10.11.2020 - 19:50
“Crec que cal dir que tot el procés d’ajuts en realitat és una falta de respecte important a gent que pateix molt. Sí, és una falta de respecte que no funcione l’aplicació informàtica, però també ho és el model mateix de concessió dels ajuts. O sóc jo l’únic que no troba normal que el pegat a una crisi d’aquesta dimensió siga donar tan sols dos mil euros per cap?”. Ho ha escrit Vicent Partal a l’editorial d’aquest matí. I crec que es queda curt en la seva crítica. És més que una falta de respecte i una humiliació. És un insult, un cop baix i una burla a una gent que ho passa molt malament. La Generalitat no és una missió internacional benèfica del tercer món que porta menjar a gent afamada i els llança sacs de menjar perquè es barallin per agafar-los. I aquests, els que rifem un bocí dels diners de tots, ara som nosaltres, ningú més. Si no hi ha més diners, el motiu ja el sabem tots, però una cosa no treu l’altra. O a mi m’ho sembla.
Crec que és intolerable, això que s’ha viscut avui i ahir. Tant me fa que la web s’hagi col·lapsat –algú pensava que no?–, el que m’emprenya és el fet de la rifa, de donar uns diners –una misèria, al capdavall– al més llest o al més afortunat. Som al segle XXI, i en un país seriós això no es pot fer així. Ni tampoc es pot permetre la picabaralla entre dos consellers pel semifracàs tecnològic de l’operació. És més propi de país tercermundista. Qui mana? Qui posa ordre entre ells?
La qüestió és que aquest matí a les 9.00, quan ha obert, s’ha col·lapsat la web una altra vegada. Al voltant de les 11.00 ha tornat a funcionar i s’han exhaurit els diners previstos a les 12.45. En menys de dues hores! Els 10.000 autònoms més ràpids, més llestos o més afortunats s’han endut els lots de 2.000 euros que rifaven o, si voleu, els 20 milions pressupostats. Si pensem que eren un mínim de 100.000 autònoms els qui complien les condicions requerides per accedir a l’ajut –potser em quedo curt en la xifra–, això vol dir que més de 90.000 s’han quedat amb un pam de nas. De poc serveix que aquesta tarda el govern es reuneixi per ‘veure què poden fer per la resta’. Això no va així. No ha d’anar així!
I els qui hagin guanyat la rifa tampoc es poden fer gaires il·lusions de cobrar aviat. Aquest migdia, em comentava Aurora Rodés, ponent de la Comissió Laboral del Col·legi de Gestors de Catalunya, que probablement aquests diners tardaran un parell de mesos –o més, vés a saber– a arribar a les butxaques dels guanyadors. “La Generalitat haurà d’examinar la veracitat de les dades aportades i demanarà proves. Proves que entre el gener i el setembre els afavorits han guanyat menys de 13.000 euros i que l’any passat no van arribar als 35.000. I tots aquests tràmits requereixen temps. És molta gent a examinar.”
Sembla que els autònoms hagin trepitjat allò que no s’ha de trepitjar mai. Si aquí fem les coses malament, el SEPE estatal tampoc les fa millor. Ja hem vist el merder que ha significat el cobrament dels ERTO en la primera onada… que no ha acabat encara. Ara, des del nou tancament d’establiments, hi ha hagut una allau d’expedients nous. Diuen que, per no arrossegar els mateixos errors passats, s’han hagut de fer tots nous i avui, 10 de novembre, en teoria, s’havien de començar a cobrar. Veurem què passa, si els errors s’han minimitzat o no. Rodés em comenta que ara com ara l’oficina del SEPE a Barcelona té més gent que a l’abril, tot i que es queixen que encara són pocs, i a la pregunta de si ho veu col·lapsat una altra vegada, em contesta que ara no gosaria dir-ho, però sí que ho veu “molt embolicat”. Al temps!
I, per acabar, crec sincerament que l’episodi que hem viscut aquests dos dies amb la rifa no es pot repetir. Si no hi ha diners, no n’hi ha. Però tornar a rifar una misèria perquè la gent es baralli per agafar-la i es quedi frustrada per no haver-hi accedit, em fa mal, com a persona i com a català. Si creiem que nosaltres sols podem fer les coses millor, hem de començar a donar exemple, que és l’antítesi del que ara hem fet. No tinc dubte que som capaços de crear una imatge molt més reeixida d’eficiència, potser el problema rau en els que la fabriquen. I això també em preocupa.
