihadistes com una confirmació de la imminència d’aquest apocalipsi. D’un apocalipsi que tant la tradició xiïta com la sunnita identifiquen sempre amb una ‘gran batalla’. Amb Rússia combatent ja també a Síria la proximitat de la ‘gran batalla’ els sembla una obvietat demostrada i sembla que això ha galvanitzat fins a extrems desconeguts el seu fanatisme. I els ha motivat com mai a matar. On fos i com fos.

Ells estan convençuts de que queden poques setmanes, pocs mesos, per a la fi del món.

És una gran batalla que té camp fixat: a Dabiq. Segons la tradició, en aquesta població al nord d’Alep, a Síria, és on hi haurà la batalla decisiva contra ‘els romans’ que obrirà la porta a la vinguda del missatger de Déu que implantarà el nou món. No és cap casualitat en aquest sentit que la revista de l’anomenat Estat Islàmic es diga ‘Dabiq’. O que en aquesta revista s’afirme que el salvador, el Mahdi, ja viu a Dabiq, esperant el moment adequat per a parlar. No és per res tampoc ni anecdòtic que l’anomenat Estat Islàmic haja batallat tant per tenir sota el seu control una ciutat sense cap importància estratègica i bàsicament agrícola, amb grans camps oberts que configuren un escenari ideal per a una gran batalla tal i com ells l’expliquen i imaginen.

Per a la nostra mentalitat laica i científica que algú puga creure en coses així avui en dia és simplement inconcebible. Però si no els entenem no sabrem com combatre’ls. Simplement.

Ara bé, la gran pregunta és i què podem fer contra això? què podem fer per aturar aquesta gent i els atemptats salvatges com aquest de París?

La resposta no és senzilla ni fàcil. Qui diga que a hores d’ara, després d’aquestes dècades terribles, hi ha una solució fàcil i senzilla menteix. Però hi ha com a mínim dues coses que són ben clares i que no estem fent: treure’ls el territori, perquè sense territori no hi ha califat i aprofitar la indignació dels altres musulmans contra ells, en comptes de convertir tot l’Islam en un enemic que no és. Això i assumir d’una vegada per totes que no hi haurà solució mentre Síria, l’estat sirià, no canvie.

hi ha com a mínim dues coses que són ben clares i que no estem fent: treure’ls el territori, perquè sense territori no hi ha califat i aprofitar la indignació dels altres musulmans contra ells

La qüestió de treure’ls el territori és, però, especialment perillosa i no es pot fer de qualsevol manera. La radicalització cap al mil·lenarisme d’una part de l’Islam és sobretot la conseqüència, entre altres coses, de les ocupacions militars i les guerres, a l’Afganistan primer per l’URSS i després pels Estats Units i sobretot a l’Irac.

Per a una gran part de l’opinió pública àrab i musulmana aquestes van ser guerres injustes que han portat el dolor i el patiment a milions de persones. Cosa que certament és difícil de discutir. L’ocupació militar per part d’occident de Síria i l’Irac no sembla, doncs, una solució que puga resoldre res a llarg termini. Però crec que comença a ser evident que la situació actual és molt pitjor. L’anomenat Estat Islàmic ha proclamat el califat i és aquest califat, la seua existència, el que atreu milers de persones de tot el món i el que anima els qui no poden anar-hi a cometre atemptats com els de París. Però al mateix temps aquesta és la seua gran feblesa. A diferència d’al Qaida, que podia viure en clandestinitat i era molt difícil d’identificar, l’anomenat Estat Islàmic necessita ser un estat i per tant tenir un territori on viure conforme al model religiós  medieval que proposa —i que inclou bestieses tals com el retorn de l’esclavitud o la crucificació dels infidels. Treure’ls el territori, doncs, equivaldria a una derrota sense pal·liatius per a ells i desmuntaria les fantasies que arreu del món presenten el creixement d’aquest califat com la prova suprema de que l’apocalipsis és a prop.

Des d’aquest punt de vista cal tenir en compte també que l’anomenat Estat Islàmic es troba avui pitjor que fa unes setmanes. Hi ha indicis de que té dificultats serioses per a controlar el territori i sobretot per a governar-lo amb una certa capacitat. Hi ha analistes que parlen de col·lapse, expressió que jo ara mateix crec exagerada però és evident que aquest és un factor a seguir de prop.

En qualsevol cas continuar el combat contra l’anomenat Estat Islàmic tal i com s’està fent, amb atacs aeris, no servirà de gran cosa. Els kurds i els xiïtes poden aturar-ne l’expansió, i això és molt importat perquè obliga als fanàtics a reconèixer que les profecies que parlen d’una ràpida i constant expansió del califat no s’estan complint. Però no serà tampoc suficient. Kurds i xiïtes no entraran mai al territori sunnita, al cor de Síria i l’Irac. Ni ho volen ni els volen. Ara mateix, però, són el bastió més ferm —i en aquest sentit cal reivindicar ja l’existència d’un estat kurd reconegut internacionalment i que s’impedisca que països com Turquia aprofiten de manera irresponsable la guerra contra l’anomenat Estat Islàmic per atacar precisament els kurds. Ara bé, tot i ser el bastió més ferm no són prou per ells sols ni ho seran mai perquè el problema seriós i real és a Damasc.

el problema seriós i real és a Damasc

Ens hem acostumat a llegir el tauler sirià en clau de diversos actors: xiïtes contra sunnites, govern contra oposició, kurds contra àrabs, religiosos contra laics. Aquesta lectura, però, ens confon respecte a un tema que és central: Baixar el-Àssad i el seu règim no estan d’acord amb l’anomenat Estat Islàmic però és una evidència fora de tota discussió que com a mínim no el combaten. I molt probablement fan més que això. Atorgar a el-Àssad algun paper en aquest conflicte contra l’anomenat Estat Islàmic és doncs un terrible error. I Rússia, sobretot, però també alguns països occidentals com França, haurien d’explicar perquè han estat o continuen sent tant tous amb el règim de Damasc.

Fer alguna cosa seriosa a Síria, doncs, és la primera i més important de les obligacions si volem evitar fets com els de París però així i tot no seria prou. I ací és on crec que hauria d’entrar en acció la segona de les tàctiques imprescindibles, que no és cap altra que ajudar els musulmans del món a alçar-se contra aquesta anomenat Estat Islàmic.

Fer alguna cosa seriosa a Síria és la primera i més important de les obligacions

Avui ja és ben evident que aquesta és la segona de les seues febleses. Ni tan sols al-Qaeda accepta ja la versió retrograda de l’Islam que proposa el califat. Entre altres raons perquè com més creix l’anomenat Estat Islàmic més musulmans moren a les seues mans i més indignació senten musulmans d’arreu del món per les seues accions.

De nou: aquesta gent són fanàtics religiosos que creuen pròxima la fi del món. No els importa res, en aquest sentit. Ni a qui maten ni si poden morir ells. I per això estan convertint en un desert humà el territori que controlen. A les regions que hi ha en les seues mans no poden viure-hi els cristians ni els jueus, però tampoc la majoria dels musulmans. Per suposat que no els xiïtes però tampoc cap musulmà que dubte sobre la roba que porta, sobre el tamany de la barba o sobre si tallar-li el coll a una persona o convertir-la en esclau és legítim. Aquesta gent ha matat molta gent a París però no oblidem que ha matat molts i molts més musulmans a Síria i a l’Irac i al Líban -40 morts aquesta mateixa setmana a Beirut. Els refugiats que arriben desesperats a les nostres fronteres de què penseu que fugen si no d’un París repetit cada dia i cada nit des de fa anys?

Els refugiats que arriben desesperats a les nostres fronteres de què penseu que fugen si no d’un París repetit cada dia i cada nit des de fa anys?

El seu fanatisme religiós podria ser en aquest sentit i una mica paradoxalment una oportunitat. Al-Qaeda no demanava una submissió estricta a la seua visió de l’Islam i tenia cura de no matar musulmans. L’anomenat Estat Islàmic gaudeix matant musulmans impius.

Per això si sempre és un error convertir qualsevol conflicte en un conflicte de religions ho és més que mai en aquest cas. Els musulmans que no segueixen la seua ortodòxia són els primers enemics seus i això pot ser molt important a l’hora d’aïllar-los. Cal que les comunitats musulmanes siguen dures i contundents en el seu rebuig però és imprescindible també evitar de totes totes que aquests atemptats siguen presentats o entesos com una guerra de religió. No pots posar els musulmans en conjunt en el bàndol de l’anomenat Estat Islàmic sense crear un problema encara molt més greu que el que tenim. I sobretot no pots posar els musulmans en la perspectiva de ser massacrats en qualsevol cas, o bé per l’Estat Islàmic o bé per occident.

no pots posar els musulmans en la perspectiva de ser massacrats en qualsevol cas, o bé per l’Estat Islàmic o bé per occident.

I els europeus hem de ser particularment curosos amb això. No només per tàctica. També perquè no podem fer això sense destruir les bases de la nostra societat. L’Islam és una religió europea avui també, agrade o no agrade. I els nostres països els musulmans no són ja una anècdota sinó una part de la ciutadania. La intransigència necessària contra l’anomenat Estat Islàmic no pot convertir-se en intransigència contra l’Islam entre altres raons perquè causar la guerra civil és una de les raons més evidents i confessades dels atemptats com els de París.

Hem comès molts errors durant molts anys. Des del suport permanent a Aràbia Saudita fins la traïció als ideals democràtics a Algèria o Egipte. Des del caos creat a Líbia al caos que deixem que continue a Síria. Des de la insensibilitat pel que representa Palestina a la manca d’interès per entendre que l’Islam és una religió tan plural com ho és el cristianisme i tantes cares com ell. Ara tenim la responsabilitat de no cometre cap més error però sobretot tenim l’obligació de no de no convertir en pitjor encara una situació de les més complicades que mai no podríem haver imaginat.