Meritxell Gené: “A casa he viscut morts molt properes, que m’han marcat molt”

I si No diré res de mi significa dir-ho tot? Aquest és l’enigmàtic títol del nou disc de Meritxell Gené (Lleida, 1986). L’artista posa veu i música als poemes de Gabriel Ferrater, juntament amb la música explosiva de Guillamino i la guitarra de Santi Careta. Un encàrrec del festival BarnaSants amb motiu del centenari del naixement del poeta que ara s’ha convertit en el disc –editat pel segell Microscopi– més atrevit de la cantautora, en què ressegueix la seducció, l’erotisme i també les ombres de l’autor de Reus. Gené s’enfronta al desafiament de musicar un poeta que sempre se li havia resistit, un exercici que significa, en realitat, l’inici d’una nova etapa en la carrera, per encarar la complexitat sense tanta por. Aquest disc sobre Ferrater inaugura un moment de transformacions. Musicalment, tal volta, més desinhibida, tant en conceptes com en sons, i, quant a la vida personal, optant del tot per la carrera d’artista i abandonant la professió de mestra, que l’havia acompanyat catorze anys. Després del darrer disc, Sa tanca d’allà dins, Gené s’enfronta a la vida, i, potser també, a la mort.

—No diré res de mi. És una declaració d’intencions o al contrari?
—Fins que no trobo el meu jo poètic, fins que no m’atreveixo a parlar en primera persona, ho faig per mitjà dels poetes. Crec que ha estat la manera més directa i més honesta d’intentar de dir el que penso i el que sento. Crec que va ser una bona elecció, triar poetes que m’ajudessin a dir.

—I arriba un moment en què trobeu el camí?
—El disc que vaig fer sobre Màrius Torres crec que marca un punt d’inflexió. És el primer disc que faig sencer a un poeta. Com ara amb Ferrater.

—Per què és important aquell disc sobre Màrius Torres?
—Per una part, m’acosta als orígens de la ciutat de Lleida, i per una altra, m’acosta al llenguatge de la mort. Perquè ell parla de la mort sense tabús, i això m’ajuda a entendre’m. Aquest disc a mi em va canviar. Per primera vegada, vaig entrar a l’estudi creient-me molt allò que faria. Fins a aquell moment, buscava i no acabava de trobar. Parlo de deu anys enrere.

—Aquest disc sobre Ferrater és el primer després d’haver-vos obert en canal a l’anterior, Sa tanca d’allà dins, en què musicàveu els vostres propis poemes.
—En el disc anterior, obro aquesta tanca, com dic al títol, i surt tot el que hi ha dins. El meu primer poemari va ser per a mi un repte gran, perquè fins llavors no m’havia atrevit a escriure res de mi, de la meva història. De les meves ferides, dels meus records, de la mort de la meva mare. Era molt dolorós. La meva terapeuta em va dir: “Esperava que arribés aquest moment”. Un moment en el qual jo fos capaç d’explicar amb l’art el que ja havia treballat a les sessions. Crec que això va ser un procés més del meu dol i la superació de totes les meves morts. Dic morts, en plural, perquè a casa he viscut morts molt properes, que m’han marcat molt. Per això, el que t’explicava de Màrius Torres.

—És en aquest punt quan comenceu a escriure poesia?
—Sí, jo sóc molt lectora de poesia, però tenia molta por d’escriure’n. Em considerava una mica intrusa. Però és veritat que al costat vaig tenir poetes, com l’Àngels Marzo o el Xavier Macià, que em van ajudar molt. Vam quedar un dia a Lleida al voltant de les sis de la tarda, i eren quarts d’onze i encara érem asseguts en una terrassa parlant dels meus poemes. Aquell dia em va marcar! Ells em van convèncer perquè m’atrevís a publicar el poemari.

—El poemari us va permetre d’accedir a coses molt íntimes.
—Sí, sobretot de la malaltia de la meva mare, l’esquizofrènia. Humilment, aporto el meu granet de sorra per parlar de les malalties mentals, que en l’època de la meva mare, dintre les famílies, era totalment tabú. Em va servir per a honorar la meva mare, però també per a alçar la veu en un tema que crec és important.

—En quins moments la poesia o la música us han servit per a viure o sobreviure?
—Crec que la meva infantesa va ser força feliç, malgrat tot. De ben petita, vaig perdre la mare, el pare tampoc hi ha estat, i sempre he viscut a prop dels meus avis, que van morir, i dels meus oncles. A casa dels avis, de ben petita, vaig descobrir un petit univers dins el toca-discs. Em poso la mà al cor perquè el que vivia en l’àmbit emocional no era fàcil, però vaig sentir que em refugiava en la música i en la poesia. Amb els vinils, i de cantautors com Maria del Mar Bonet o Lluís Llach, vaig començar a interessar-me per la poesia. Em sabia les cançons perquè sempre he tingut molta oïda. Això em ve de la mare. A la meva mare jo sempre la recordo cantant. En un dels poemes dic: “Quan canto et sento cos endins”. En aquest poema mostro l’agraïment que li tinc per haver-me deixat aquesta herència.

—Després d’haver parlat de la mare, podríem dir que en aquest disc de Ferrater trobeu una lleugeresa renovada?
—Probablement. En aquell disc no vaig voler que ningú em fes un acompanyament discogràfic o de comunicació. Volia que fos molt íntim, molt meu. Quan em van proposar de fer aquest espectacle sobre Ferrater m’ho vaig pensar, perquè em semblava molt difícil. Jo no acabava de fluir amb aquest poeta. L’admiro molt i sento la seva poesia molt planera, però no era gens convencional, i se’m resistia. Just ara m’he vist amb cor d’enfrontar-me a aquesta dificultat. En certa manera, el disc anterior m’ha permès de veure ara que he avançat, que he pujat un esglaonet més. Potser amb més seguretat.

—Què teniu en comú amb Ferrater?
—Crec que és el primer poeta que diu les coses sense manies, sense pèls a la llengua. Per l’època, als anys seixanta, em sembla espectacular. I que hagi conservat aquesta vigència és brutal. Me n’agraden els poemes d’amor, la claredat i l’erotisme que desprenen. Crec que no hi ha cap altre poeta que parli com ell.

—Què n’heu descobert que no sabíeu?
—Quan dic “No diré res de mi”, no és casual. És un vers d’un dels poemes més famosos de Ferrater, “A l’inrevés”. Ell juga a dir-ho tot a l’inrevés, i diu “no diré res de mi”, però ho diu tot. Hi ha qui pot pensar que jo escullo aquest títol per no parlar de mi, però no és així. És molt divertit, aquest joc de Ferrater. Aquest “va, juguem”. És un poeta que m’ha seduït molt. El tema “El Ponent excessiu” em toca molt. Diu: “Aquest sol que menstrua no es vol pondre”. Em semblava una descripció sublim. M’acosta a la terra d’on vinc, al paisatge que m’ha fet ser com sóc. Tots són poemes d’amor i de mort, a la vegada. “Posseït” parla directament de la seva mort. Quan dic que Ferrater és un personatge fascinant, ho dic també perquè a cinquanta anys es va suïcidar. Entenem que era un poeta amb moltes pors. I quan es recloïa li sortien tots aquests pensaments tan foscos.

—Com ha estat treballar amb Guillamino i Santi Careta?
—Volíem acostar Ferrater a la gent més jove. El BarnaSants em va suggerir que seria interessant de treballar amb músics amb els quals no hagués treballat mai. A mi se’m van encendre totes les llumetes. I vaig pensar amb en Guillamino, perquè és un músic que em sembla molt explosiu. Ui, i en Santi Careta! Fan una barreja molt potent, perquè tots dos aporten coses molt diferents. Em vaig tancar a casa per preparar les composicions i els les anava enviant. Ells ho escoltaven i en Santi feia els seus arrenjaments i en Guillamino les seves bases electròniques. Jo al·lucinava! Són unes sonoritats molt noves per a mi. Com a coordinadora d’aquest equip, vaig prioritzar una cosa: que tot fluís, que hi hagués connexió entre nosaltres tres. I per sort, ha estat així! Crec que a ells Ferrater també els ha fascinat com a personatge.

—I la posada en escena?
—A l’espectacle que vam fer a l’Auditori de Sant Cugat vaig voler que hi hagués representades totes les dimensions de Ferrater, inclosa la dels cossos. I vaig pensar en la dansa. Vaig contactar amb dos ballarins de dansa contemporània, la Margherita Bergamo i en Ricardo Salas. En Ricardo representava Ferrater i la Margarita la consciència de Ferrater. A més, en Ricardo s’assemblava molt a Ferrater!

—L’any passat es van fer molts espectacles sobre Ferrater…
—Sí, i mira que jo no puc suportar ser oportunista! Això em va fer una mica enrere. Quan vaig fer Màrius Torres, no el vaig fer durant l’Any Màrius Torres, el vaig fer quan em va donar la gana. A mi em sembla que la poesia i els poetes els hem de reivindicar sempre, no només en dates assenyalades! Hi ha una anècdota divertida. Quan vam entrar a l’estudi just vaig sentir a les notícies que s’havia acabat l’Any Ferrater, i vaig pensar: ara que s’acaba l’Any Ferrater, nosaltres el comencem!

—Al disc Branques feu un recorregut per la poesia dels Països Catalans. La vostra obra, a part de resseguir aquest fil íntim, també deixa constància de la unitat cultural dels Països Catalans.
—Sí, em vincula amb els Països Catalans i amb la llengua. Amb aquest arbre que té aquestes arrels i aquest tronc robust que és la nostra llengua. I cada branca és una manera de parlar la nostra llengua de cap a cap del nostre territori. Em semblava una representació idíl·lica. Desplegar aquestes arrels cap al cel. Fer aquesta reivindicació clara d’amor a la meva terra i a la meva llengua.

—Us sentiu hereva d’algú?
—Com diu Maria-Mercè Marçal, hereva de les dones que cremaren ahir. “Haver nascut dona, de classe baixa i de nació oprimida”. Aquests versos representen aquesta herència nostra i aquesta continuïtat. Aquesta insistència i aquest continuar reivindicant. Prendre partit cada dia en les nostres decisions quotidianes.

—Com és la Meritxell de No diré res de mi?
—Em sento molt agraïda. Només crec que no hauria de patir tant, hauria de creure molt més en mi. És veritat que discos com aquest m’han donat molta fortalesa. M’han fet entendre que m’he de sentir agraïda i privilegiada d’haver pogut compartir-los amb gent tan bona. Persones emocionals i sensibles. En el món de la música no és fàcil mantenir-se. Jo en aquest moment he fet un trencament molt gran. He deixat l’escola, una cosa que m’ha acompanyat durant molts anys. Vaig estudiar magisteri musical perquè la meva àvia volia que tingués una seguretat. Ella creia en la meva música i els meus anhels, però volia que toqués de peus a terra. Després de catorze anys compatibilitzant les dues coses, he decidit apostar per la música. Emocionalment, no em sentia forta per a compaginar les dues coses. Havia de fer una retirada. El món de l’ensenyament és molt exigent, tinc una admiració absoluta pels professionals que hi ha a les escoles tirant endavant l’ensenyament als infants.

—Teniu trenta-sis anys i aquest és el sisè disc. Déu n’hi do per no creure en una mateixa.
—Sí, és veritat. Pensat així, tens raó. Quan m’he sentit més segura és quan m’he expressat artísticament. Quan he fet música. Quan tinc un concert i he de pujar a l’escenari, tinc molts nervis. Però crec que són nervis bons perquè donen sentit a la meva feina. També he hagut de fer molta pedagogia, explicar que pujar a l’escenari és el meu ofici. És trist, però has de fer pedagogia. Molts cops hi ha un abús del regateig. Sap molt de greu. Jo no tinc mànager, de moment, però sí que tinc la necessitat de trobar algú que m’acompanyi i em faci sentir còmoda. No m’agrada viure amb la sensació constant que em prenen el número. Aquest cop estic amb el segell Microscopi, però els cinc discos anteriors he estat sola, sempre amb l’autoedició i la gran ajuda del micromecentatge i dels bons amics.