16.06.2016 - 11:32
Què és el primer que et ve al cap quan penses en una addicció?Probablement, la imatge d’una persona sota els efectes de la droga. Pocs, però, pensarien en una ludòpata, o en un membre d’una secta. Realment sabem què és una addicció? On són els límits entre un consum abusiu i una dependència patològica? Quins tipus d’addiccions hi ha i què generen en l’organisme?
- Efectes fisiològics de l’addicció
Quan parlem d’addicte el primer que ens ve al cap és la droga, però trobem dependències força normalitzades dins la societat que no es reconeixen com a addicció. El DIEC la defineix com “l’estat de dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una pràctica, més enllà del control voluntari”. Des d’un principi doncs, se’ns planteja que hi ha dues maneres de ser addicte: a una substància -addicció química- o a una conducta -socioaddiccions.
Evidentment, cada tipus d’addicció necessita una resposta diferent, però el procés fisiològic que es desperta en una persona és similar. Sigui pel consum habitual d’una substància o d’una conducta, es desenvolupa una dependència. En el cas de les substàncies, aquestes interaccionen amb els diferents processos fisiològics de manera que el cos demana la substància per seguir funcionant. En canvi, en el cas de les conductes, és el propi cos qui genera la necessitat. Si no es consumeix, l’addicte passa per un síndrome d’abstinència i té una sèrie de reaccions físiques adverses: nerviosisme, mal humor, irritabilitat, depressió, angoixa. En les drogoaddiccions hi ha una dependència envers una substància externa; però quan són sociodadiccions són dependents a les substàncies internes -dopamina, serotonina- que produeix el cervell quan desenvolupen una conducta determinada.
- Quan comença l’addicció?
Però, on està el límit? S’ha de tenir ben clar quina és la barrera entre abús i addicció. Segons la Laura Merino, terapeuta d’Atenció i Investigació de les Socioaddiccions (AIS),el criteri per determinar-la són les conseqüències negatives que el consum té en l’usuari. Les seqüeles físiques i psicològiques dels adictes a les drogues estan patologitzades dins la medicina, però en les socioaddiccions no hi ha prejudicis: tothom juga, té sexe, compra.
“A AIS no tenim cap addicte a la feina, tot i que sabem que n’existeixen, ja que reconèixer socialment aquesta addicció és molt complicat, la societat mateixa ho valora positivament”, explica Merino. Com que les conseqüències no son tan visibles, en les addiccions conductuals s’ha d’analitzar l’entorn de l’addicte per trobar les seqüeles negatives: gast excessiu de diners, aïllament social, etc. El substrat de les socioaddiccions es centra en la pèrdua de control de l’individu davant determinades situacions. Així es torna un subordinat, i se li fa quasi impossible la presa de decisions al marge d’aquesta dependència.
- Predisposició
En el desenvolupament d’una addicció hi influeixen molts factors. La pròpia conformació del cervell és un d’ells, com explica el psicòleg Carlos Chiclana: “Com el teu organisme pot estar més predisposat a regular-se emocionalment a través d’una conducta o del consum d’una substàcia en concret, estàs més predisposat a enganxar-t’hi”, explica. També hi ha una correlació amb l’ambient familiar: la dependència per part d’un membre de la família és un factor de predisposició; així com l’estrés ambiental -psicològic, personal o emocional. “És una explicació multicausal, no se sap mai la correlació entre la família, el propi individu o els ambients que freqüenta”, assegura Manuel Almayores.
El factor social també pot ser clau. Algunes addiccions es perceben com menys perilloses, “malgrat que quan algú les pateix, no té cap dubte que són importants”, avisa Chiclana. “Es criminalitzen algunes dependències per interessos econòmics”, amb la intenció de normalitzar una conducta determinada. Això pot provocar un menysteniment de l’abast i els riscos d’algunes addiccions ‘socialment acceptables’. El sociòleg Manuel Almayores té un punt de vista diferent: “per una banda, és cert que parlem de ‘yonkis’ en els drogaddictes, però no hi ha cap mot pejoratiu per designar als addictes conductuals. No saps si hi ha discriminació per la substància o per la situació econòmica greu que sol comportar mantenir el cost d’aquesta addicció” explica.
- Tractament
Per a combatre-les, el tractament és multidimensional. En primer lloc, hi ha un tractament fisioquímic per disminuir el desig de consumir. “Els medicaments que es recepten bloquegen els receptors de dopamina del cervell; per tant, aquests receptors estan ‘saciats’”, aprofundeix Carlos Chiclana, psicòleg del CEU San Pablo.
El segon pas consisteix en la desintoxicació, entesa com l’abandó de la substància o de la conducta nociva, que en molts casos requereix “un ingrés en centres especialitzats on es controla o es trenca el consum” assenyala Manuel Almayores, psicòleg de la UOC; i posteriorment, una deshabituació i prevenció de la recaiguda. Laura Merino, psicòloga de l’AIS, adverteix de la dificultat de reconduir les addiccions conductuals: “S’aborden d’una manera diferent: no podem prescindir de la conducta, encara que es tracti de comportaments patològics. Es treballa per adoptar una conducta adaptativa, perquè tots necessitem, per exemple, comprar, treballar i mantenir relacions sexuals”
