Meritxell Lluís: ‘Els presos ara estan molt tocats’

Meritxell Lluís (1974) és l’actual presidenta de l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC), entitat que agrupa els familiars de presos polítics i exiliats. La senyora Lluís és l’esposa de Josep Rull, el conseller català empresonat des del 2017 i condemnat a deu anys i sis mesos de presó. En aquesta entrevista feta dimecres a la Coral de Terrassa, local emblemàtic del centre de la ciutat, Meritxell Lluís reitera la denúncia feta per Laura Masvidal i Diana Riba: els presos polítics estan pitjor que mai dins les presons. La caiguda del 100.2, el tercer grau i les mesures per la covid-19 dins la presó han significat un canvi de condicions brutal el darrer mig any. En el cas de Rull, fa dos divendres va veure per primer cop els seus fills des del mes de febrer, gràcies al primer vis-a-vis familiar en mig any. Lluís ens parla d’això, però també de l’opció de l’indult o l’amnistia, ella que porta la política a la sang des que el 1992 va entrar a militar a la Joventut Nacionalista de Catalunya. Ara és regidora de Junts per Catalunya a Terrassa.

—Expliqueu que els presos polítics i els familiars esteu pitjor que mai. Per què?
—Vam arribar a l’estiu que teníem concedit el 100.2 i vam gaudir de dos caps de setmana amb el tercer grau. Sortien a treballar. I tot i que podíem entreveure que la situació no duraria gaire perquè la fiscalia ho recorreria sí que fas una mica de planificació. I es va estroncar d’un dia per l’altre. Va ser un estiu molt complicat. Suma-hi les mesures per la covid-19 a la presó, que les arrosseguem des del març i això ha fet que no hagi estat fins aquest divendres que poguéssim fer un primer vis-a-vis. Els meus fills no havien trepitjat Lledoners des del febrer. Nosaltres teníem un vis-a-vis familiar el 14 de març, just el dia que va començar el confinament. Cancel·lat. Per tant, ha estat més de mig any sense veure els fills. Molt dur.

—Vosaltres vau decidir de no fer vidre. Res de visita al locutori. Si no hi ha vis-a-vis, per telèfon.
—A la presó de Soto del Real et recomanen que els menors no facin vidre perquè veure i no tocar, per a un nen, és angoixant. Vam fer-ho una vegada amb en Bernat quan tenia onze anys i vam decidir que no ho faríem mai més. Va ser una experiència horrorosa tant per a ell, com per a nosaltres. Han estat mig any parlant per telèfon i per als meus fills el telèfon no és fàcil: ‘Hola, pare. Adéu, pare.’ Demolidor per als nens, per al Josep i per a mi. Poques vegades han tingut conversa fluïda. És fals que es pugui tenir relació amb el pare a través de trucades.

—Ajuda amb els fills, en teniu?
—Per aquesta raó, no. En Bernat té altes capacitats i té un seguiment, des de la llar d’infants, on ho van veure. El problema de les altes capacitats és que la gent es pensa que tot és Hollywood. I no veuen el desequilibri entre la vessant intel·lectual i l’emocional. Sort de l’escola, d’una sola línia, molt familiar. Suport extraordinari. Pensa que no volia anar a l’escola perquè s’avorria. I ho han treballat molt bé. S’ha de fugir de l’anomenada ‘normalitat’. A l’ajuntament vam crear la regidoria de capacitats diverses i accessibilitats. Tenia i tinc el convenciment, de sempre, que les capacitats de tots són diferents. Tots som diferents. Normal no hi ha ningú.

—I en Roger, sis anys, amb malaltia.
—La vigília de Reis del 2019 en Roger va caure a la presó de Lledoners durant un vis-a-vis familiar. Es va fer un cop monumental al cap. Tot allò que no ha de passar després d’un cop al cap, va passar: vòmits, s’adormia. Vam acabar a l’Hospital de Manresa. I ens digueren que potser acabaria amb discapacitat. A Vall Hebron van descartar-ho, però li van detectar hidrocefàlia. No drenava prou bé el líquid limfàtic del cervell. Ara sembla fàcil, sobretot perquè ha acabat bé, en Roger ara està bé, però el neguit ha estat molt gran. En Josep era a punt de començar el judici, a Madrid, i no vam voler explicar-li els detalls per evitar-li l’angoixa. Sis mesos dissimulant. ‘Com està?’ Bé, bé.’ ‘Passa’m en Bernat.’ ‘No, que és el lavabo.’ Ajornem l’operació, que coincidia amb el judici, per a l’estiu. Finalment amb el doctor Raspall vam anar a Lledoners i va ser llavors que en Josep es va assabentar de tots els mesos que portàvem. Del gener al juliol. Jo pensava que en Josep s’emprenyaria. I em va dir: ‘Em sap molt greu que hàgiu passat per això i t’agraeixo que m’hagis estalviat l’angoixa de l’espera en ple judici, que tampoc m’haurien deixat sortir.’ Al Roger li van posar un sensor al cap i després una vàlvula. Fa un any, i ara està tot molt bé.

—Per tant, fa dos divendres, primer dia una mica normal gràcies al primer vis-a-vis després de mig any.
—Considero que fa molts anys que no hi ha normalitat a casa nostra. Hem tornat a la rutina d’anar a Lledoners. Això sí. Però veurem com acaba. Aquest tres d’octubre, si ho tenim ben comptat, en Josep arriba a un quart de la pena. I ha de ser quan comenci a gaudir de permisos de sortida, que ara no en té. Seran trenta-sis dies l’any. La meva reflexió: molt lamentable que després de tres anys estiguem pendents d’un primer permís. Recordo els advocats parlant del dret penal de l’enemic. Ara sembla que algú vulgui que se’ns apliqui el règim penitenciari de l’enemic. La progressió de graus i permisos que tenen, és la de tots? Oi que no? El règim penitenciari que pretenen aplicar el fiscal i el tribunal suprem és el de l’enemic. Si compleixes els requisits i els tècnics dictaminen, doncs que es compleixin. A banda, que hi ha una altra cosa. Un familiar d’un pres, que tampoc vaig preguntar per què hi era –no es pregunta mai: codi no escrit. El patiment de les famílies és igual per a tothom– doncs un familiar em va dir: ‘Nosaltres ja fa un any que som a la presó i finalment tindrà el tercer grau.’ Internament penses: ‘Nosaltres ja fa tres anys som a la presó i el tercer grau, esfumat.’

Meritxell Lluís, a Terrassa (fotografia: Adiva Koenigsberg).—Homes fent de pares. Parlant dels fills. Per exemple, Josep Rull. Aquesta imatge dels presos també s’ha vist molt, aquest any.
—La gent es pensa que els polítics són robots. I no és cert. A casa hem tingut molt clar que quan la porta es tanca, ningú no hi entra. Però per exemple, el piulet de l’aniversari d’en Roger: va fer sis anys, tres amb el pare a la presó. S’ha de poder explicar. I vam fer el piulet perquè són persones. I tot això ho viuen com a persones. Que la gent ho vegi, els ha humanitzat. La duresa. I així i tot, la primera vegada que vaig visitar Estremera en vaig sortir pensant que, malgrat tot, érem uns privilegiats. Tenim advocats, família i entorn estable. Però allà hi ha gent que no té ningú. Gent que té permisos per a sortir i que no vol sortir perquè no sap on caure mort. No tenen diners per a menjar. Quan parlem de ser uns privilegiats malgrat tot, és això.

—Parleu de la importància de la correspondència. Quantes cartes ha rebut en Josep Rull?
—Al voltant de 20.000 cartes rebudes.

—Perdó?
—Sí, en Josep ha rebut unes 20.000 cartes a la presó. Ens ajuda la Mariona, historiadora, que ja havia tractat les cartes del secretari del president Irla. Una bona amiga. I les organitza seguint els criteris de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Té 17.000 cartes entrades, 3.000 pendents d’entrar i un parell de capses de cartes al cotxe, pendents de comptabilitzar. Ella treballa amb una base de dades dividida en categories: Família, Amics, Partit, Altres partits, Institucions, Entitats, Terrassa, Conselleria Territori, Professionals, Coneguts, Infants, Ciutadania amb remitent, Ciutadania sense remitent i Estrangers.

—Infants?
—Moltíssimes.

—Estrangers?
—Li han escrit persones de 46 països diferents, de tots els continents i fins al gener del 2020 van ser 1.225 cartes. Justament ara faran un documental sobre les cartes que vénen de l’estranger destinades a ells. Gestionar tot el volum de cartes ja és un món.

—I quants llibres han rebut?
—N’hem comptabilitzat 945, però en falten molts per classificar. Tenim molts llibres i cartes per endreçar, en bosses de presidiari.

—Bosses de presidiari?
—Les que surten a la televisió. Bosses quadrades de plàstic, a ratlles. Formen part de la nostra vida. Sempre tinc bosses d’aquestes plenes de cartes. Això de les cartes ha estat mitja vida per a tots ells. Fonamental. Les primeres trucades d’en Josep preguntant-me si la gent els recordava, jo ho tinc gravat. Al final li vaig dir: ‘Mira Josep, no m’ho tornis a demanar, perquè quan surto de casa, la gent m’atura i he de sortir mitja hora abans.’ A Terrassa som la tercera ciutat més poblada de Catalunya. No ens coneixem, els veïns. Però no hi ha un sol dia que la gent no em saludi o em somrigui, també membres d’altres partits. Com una senyora votant del PSOE que em ve al cap ara. Amb la covid-19 ha fet la sensació que la gent no es mobilitzava tant. Però aquí a Terrassa, cada dia, amb covid o no, hem fet una concentració. Cada dia. Cada dia. Cada dia. I això és mitja vida.

—M’expliquen que alguns presos ara estan especialment tocats. Rull també?
—Estan tots molt tocats. Tornar a entrar els ha tocat a tots. En Quim Forn té permisos, però cada vegada que surt després passa dies aïllat 22 hores a la cel·la per la covid. Ara ens pot passar a nosaltres. És molt greu. En Josep fa molt de temps que no veu a la mare. Vuitanta i escaig. Des que va entrar al juliol que no havia pogut abraçar els seus fills. Els nostres fills. La sensació és que estem molt pitjor del que havíem estat. Diuen que el dia que obrin les presons només n’hi deixaran set. Ja saps quins són?

—Veig que no perdeu l’humor.
—La gent que em coneix diu que he desenvolupat una fase d’humor negre. El que no podem fer és plorar per les cantonades tot el dia. Dins l’Associació Catalana pels Drets Civils (ACDC) en fem broma constantment. Perquè hi ha coses que és impossible de no fer-les. L’humor negre surt sol.

—Per exemple?
—No sé qui va ser la primera de l’ACDC a comentar que als vis-a-vis íntims de Lledoners, el logotip de la Generalitat te’l trobes als llençols. I és cert. Aquell dia vam riure. A Soto i a Estremera hi deia ‘Madrid 7’, o no sé què, però semblava d’hospital. Però a Lledoners va sobtar el logotip als llençols. Al judici, pin de la Generalitat. A les entrevistes, pin de la Generalitat. Al llençol, també? Ens diuen que és humor negre. No ho sé. Però és necessari perquè tot plegat és demolidor. Anar a Lledoners, d’entrada. En Josep ho explica molt bé: en una hora i mitja t’ho jugues tot. Si aquell dia el nen es gira, ja hi som. Anar a Lledoners, que hi hem anat massa, causa trasbals. Jo tinc migranya abans o migranya després. Perquè el veuràs després de molt de temps, el podràs abraçar i alhora anar-hi és deixar-lo a dins i tu sortir-ne. La imatge de l’última porta que s’obre i els nens corrent cap al Josep, i aquella abraçada, és una imatge que no l’esborraré. Pell de gallina. En recordar-ho se m’humitegen els ulls. Malgrat això i el que suposa també tenim el que ens queda, perquè amb en Josep no només compartim vida, sinó projecte polític.

—I aquí, sou optimista?
—M’agradaria pensar que és clar que ho aconseguirem. Però en aquests moments, costa. Hi crec. Jo vaig entrar a militar a la Joventut Nacionalista de Catalunya  el 1992, i a Convergència el 1993. Ara he anat a Junts per Catalunya. Crec que els partits són una eina per a assolir l’alliberament nacional d’aquest país. I al servei de la ciutadania. Ho aconseguirem. Ara, ningú ens va dir que fos fàcil. I el camí realment té moltes pedres, però jo no llenço la tovallola.

—I els indults, com els veieu?
—El tema dels indults és mesura personal que no soluciona el conflicte polític. L’única manera de resoldre-ho és políticament. Imaginem que en Josep torna a casa. Molt bé. I la resta de represaliats? I els que esperen sentència? I el president Torra? Que el ministre digui fa una setmana que ho estudiaran… Per favor. Que no juguin. Tinc entès que la petició d’indult es va fer el desembre del 2019. Si haguessin volgut, mira si tenien temps. Naturalment que no és el mateix tenir en Josep a casa que no tenir-lo. Però l’indult no és la solució. I prova d’això és que nosaltres no hem demanat l’indult.

—I l’amnistia?
—De la manera que actua el govern espanyol actual, no veig que ho tinguin dins el seu horitzó. I s’equivoquen molt. Fa més temps que són a exili i presó amb aquest govern tan progressista que amb el PP, em recordava algú. Compte amb això.