Merlí. Si Déu fos un taxista simpàtic

“Tant de bo me n’haguessis parlat”, diu l’Ivan a la seva mare, quan recorda la fase de depressió i aïllament en què es trobava al principi de la sèrie. Es refereix al suïcidi, esclar, un tema gran com n’hi ha pocs –l’únic problema filosòfic seriós, segons Albert Camus–, i que a la transició de l’adolescència es torna tangible per primer cop a la vida. I és que als nens, que en molts sentits són el paradigma del filòsof, preguntant “i per què?” fins a l’extenuació, mai se’ls acudiria preguntar “I per què val la pena viure?”. En canvi, a segon de Batxillerat, la visió d’un home llençant-se al buit es converteix en una interpel·lació urgent. Cosa que ens hauria de fer pensar en l’arma de doble tall que és la raó, que comença a desbancar certeses com un àcid corrosiu i, si no l’aturem a temps, ens pot deixar sense res. Giacomo Leopoardi, un dels pessimistes més recalcitrants de la història del pensament, va resumir-ho molt bé: “La lucidesa és l’únic vici que ens fa lliures. Lliures, en un desert”.

Si un dels debats estrella sobre l’autòlisi és que podria ser millor no parlar-ne, no fos cas, la sèrie es ventila ben de pressa aquesta polèmica tant pel que diuen els personatges com pel simple fet d’estar fent un episodi sobre el tema. El primer impuls és aplaudir una decisió valenta, i a mesura que el relat es desenvolupa es confirma que ens podem treure el barret: el discurs ateu i aspre que esperaríem d’un Merlí que no travessa la seva millor època, troba una resposta emocional i dialèctica a l’altura en Oliver que defensa més que dignament la seva religiositat tot i trobar-se en un entorn hostil. Es fan les preguntes correctes per fer pensar l’espectador i es deixen les respostes prou obertes perquè decidim per nosaltres mateixos, un bon exemple de com el diàleg, i no el monòleg, és la forma original de la filosofia. I tot això és gràcies al fet que, en comptes de passar per sobre del tema, com tants altres que es toquen a la sèrie, es fa una aposta forta per un capítol embotellat on les trames normals es congelen i el suïcidi es converteix en el centre de gravetat narrativa. Cap al final, quan els tres testimonis de l’acte tornen al lloc de la mort a presentar els seus respectes, hem aprofundit prou en el problema per implicar-nos emocionalment sense sentir-nos manipulats.

Podeu llegir la crítica sencera a Núvol, el digital de cultura.