Héctor Lozano: ‘No és veritat que “Merlí” sigui masclista’

Héctor Lozano és el creador de la sèrie de moda de TV3, ‘Merlí’. Després d’haver estat guionista de diverses sèries i programes de televisió, com ara ‘Ventdelplà’ i ‘Los Lunnis’, va optar per un projecte propi. Fa cinc anys, un amic professor li va explicar com feia les classes i el va inspirar per escriure i crear aquest personatge que mou tant passions com crítiques. Un projecte en què Lozano s’ha implicat de ple, i ha acabat fent de creador, guionista i coproductor executiu. En aquesta entrevista parla sobre l’èxit de la sèrie i contesta les crítiques d’aquells que la titllen de masclista. També contesta a Societat Civil Catalana, que va dir que la sèrie adoctrinava els adolescents per una escena en què una professora deia que formava part del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana.

—Merlí ha començat la segona temporada amb el mateix èxit que la primera.
—Et diré, fins i tot, que ha començat encara amb més èxit. Aconseguim més bones audiències que l’any passat. No ens estranya. L’any passat, al principi, érem uns desconeguts i ara ja tenim molta gent que ens segueix, perquè ja teníem molta gent que ens seguia.

—A més s’hi ha afegit gent que va descobrir la sèrie en castellà a la Sexta i ara s’han passat a TV3…
—Em sorprèn la quantitat de piulades que hi ha en castellà. Crec que ens veu molta més gent que no diuen les audiències. Els mesuradors d’audiència tradicional es van antiquats. Cada vegada l’audiència social de les xarxes es té més en compte perquè és gent real que opina i mira el programa en aquell moment.

—Que ens espera aquesta temporada?
—Ha començat molt forta, però els espectadors veuran com creix cada vegada més.

—Filosofia, joves i èxit semblaven paraules que no acaben de casar…
—[Riu.] A ‘Merlí’ han casat. Sempre m’ha agradat la filosofia explicada d’una manera que tothom la pugui entendre. Si no, pot ser molt densa i difícil. Com molta gent, jo també he arribat a patir estudiant filosofia. Però, és clar, quan t’ho expliquen d’una manera amena, com en qualsevol assignatura, t’adones que la filosofia és sempre present en el nostre dia a dia.

—Però no tot són èxits, també hi ha hagut crítiques. Que els diríeu, a aquells que titllen ‘Merlí’ de masclista?
—Que em fan molta mandra.

—Per què?
—No és veritat que ‘Merlí’ sigui masclista. S’ha dit que en aquesta sèrie tenien més pes dramàtic els homes que les dones. Això és cert, però penso que també hi ha hagut sèries en què el pes dramàtic era exclusivament de les dones i no ha passat res. Perquè no podem fer el contrari? És molt injust que ens titllin de masclistes.

—També s’ha criticat que no hi hagi sortit cap filòsofa…
—La història de la humanitat no me l’he inventada jo. Tu vas pel carrer i demanes que et diguin deu noms de filòsofs i segurament te’n diran un 90% d’homes. Jo no tinc cap problema perquè hi apareguin filòsofes. Encara més, aquesta temporada es demostrarà.

—Com decidiu quin filòsof serà el protagonista del capítol?
—Primer escric el capítol. Després, tinc un assessor filosòfic que li dic de què es parla i, tenint en compte això, decidim quin filòsof pot ser adient amb el tema. Si és home o dona ens és igual.

—Dilluns vaig llegir aquest piulet: ‘Necessito que els guionistes em diguin que tant de masclisme a la sèrie és per fer visibles els tòpics i generar feministes.’
—En part, la sèrie vol remoure consciències. En els pròxims capítols hi ha algun personatge que, en la manera de tractar la parella, té tocs masclistes. Això evidentment, no ho fem per fomentar el masclisme, sinó per criticar-lo i condemnar-lo.

—Aquesta setmana s’ha criticat molt l’actitud de la Coralina amb la Berta…
—Que un guionista escrigui que la Coralina critica la vestimenta de la Berta no significa que aquest autor pensi que no s’ha d’anar vestit així. Només reflectim el que passa a la nostra societat. I ens hem informat i als instituts hi ha molts professors que estan horroritzats amb la vestimenta dels alumnes a les classes. Fins i tot n’hi ha alguns que tenen normes de com s’ha d’anar vestit. No entro en el fet de si això és correcte o no, intento reflectir una problemàtica que existeix.

—A ‘Merlí’ no hi ha temes que siguin tabús?
—A la sèrie podem parlar de tot. Ens hem informat molt sobre els temes que tractem. Hem parlat amb molts directors i professors per saber de què parlàvem i ser tan fidels a la realitat com fos possible. La qüestió de la vestimenta sempre hi sortia, en aquestes converses.

—L’altra crítica ha estat la de Societat Civil Catalana, que va dir que la sèrie adoctrinava els adolescents perquè una professora deia que participava en l’Assemblea Nacional Catalana?
—[Riu.] Em fa molt riure perquè ara ja no diuen res. Amb el temps s’ha vist que en realitat és una paròdia de l’independentista hipermotivat. Al final, Societat Civil Catalana estarà fins i tot contenta amb alguna seqüència d’aquest personatge. Al final els sortirà el tret per la culata perquè, per molt que diguin que adoctrinem i aquestes ximpleries, veuran que no. Simplement ens riem de nosaltres mateixos.

—Esteu cansats que de qualsevol cosa que surt a la sèrie se’n pugui fer polèmica?
—És cansat, però també és veritat que la piulada de Societat Civil Catalana ens va acabar fent propaganda. Sempre hi ha algú enfadat quan fas una sèrie. Recordo que quan era guionista de ‘Ventdelplà’ hi sortia un pagès que era dolent i els pagesos de la Catalunya rural es van enfadar perquè ells no eren així. S’ha de saber veure una sèrie.

—L’altra crítica és l’horari d’emissió…
—Comparteixo aquesta crítica, jo també posaria ‘Crackovia’ més tard i no faria anuncis, però hi ha coses que ja no depenen de mi. D’això ja n’hauries de parlar amb TV3, que és qui decideix a quina hora s’emeten els programes tenint en compte les audiències. A mi m’agradaria que es fes com es va fer amb ‘Polseres vermelles’ que a les nou es podia veure el capítol online. Així la gent jove podia anar dormir més d’hora.

—Ara parlàveu de ‘Polseres vermelles’. Què tenen aquestes sèries amb protagonistes adolescents, que aconsegueixen tant d’èxit?
—Els adolescents volen sentir-se identificats amb les històries que s’expliquen. Fins a ‘Polseres’ a TV3 no hi havia sèries amb històries d’adolescents. Els pocs que hi sortien no eren reals. Aquestes dues sèries tenen una veritat, en la manera de parlar i el llenguatge, que fa que els espectadors es puguin sentir identificats.

—Ara aquest èxit s’ha traslladat el llibre. En molt pocs dies ja n’ha sortit la segona edició.
—Estem molt contents. La veritat és que va molt bé. Els llibreters demanen més llibres perquè es venen molt bé.

—Com el definiríeu, el llibre?
—Podríem dir que és un llibre interactiu. És pensat per a llegir amb un bolígraf a la mà, perquè puguis anar-hi aportant idees i acabar construint el teu llibre. Va dedicat als adolescents, que ens ha seguit tant. Però, sobretot, és un bon record de què ha estat aquesta primera temporada de ‘Merlí’. Aprofundim els personatges i els temes que s’hi han tractat.

—M’ha encuriosit una nota que poseu al llibre que diu: ‘Ja sabem que és una putada, però a la vida real costa molt trobar professors com en Merlí, per això l’hem creat.’ Merlí només pot existir en la ficció?
—És veritat que costa molt de trobar-los, però existeixen. Tothom ha tingut un professor com el Merlí, en el sentit que n’hi ha molts que saben fer arribar als alumnes la seva assignatura, sigui quina sigui, d’una manera més amena i divertida. Són aquells professors que t’acaben fent estimar l’assignatura, encara que d’entrada no t’interessés.

Podeu comprar ‘El llibre de Merlí’ a la botiga de VilaWeb