Més enllà de la presó

Quan es tanca la porta de ferro, es tanca la porta a tota la manera de fer d’una societat. S’entra en una nova comunitat regida per normes totalment diferents i on tot transcorre més lentament. ‘He tingut molta por de sortir al carrer en sortir de la presó’, explica Jordi C., extreballador de l’empresa d’inserció DIMAS. ‘Terror de saber què em passaria, què m’esperava a l’exterior’.

Però les presons no serveixen únicament per privar de llibertat les persones que han estat condemnades. Segons la constitució espanyola les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat penal estan orientades a la reinserció social. Així, un dels objectius del sistema penitenciari és donar eines als interns perquè, quan surtin de la presó, puguin reconstruir la seva vida i no reincideixin en les activitats delictives. Ara bé, són efectius els programes de reinserció social que s’apliquen a les presons?

D’acord amb la llei establerta, quan es condemna una persona que ha comès un delicte entra en règim penitenciari. En aquest sentit es produeix un aïllament de la persona envers una societat amb la qual haurà de tornar a conviure un cop hagi complert la condemna. El catedràtic en psicologia de la Universitat de Barcelona, Antoni Andrés Pueyo, explica que aquest aïllament que provoca la presó és ‘una de les conseqüències negatives òbvies’, ja que ‘la societat canvia molt de pressa, mentre que a la presó tot va molt a poc a poc’. De fet, Aina Ibàñez, sociòloga i coautora de l’estudi El paper de les famílies en la reinserció de les persones que surten de presó, explica que als centres penitenciaris s’incideix molt en ‘identificar les necessitats que té la persona en relació al delicte que ha comès perquè no reincideixi’. Però els aspectes que van enfocats al moment de la sortida de la presó, explica, ‘no estan tan reforçats‘.  

De fet, aquests programes són efectius en molts casos si ens fixem en les xifres. Segons les últimes dades disponibles, procedents d’un estudi de l’any 2014, a l’estat espanyol 7 de cada 10 persones que surten de la presó no tornen a delinquir. A més, contràriament a la percepció popular, les persones que acostumen a reincidir són aquelles que han comès crims menors, especialment les condemnades per delictes contra la propietat i delictes relacionats amb les drogues. En canvi, els casos més mediàtics, els delictes contra les persones i els delictes sexuals tenen taxes de reincidència molt més baixes, concretament d’un 16,1 i un 2,4%, respectivament.

Veient les xifres, els programes que es duen a terme dins la presó tenen un cert nivell d’efectivitat per tal d’evitar la reincidència delictiva. Ara bé, són igual de vàlids per a la reincorporació dels interns a la societat?

La reinserció d’un intern a la comunitat depèn de diferents aspectes. L’entorn familiar és molt important, però els barrots de ferro acostumen a trencar aquest vincle. ‘La meva condemna ha estat realment curta, però suposa una pèrdua de contacte amb la família, els amics, la professió i et planteges si val la pena continuar’, explica Jordi C. Des del sistema penitenciari no es poden controlar les relacions interpersonals, més enllà de permetre visites regularment. Però pel que sí que pot vetllar és perquè els interns tinguin una feina quan hagin acabat la condemna. Susana Sánchez, pedagoga de l’empresa d’inserció DIMAS explica que l’àmbit laboral és ‘molt important’ per a la reincorporació dels interns a la societat. ‘La gent de presó necessita treballar. És una manera de socialitzar-se i tornar a portar una vida entesa com a normal’. Els interns, però, no s’han d’esperar a haver complert condemna per començar a treballar. Ja s’incorporen a les empreses d’inserció quan obtenen el tercer grau perquè així, quan hagin de sortir de la presó definitivament, tinguin com a mínim una feina.

El Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) és una empresa pública del Departament de Justícia. Entre d’altres funcions, actua com a borsa de treball dins les presons. Així, deriva els interns a les diferents empreses d’inserció laboral que hi ha Catalunya un cop han obtingut el tercer grau. Una d’aquestes empreses és DIMAS, una entitat sense ànim de lucre dedicada, entre més, al sector dels muntatges d’esdeveniments i la construcció. L’empresa va sorgir l’any 1995 a Granollers, coincidint amb l’obertura de la presó de Quatre Camins a pocs metres. Jordi C. explica que va tenir molta sort de trobar-se amb DIMAS. ‘M’ha fet sentir útil i m’ha fet veure que val la pena i que cal recuperar els projectes que tenia’, afirma.  

La presó està regida per un reglament molt estricte. Mentre compleixen condemna, els interns gairebé no tenen poder de decisió. La rutina ja està estipulada. Aquesta manca de control sobre la presa de les pròpies decisions acostuma a passar factura un cop surten de la presó. ‘Hi ha unes mancances a nivell d’hàbits de treball i de rutines. Allà dins estan protegits i dirigits, es deixen portar. Quan surten a fora el control ha de ser seu i és bastant difícil a vegades’, explica Sánchez. Com que és una empresa d’inserció, però, quan es detecta una problemàtica d’aquest tipus -com ara que un treballador arribi tard o que no es presenti- treballen directament sobre la qüestió. És a dir, en una empresa ordinària, ‘si un treballador no apareix el fas fora. Aquí parlem amb ells de què ha passat i mirem què podem fer per trobar-hi una solució’, explica Sánchez.

I la societat, quin paper hi juga?

Quan es parla de reinserció sempre es fa referència a la força de voluntat de l’intern i als recursos que es destinen al desenvolupament dels programes i empreses d’inserció. En canvi, gairebé mai se centra el focus en el paper que hi té la societat. Ibàñez creu que ‘gastem molta energia en decidir què fem amb les persones que han comès un delicte, quan el típic discurs de la societat es basa en endurir el codi penal i en desitjar que als presos els caigui la major pena possible’. En aquest sentit, hi ha un estigma social cap a la presó. La societat tendeix a sentir inseguretat quan un intern surt de la presó, ja que temen que reincideixi. Tot i així, les dades demostren que aquesta por sovint és infundada.

En relació a l’estigma social, Sánchez diu que la gent té molta por a la presó perquè ‘pensen en delictes de sang, però en realitat la majoria estan relacionats amb les drogues‘. També afegeix que amb els anys s’han adonat que és ‘bastant fàcil que qualsevol de nosaltres acabi a la presó’. En aquesta línia, Ibàñez confia en jugar la carta de la interpel·lació a la societat per trencar l’estigma i facilitar la reinserció dels exinterns.

Una mirada al futur

Cada vegada més s’està apostant per les mesures alternatives. Aquestes són les imposicions de mesures de seguretat, les feines en benefici de la comunitat, entre d’altres. Tot i així, la presó encara té un ús molt recorrent. Pueyo creu que ‘estem en condicions de tenir noves maneres de sancionar i controlar les persones que han comès delictes, que no requereixen el pas per la presó’. En aquest sentit, Ibàñez matisa que ‘hauríem de començar a ser molt més valents amb les mesures penals alternatives, ja que evitem que la gent s’aïlli de la societat sense deixar d’estar sotmesos a una mesura judicial’. Concreta, però, que la presó ‘s’hauria de mantenir per aquells delictes greus i execrables’. Finalment, Sánchez declara que la presó és una despesa ‘innecessària’ i que si aquests diners es destinessin a la prevenció, a l’educació i al treball amb les famílies, ‘molts dels que ara són a dins no hi serien’.