Meritxell Lluís: ‘A les primeres trucades, en Josep em demanava si la gent es recordava d’ells’

Meritxell Lluís (Terrassa, 1974) és la parella del conseller Josep Rull, empresonat per segona vegada des del 23 de març per un suposat delicte de rebel·lió, el qual Alemanya ha descartat en el cas del president Carles Puigdemont. És dijous i tot just fa vint-i-quatre hores que Rull ha estat traslladat a la presó dels Lledoners, juntament amb els consellers Jordi Turull i Joaquim Forn. La seva esposa hi ha pogut parlar poca estona, i mentre atén l’entrevista de VilaWeb està pendent del mòbil perquè en qualsevol moment pot rebre una trucada seva. Encara han de fixar els nous horaris per a les trucades, sis setmanals de vuit minuts cadascuna com a molt.

Lluís té una gran implicació en política. És regidora del PDECat a Terrassa, on Rull va ser portaveu de CiU durant molts anys. No entén com es pot considerar delicte haver posat les urnes el primer d’octubre perquè els catalans decidissin lliurement el seu futur. També parla de com viu l’empresonament de Rull, com afecta això la vida familiar i la solidaritat de la gent i les mobilitzacions per l’alliberament dels presos polítics i el retorn dels exiliats. És prudent quan parla dels fills i també respecte de possibles canvis de la situació judicial dels presos.

—Com esteu?
—Estem bé, ferms, molt convençuts que volem la llibertat dels presos polítics. Que ningú no s’enganyi, l’acostament no és cap gest polític. Simplement és un dret que tenen tots els interns. Els volem a casa, no a prop de casa. Hem fet un pas de presó a presó, no cap avenç.

—Heu pogut parlar amb el vostre marit després del trasllat?
—Han fet 1.400 quilòmetres amb diverses parades. Ens diuen que això és un trasllat ordinari, però és feixuc i dur. Ahir [dimecres], quan vam poder parlar, acabaven d’arribar als Lledoners i tampoc tenien la percepció de la nova situació.

—Teniu dos fills molt petits. Un de tres anys i un de nou. Com viuen aquesta situació?
—Cadascú a la seva manera. Tenen edats diferents. El gran n’és molt conscient, però el petit no. És clara l’absència del pare: el bona nit del pare, o que els porti a l’escola i jugui amb ells… Això es fa molt evident. Si em permeteu, no solament amb nens de nou anys i de tres, també amb nens més petits o adolescents. Cadascú ho viu de manera diferent, però l’absència costa molt. Quan el fill petit et demana per què fa tantes nits que el pare no dorm a casa, és complicat d’explicar-li-ho.

—El petit no n’és conscient. Com reacciona quan veu el pare?
—Amb els meus fills no hem fet vidre, hem fet el vis-a-vis sempre. Al petit li diem que va a veure el pare a la feina. S’ha d’anar gestionant, la informació amb els nens, i això entra dins l’àmbit personal i familiar. Amb això, en Josep i jo sempre hem estat molt gelosos. Ho gestionem en l’àmbit familiar de la manera que ens sembla millor.

—Josep Rull té una mare que és molt gran. Ha pogut visitar-lo?
—No, la seva mare no ha pogut anar a Estremera a veure’l. Ara mirem de gestionar una visita aviat als Lledoners. En Josep li truca sovint, però és molt dur. També hem de pensar que són persones que han viscut coses en una altra època i que ara, en certa manera, les reviuen. I que parlem d’un fill.

—El 23 de març, quan va tornar a declarar al Suprem, temia tornar a la presó?
—Nosaltres vam anar amb la bossa feta, malgrat que no hi havia cap motiu… Per començar, no hi havia cap motiu perquè Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entressin a la presó el 16 d’octubre. No hi havia cap motiu perquè el vice-president Junqueras i el conseller Forn no fossin alliberats com la resta de consellers. Tampoc no hi havia cap motiu aquesta segona vegada. Un dimecres, ens vam assabentar pels mitjans de comunicació que el divendres havíem de tornar a Madrid. De fet, qui va dir-ho al Josep vaig ser jo. En aquell moment parlàvem per telèfon i vaig rebre un avís d’un mitjà al mòbil: ‘Llarena els torna a citar.’ Ja està. Van mal dades.

—Com ho va entomar?
—És el que sempre hem dit, és un relat que tenim bastant clar. Sembla que tot està escrit. Per tant, ho va entomar dient: hi anem sabent que som innocents de tot allò de què ens acusen i que tenim molts números de saber què passarà. Per això vam anar a Madrid amb la bossa preparada. Crec que és molt difícil d’explicar. Hi anem, defensem la nostra innocència i la dels companys i les companyes. El 23 de març teníem coll avall que no tots tornaríem.

—Com ha viscut Josep Rull el seu segon empresonament?
—És complicat. És a dir, és una aberració tan gran que en Josep ho viu amb resignació, i crec que la resta també. Continuen ferms, convençuts del que van fer, defensant el que van fer. I per tant, es viu amb fermesa. Ara, parlem de persones innocents tancades a la presó. Alegres i combatius no ho estan. I la separació de la família i dels nens… Els fills han pogut veure els seus pares i mares una vegada al mes, sense vidre entremig. En Josep va dir al jutge Llarena: vostè decideix si vol que pugui veure créixer els meus fills. No lliurarà pas la dignitat. Quan hi ha el festival de natació de final de curs, el nen demana per què no hi és, el pare. O per què fa dies que no dorm a casa. No fa dies, fa massa dies. O per què no hi és, a la festa d’aniversari. Són moments complicats. Els presos són pares, mares i àvies. Són moments personals molt durs. Ara, continuo repetint, la convicció, la fermesa i els ideals són intocables, granítics. I això també és molt important.

—No es va proposar d’anar-se’n a l’exili?
—La decisió de qui se n’anava i qui es quedava va ser molt personal. En el cas d’en Josep, en vam parlar i tots dos vam estar d’acord. Així vam fer-ho el 2 de novembre i així vam fer-ho el 23 de març.

—Des de la posada en llibertat el 4 de desembre fins que torna a la presó el 23 de març, com és la seva vida? Aquell mes empresonat el va canviar?
—No. De fet, el 4 de desembre a la matinada arribàvem a casa i l’endemà al matí va portar els fills a l’escola, va anar a veure la seva mare i va començar la campanya electoral. Per tant, vam entrar en tota la dinàmica de campanya, que la vivim molt intensament, tant ell com jo. No vaig notar cap canvi en el seu caràcter. Les seves conviccions són granítiques. Compartim un projecte de vida i un projecte polític. Juntament amb el conseller Turull, cada quinze dies anaven a veure la resta de companys a Estremera i a Soto del Real. El compromís és invariable. Em costa dir res més, perquè ja tenia un compromís total. En cap moment ha trontollat.

—Abans del primer d’octubre, vau pensar que podia acabar a la presó?
—No, abans del referèndum, no. No fèiem res malament, al contrari. L’arma més poderosa que pot tenir la ciutadania són les urnes. Costa molt d’entendre que posar les urnes i preguntar a la ciutadania què vol es pugui considerar un delicte. Si hi va haver cap delicte, van ser els cops, la reacció i tot el que va patir la ciutadania d’aquest país perquè la gent pogués votar lliurement allò que volgués. No ens podíem imaginar que la cosa aniria així.

—Com a mare heu hagut d’afrontar una situació molt dura. Us ha fet més forta, heu hagut d’adaptar-vos ràpidament?
—No és fàcil, no. Sempre explico que com a país som en una situació molt ignominiosa, molt terrible. La no normalitat a casa no va arribar el 2 de novembre. El primer d’octubre va haver-hi un gran trencament. Els empresonaments de Sànchez i Cuixart va ser un esquinçament del cor al país i a casa. Érem en una situació molt complicada. A més, quan una de les persones t’afecta personalment, això toca. Toca i també toca tirant endavant. No em quedaré a casa plorant. Hem de reivindicar-los. Reivindicar allò pel qual teòricament són a la presó o a l’exili. Defensar que el poble de Catalunya té el dret de decidir el seu futur, lliurement. Hi ha aquest component com a país, i personalment cal tirar endavant. Quan el meu fill demana per què el pare no pot anar al festival de natació o a la festa d’aniversari, doncs respires fondo i dius vinga, tirem endavant.

—Hi ha hagut molta solidaritat amb els presos polítics i els exiliats.
—No ens cansem mai de donar les gràcies. Sempre ho explico amb un exemple. Quan surto de casa, em creuo algú, em mira als ulls i em somriu, això a mi em dóna molta energia. Em direu, és un simple somriure. No, no! És molt més que un somriure. És impressionant. La gent organitza actes, et para pel carrer, et somriu… Quan fem les concentracions, moltes vegades acabem dient que no estem sols ni soles, i no és per dir-ho, és que realment no ens sentim soles. Això es trasllada a tots ells. Saber que hi ha molta gent darrere és molt important. Recordo que a les primeres trucades, en Josep em demanava si la gent es recordava d’ells. Jo li deia: Però Josep, què em preguntes? Què vol dir si la gent es recorda de vosaltres? Heu facilitat que la gent pogués exercir un dret fonamental, expressar lliurement quin futur volia pel seu país. Com vols que no se’n recordin? Per això és molt important no caure en la normalitat. Que la gent no se n’oblidi, no podem normalitzar la situació. Sempre dic que a casa fa molts mesos que no hi ha normalitat. No hi ha normalitat ni com a país ni normalitat familiar. Tenim les dates molt clavades. El 20 de setembre, el primer d’octubre, el 16 d’octubre… Són dates que les recordarem com a país.

—Aquest dissabte hi ha una manifestació convocada per l’alliberament dels presos. Temeu que aquesta mobilització decaigui?
—No ens agradaria que la gent ho normalitzés. Però crec que el país ens demostra cada dia que no ho normalitza. La prova més evident és el dia a dia. No ens agradaria que caiguéssim en la normalitat ni en l’oblit. Sobre la manifestació, crec que hi ha molts elements a valorar. Tampoc podem anar comptant cada vegada… Crec que hi haurà molta gent. Dimecres, hi havia la concentració dels Lledoners i alhora hi havia una mobilització a Barcelona. La gent hi és, i continues trobant gent pel carrer que et para, que et pregunta, que et somriu, que et dóna ànims i et diu gràcies. I no, gràcies a tots! El primer d’octubre va ser gràcies a tots!

—La justícia alemanya ha descartat el delicte de rebel·lió contra el president Puigdemont. És el delicte pel qual Josep Rull i la resta de presos polítics són empresonats. Creieu que pot canviar la seva situació?
—Les interlocutòries del jutge no ens permeten d’endevinar gaire el futur, sobretot als qui no som advocats. És cert que tot allò que va pronosticar l’ex-ministre de Justícia espanyol [Rafael Catalá] es va complint. Ens costa molt d’entendre que si Alemanya diu que no hi ha rebel·lió, com es pot mantenir aquesta acusació, aquí. No necessito ser llicenciada en dret per saber que el que va passar aquí no va ser rebel·lió. La nova fiscal general ha dit que ho ha d’estudiar. Que ho estudiï, doncs. Espavileu, perquè Alemanya us diu que no hi ha rebel·lió. Què fan aquestes persones empresonades i altres a l’exili?

—Espereu que la nova fiscal general de l’estat rectifiqui les acusacions?
—M’agradaria que es retiressin totes les querelles, perquè no tenen cap base. Si la fiscalia canviarà el seu parer? És clar que ens agradaria. Però cal retirar les querelles. Ho farà? Sóc incapaç de dir-ho, perquè també hauria estat incapaç de dir que per posar urnes algú acabaria a la presó. Per tant, prudència.

—L’advertiment de Gonzalo Boye sobre possibles pactes d’alguna defensa amb la fiscalia ha aixecat polseguera.
—Com a familiars, tenim clar que no fem valoracions sobre decisions jurídiques, però qualsevol persona que conegui qualsevol dels exiliats o dels empresonats li costa d’entendre això. Una persona que és innocent no pacta una rebaixa de pena. No sé per què el senyor Boye va dir això i no hi entraré. Però que tothom sàpiga que les conviccions dels presos i dels exiliats són granítiques.

—Creieu que la sentència ja està escrita?
—Hi ha indicis per a intuir per on anirà la sentència. Nosaltres partim de la base que cal retirar totes les querelles. Són persones innocents. Fins ara, tot allò que pels mitjans hem anat sabent que podia passar ha acabat passant. Crec que hem de reclamar que, si s’arriba a fer el judici, sigui just de debò. Amb el concepte universal de justícia. Hem vist que el concepte de justícia pot arribar a tenir diverses interpretacions. Sentència escrita? Sembla que es va complint. Ens agradaria que no.

—Llarena ha fet un relat de ficció a les interlocutòries per a justificar els empresonaments. Molts advocats i juristes neutrals han denunciat que és una aberració jurídica. Enteneu per què actua així?
—Sembla que posar urnes i preguntar a la gent és delicte. L’exercici de les polítiques públiques s’ha de fer de manera participada amb la ciutadania. Crec en la codecisió, en la coproducció, en la coavaluació… Si tingués el jutge davant, li demanaria per què fer un referèndum i posar urnes és un delicte. No ho entenc. Em costa molt d’entendre.

—Sou regidora del PDECat a Terrassa. Dels companys dels partits que van donar suport al 155, heu tingut alguna mostra de suport o, si més no, respecte?
—He de dir que a escala nacional hem trobat a faltar el suport de companys d’en Josep al parlament, fins i tot companys de ponències parlamentàries, un simple gest. A l’Ajuntament de Terrassa, és cert que el tracte ha estat majoritàriament correcte. Des de l’absolut respecte a la pluralitat ideològica. Som capaços de tirar projectes endavant. També és cert que són els impulsors del 155. Sempre he dit que hi ha una gran diferència, que nosaltres ens trencaríem la cara perquè ells poguessin defensar sempre les seves idees, encara que no ens agradin. Aquesta és una gran diferència. Quan algú m’ha demanat si em venien ganes de girar la cara als regidors de Ciutadans o del PP, doncs no. Jo els respecto. I això demano, respecte. I crec que no ho han fet amb nosaltres. Respectar. De fet, no han respectat que poséssim unes urnes, però tampoc el resultat del 21 de desembre. Som 27 regidors, i amb 26 hem tingut una relació cordial. En aquest sentit, a Terrassa no he tingut cap mena de problema.